La millor inversió

D'uns anys ençà, ha proliferat de manera exorbitant el nombre de persones que han escrit sobre com prendre decisions. Fins i tot, hi ha cursos degudament avalats per celebritats i institucions - de prestigi i vàlua innegables - que ens conviden a participar-hi, a matricular-nos-hi per ser més exactes.
Tot indica que incrementar la capacitat resolutiva és un valor a l'alça.

Tanmateix, el meu propòsit no és precisament el de qüestionar la professionalitat d'aquestes persones sinó, més aviat, estendre sobre la taula de la reflexió si efectivament, així, aparentment de sobte, sembla que hàgim perdut la capacitat per resoldre les situacions més quotidianes amb la mateixa naturalitat i determinació que hem anat demostrant al llarg de mil·lennis.

El tema és complex i acaba tocant una infinitat d'àmbits, els quals, per si sols mereixen un apartat específic. Per aquest motiu em centraré en el punt que suara esmentava: el de promoure una visió crítica, constructiva i coherent, sense cap tipus de pretensió alliçonadora.

Sincerament, crec que seguim tenint la mateixa força, legitimitat i enteniment, tant individual com col·lectiva, per solucionar les situacions que vivim independentment de si els efectes són qualificables d'extraordinaris o de nefastos.

És una opinió, que, òbviament, d'altres podran rebatre amb dades d'una solvència contrastada estadísticament. Amb dades a la mà perquè ens entenguem.

Actualment, insisteixo, cada vegada es propaga més la idea, que ens convé funcionar com uns gestors eficients. Vull dir que totes les fonts consultades ho aconsellen, per estar més segurs, suposo. Ara bé, jo m'estimo més dir que, per estar tranquils, en calma, fem servir més el nostre sentit comú: és quan s'agafen els camins més encertats.

M'explico. Estem immergits tots plegats en una societat que constantment ens envia missatges que ens obliguen -aparentment- a estar més amatents que mai.

Des de ben joves, tothom ha de tenir uns objectius (i també un interès creixent) i començar a gestionar i a optimitzar tots els seus recursos humans i materials perquè, absorts en aquest procés de priorització i racionalització temibles, en traiem el màxim rendiment, un rèdit substanciós.
Teòricament, hem passat d'haver-nos de convertir en homes i dones de profit (que ja era prou perniciós) a protagonistes actius d'una mena de pel·lícula d'èxit obligat.
O sigui, que tot l'afany i el temps invertit és impensable que no reverteixi en beneficis a curt termini.

Realment, la terminologia econòmica i empresarial, s'ha empeltat dins la nostra societat de manera sorprenent, de manera diària, calculada i periòdica, sobretot per com de subliminars i hàbils aquestes imposicions són.

Estic convençut que, tothom -malauradament- m'entén perfectament si jo afirmo que la cotització d'una persona en particular (tenint en compte paràmetres com l'estabilitat i el poder adquisitiu, patrimonial, laboral o humà) s'ha devaluat o revalorat socialment.

És un exemple molt il·lustratiu de, fins a quin punt, una visió tan càustica i crematística de la nostra vida perverteix, si se'm permet l'expressió, els fonaments més essencials del comportament social més genuí en els éssers humans.

Per tant, vull posar l'èmfasi:
primer,
en l'evidència de la implantació d'un llenguatge i un vocabulari que abans es reservava a l'esfera de les transaccions monetàries, per dir-ho en plata, i que convindria una certa contenció al respecte.
segon,
que tothom és coneixedor d'aquest fet, i en pateix conseqüències i efectes, íntegrament.
i tercer,
que, tot i ser una situació, absolutament lamentable i crua, no és irrevocable i no hem de neguitejar-nos: la nostra capacitat per prendre decisions i continuar endavant ha de romandre intacta.


Com és deduïble del que he esmentat, el fet que hàgim adquirit consciència de la importància de trobar una estratègia adient per superar la pressió que, sovint de manera gairebé literal, ens hipoteca el nostre horitzó més humà, ens condueix també a unes condicions de competitivitat excessiva.
Un procés perfectament comparable als mecanismes selectius darwinians més clàssics (en aquest punt l'autor no té cap comissió al respecte i ho fa constar).
En el qual, l'ambient o el context són decisius per determinar i garantir una successió i una pervivència social.

Potser el paral·lelisme és tan tangible que la majoria de gent s'ha apressat a ser instruït en l'art de la decisió; i en això, com ja us he comunicat, no s'hi estalvien esforços.

Així i tot, ambdós exemples no menystenen el seu vessant més important al capdavall: el de l'atzar. Tot fluctua, de debò.
En efecte, aquest component atzarós o aleatori, és, paradoxalment el que els dóna consistència i validesa. Ni l'economia ni l'evolucionisme, n'estan exempts; com tampoc les nostres vides.

Convé instruir-nos evidentment, però amb un voler esperançador que ens doni marge a cometre errades.
Escoltant el que els altres han viscut, han vist, i, consegüentment han experimentat en tota llur magnitud, descobrim com afrontar situacions semblants.

Aquest és veritablement el tipus d'enriquiment que ens cal.

En resum, totes i tots sabem triar una opció o una altra, concretar com obrar: decidir. Fins i tot quan no estem disposats a decantar-nos per una via o una altra, ja prenem una decisió.
L'important és que ningú ho faci per nosaltres; i, amb un criteri comprensible, lògic i coherent ens decidim a actuar de la manera més natural i sàvia de totes: aquella que ens permet tocar sempre de peus a terra i seguir caminant amb fermesa i temperància sense renunciar a res, s'entén, sense recàrrecs addicionals a deshora.

I, és que, sortosament, sóc del parer que la millor decisió de la nostra vida ha ser la de dipositar tota la nostra confiança en la persona que més estimem, i ara ho dic sense ironia.