EL FORMATGE FRESC

Un dia com qualsevol altre la senyora Rosa anava a sortir de casa, quan el seu marit li va dir
- Rosa, plou molt ara. Es un matí dels de quedar-se a casa.
Però la senyora Rosa li va dir:
- Mira Josep, ja m'agradaria quedar-me a casa però avui ve a dinar la meva cosina Encarnació, i li vull ver aquell pastis de formatge fresc que tan li agrada.
- Llavors, Roseta, ja cal que agafis un bon paraigua. - va dir en un sospir el senyor Josep i tot seguit va obrir el diari,

La senyora Rosa se'n va anar cap al rebedor. En un moble preciós on deixaven els paraigües, els bastons i els barrets, tan els de la casa com les visites, hi havia un paraigua molt i molt gran, negre, amb el mànec de noguera, fort i gruixut. No el recordava pas aquest paraigua, va pensar. Va agafar-lo i va baixar l'escala fins al carrer.

Un cop al portal de la casa, va obrir el paraigua, i just en aquell moment, va començar a bufar un vent molt fort, que va fer volar el paraigua i la senyora Rosa que no el deixava anar.
- Mare de Déu quina por! - Va dir la senyora Rosa mentre la ciutat començava a fer-se petita sota els seus peus. Es va agafar ben fort i va tancar els ulls, més fort encara.


Quan es va decidir a obrir els ulls, ja no plovia i el paraigua baixava suaument cap al fons d'una vall molt verda, amb petites clapes de fang. La senyora Rosa va pensar que devia fer molta estona que tenia els ulls tancats perquè era clar que havia anat a parar molt, molt lluny dela ciutat.

Un cop a terra va veure davant seu un rierol, i per l'aigua baixava, una peça de roba de coloraines. La va pescar mànec del paraigua, i mirant un tros més amunt va veure unes noietes que anaven recollint roba del riu i la posaven a secar. Va veure que havia pescat un davantal molt bonic, i amb el paraigua a sota el braç va anar fins on hi havia les noies. Ai mare- van dir- gaire bé el perdem.

Li van agrair, i li van explicar que recollien i estenien a secar la roba que les dones rentaven més amunt, només la que se'ls hi escapa, però avui es un munt. Van riure. La Rosa els va explicar que de xiqueta també havia rentat la roba al riu, i van xerrar una estoneta. Les noies van voler saber com era que havia arribat allà....

- Doncs, es una cosa ben curiosa, jo he sortit de casa per anar a comprar formatge fresc....- Va voler explicar la senyora Rosa.
- Ah, formatge fresc. No cal que ens digui res mes, el que ha de fer es anar a la granja del senyor Guiu. Té el millor formatge fresc dels varals. El millor i de bon tros. Té la granja just darrera aquell revolt. Però, li donem un consell. No accepti pas el primer preu que ell li'n demani. S'ofendria, i no li donaria formatge del millor. Es un home ben especial el senyor Guiu.

La senyora Rosa no ho veia gaire clar, però va pensar que al capdavall, no hi havia cap mal en comprar el formatge, així si finalment podia tornar a casa, no ho faria amb les mans buides. Va donar les gràcies i amb el paraigua sota el braç se'n va anar cap a la granja.

Tot just tombar el revolt, va veure una masia ben bonica, amb una cort al costat, amb vaques, conills i gallines. Quan va arribar-hi, va sortir de la cort un home menut i rodanxó, duia les mànigues doblegades a mig braç, i els pantalons també doblegats amb molta cura fins a la meitat de la canya de les botes de goma que eren de color verd fosc.
- Bon dia senyora. La puc ajudar?
- Voldria una mica de formatge fresc..
- Ve a bon lloc, en tinc del millor, Si em fa tres feines, li'n dono un tupí ple.
- Hauran de ser dues feines, i en voldria dos tupins- Va dir la senyora Rosa que no volia pas ofendre al ser Guiu.

- Una senyora intel·ligent. Molt bé, a veure si es prou bona per fer-me un parell d'encàrrecs, mentre li preparo un parell de tupins del millor formatge que haurà tastat mai. Primer de tot s'hauria d'acostar a la vora del rec, atinc un parell de gallines, que hi van a pondre. Espero que no sigui tan ximpleta de confondre's i agafar els ous d'oca, que no s'han de tocar.

La senyora Rosa es va acostar al rec, i entre l'herba alta de les vores va recollir mitja dotzena d'ous rossos. Estava molt contenta d'haver pujat a pagès i saber distingir amb facilitat els ous d'oca, que no va tocar.
- Mot i molt bé. Ara només cal que escampi aquestes pomes al rebost, que no es toquin, però que m'hi càpiguen totes.
Aquest cop la senyora Rosa encara va estar més cofoia de ser una noia de pagès. Va escampar un munt de palla a una punta del rebost, i va posar-hi les pomes amb compte, juntes però sense tocar-se. El sr. Guiu estava tan content, que a més dels dos tupins li va donar una cabassa per portar-los.
- Quina alegria. Ara només em cal saber com tornar a casa!
- I com ha vingut? - Li va preguntar el Sr. Guiu
- Bé, de fet m'ha portat el paraigua...
- Així rai. Que el paraigua la torni... - Va dir el senyor Guiu, tot acomiadant-se i tornant a la feina.

La senyora Rosa va pensar que allò no era cap bajanada. Va pujar un bon tros amunt de la vall, i va obrir el paraigua. No va trigar a bufar altre cop un vent fort que la va fer volar altre vegada. Ara, quan va obrir els ulls, es va torbar al portal de casa seva, continuava plovent d'allò més fort.

Ella prou que els va explicar la historia, al seu marit i a la seva cosina, però no se la van creure pas. De fet la cosina Encarnació, es va mig ofendre convençuda que tota aquesta historia se l'havia inventada la senyora Rosa per no dir-li d'on havia tret aquell formatge tan fresc i gustós, i de passada presumir com sempre d'haver pujat a pagès.