La passa

Jo tenia una filla fantàstica. Molt activa, sempre amb ganes de fer coses i anar a llocs, amb la que podia parlar de tot i que entenia sense problemes quan alguna cosa no podia ser. Ni m’ho podia creure que jo tingués una filla així.

Fins que un dia va començar a no tenir ganes de fer res, a trobar que tot era un rotllo al mateix temps que em deia que s’avorria molt. Passaven els dies i no millorava. Vaig pensar que potser era una passa. De fet ja havia decidit anar al metge, però em desorientava que s’animava molt xatejant pel mòbil i fent-se fotografies. I llavors va venir la discussió. Per primer cop en la seva vida vam tenir una gran i tremenda discussió. No me’n sabia avenir. El motiu era que volia quedar per sopar amb les amigues. Jo li vaig dir que no. Que no tenia edat d'anar a sopar amb les amigues i menys entre setmana i sense cap motiu. Però es va posar a plorar, a dir que a tothom li deixaven menys a ella, a recordar-me les seves bones notes i sobretot a preguntar-me quin motiu podia tenir realment per no deixar-li fer això. Em va dir que ho trobava molt injust i que demostrava que no confiava en ella. Al final en va fer sentir tan malament que ho vaig parlar amb el seu pare i mig a contracor vàrem decidir deixar-la anar al sopar això si, amb unes quantes condicions que ens van semblar raonables. Quan vaig a anar per treure el tema, pensant que la faria feliç, em va dir que era igual que ho deixes córrer, que finalment no ho feien. I es va quedar tan ampla.

Va ser la primera de moltes discussions amb desenllaços més o menys semblants. Poc a poc me’n vaig anar adonant, no era cap virus ni cap passa, però era una cosa força semblant. La meva filla fantàstica s’havia convertit en una fantàstica... adolescent, i ben mira’t ho portava prou bé. Millor dit. Ho portàvem prou bé.