El fred

La casa de l'onclo de Montant era la més gran i la més bonica del poble. Les parets eren fetes de pedres cantelludes, la porta i les finestres estaven emmarcades per carreus ben tallats, i el balcó era una gran llosa que sobresortia, amb uns barrots torts i foscos i tot de plantes. A la planta baixa hi havia el rebost i les quadres, amb el terra de picons lluents de passar-hi forques, pales i raspalls. Al primer pis hi havia el menjador i la cuina, al segon les habitacions i a dalt de tot unes golfes on entre andròmines velles s'assecava el blat de moro. Els mobles de la casa eren de fusta fosca i polida. La taula del menjador era molt llarga, i el rellotge de paret feia un só rovellat. A la cuina sempre hi havia el foc encès i alguna cosa als fogons, i a dos pams de la llar de foc un llit petit de fusta que semblava un caixó: el llit dels malalts. Quan algú de la casa no es trobava bé, sobretot a la mainada, ens hi deixaven quedar de nit i dia veient les danses del foc, i la padrina feinejant a la cuina, i sentint les olors del brou, del sofregit o de la carn a la brasa.

- Padrina com es que hi teniu un llit a la cuina?
- Ai do! És el llit dels malalts.
- Sí, però com es que és aquí a la cuina aquest llit.
- Ai fills de Déu, aquesta mossa ja em busca perquè li conti una rondalla!, au, va acotxat bé i la padrina t'ho contarà mentre far el sopar. A veure si t'agrada:

La padrina del teu onclo, quan es va morir el jaio, es va posar molt malalta. Només tenia que fred i res no li podia treure: ni el vi, ni el brou, ni les mantes de llana. Nit i dia s'estava a la voreta del foc, atiant-lo i atiant-lo amb les mans glaçades, tota encongida. Al seu fill li feia mal el cor de veure la així, i va ser ell qui va fer fer aquest llit i el va posar a la cuina, arran gairebé de la llar. Però ni així, la padrina encara tremolava de fred tot el dia i la mainada la fugia perquè no els toques amb aquelles mans de glaç. Llavors, un dia, va arribar al poble una remeiera, i el pare del teu onclo, la va anar a trobar i li va demanar que guarís la seva mare. La remeiera va acceptar d'anar a veure la velleta, i quan va veure els seus ulls suplicants i el seu cos tremolós se'n va compadir. Va fer posar aigua a l'olla gran del foc i va anar-hi tirant pessic a pessic un munt d'herbes diferents mentre deia tot d'oracions ben fluixet, ho va deixar bullir i bullir, i al final en va donar una tasseta a la vella padrina. Tan bon punt s'ho va haver pres, va fer una mirada agraïda a la remeiera, i els colors van tornar a les seves galtes al mateix temps que li queien unes llàgrimes gruixudes. Era la pena que se li havia glaçat al cor i que ara sortia. Des d'aquell dia la padrina ja no va tenir més fred, i quan cridava la mainada tot s'acostaven i es deixaven acaronar per les seves mans que sempre estaven calentonetes com un ou de gallina acabat de pondre. Sempre més però va seguir dormint al llit de la cuina, perquè s'hi havia acostumat, i quan amb els anys es va morir de tan velleta, el llit es va quedar aquí, i va ser el llit dels malalts.

La padrina es va acostar :
- t'ha agradat la rondalla, xiqueta, doncs ja te la pots creure perquè es ben veritat!

Vaig deixar que m'acotxes i vaig pensar que al llit de la cuina, s'hi estava molt bé, era calentó, com un ou de gallina acabat de pondre.