Errors

Un relat de: NEULA

Els correus electrònics son una forma de comunicació molt senzilla i pràctica. I molt ràpida. Tan ràpida que a vegades faciliten l’error. Sempre ho he pensat. A la feina per exemple tinc dos clients que es diuen Àngel. Les seves adreces electròniques comencen ambdues angel. I quan escric angel a la casella “per a”, apareixen les dues adreces, i si em precipito, acabo enviant al missatge als meus dos Àngels, cosa que no sempre es convenient.

Explico això perquè entengueu que quan vaig rebre el primer correu electrònic a casa ho vaig trobar un error normal. La meva adreça electrònica personal es el meu cognom, un cognom molt poc freqüent, tot sigui dit, perquè ve d’una mala transcripció d’un cognom estranger, i tots som família, encara que una família molt escassa i molt escampada , després l’arrova, el nom de la companyia que em dona el servei i per acabar el recentment estrenat .cat. Quan la vaig agafar, vaig esperar amb expectació per veure si no me la donaven, això hauria volgut dir necessàriament que un parent meu se m’havia avançat. Com era d’esperar no havia passat. Però quan un temps després vaig rebre aquell primer correu electrònic, que era evident que no estava pensat per a mi, vaig tornar a pensar en un parent desconegut, que havia utilitzat el seu, nostre cognom, potser afegint-hi la seva inicial al principi o al final. Això, o potser algú amb un cognom molt semblant, un altre error de transcripció del mateix nom estranger potser.

El correu, semblava molt familiar, quotidià, no tenia encapçalament ni firma, i venia d’una adreça hotmail. Només deia: “Tot apunt per a la sopa. Petons.” Em va fer gràcia, i vaig estar fantasiejant una mica, sobre els possibles autor i destinatari, la relació que tindrien , etc. L’endemà en va arribar un altre. “Posa el cava en fresc. Petons.” Vaig començar a pensar en que algú no havia rebut el missatge i si això portaria algun problema potser a una parella jove. Vaig decidir que s’hi arribava un tercer missatge enviaria resposta, avisant de l’error. Però el tercer missatge em va picar tan la curiositat que vaig decidir no dir res. El missatge deia només: Avui es el dia. Una frase així era suficient per posar a treballar el meu cap imaginatiu d’aficionat a les novel·les, i vaig decidir esperar que deien els següents. Aquell dia una moto gairebé m’atropella sortint de la feina, i no vaig pensar més en els correus electrònics, fins l’endemà que en vaig rebre un altre: “He fallat. Però hi tornaré”. Això em va posar nerviós, el cervell se’m va disparar i no negaré que vaig tenir por. Ja t’estàs tornant paranoic. El que et faltava. Conco de quaranta anys, introvertit solitari, aficionat a internet i a la novel·la negra es torna paranoic. Valia més no pensar-hi més. Però hi vaig haver de pensar per força, perquè aquella tarda altre cop surtin de la feina la maleïda moto va tornar per rematar la feina i gaire bé ho aconsegueix.

Vaig acabar a l’hospital amb diverses fractures i cagat de por. Vaig voler parlar amb la policia, però em sembla que es van pensar que la caiguda m’havia afectat el cervell. Quan la Maria, la única persona de l’oficina amb qui encara em parlava, em va venir a veure, li vaig demanar amb insistència que anés al meu pis i em baixes els correus i me’ls portes impresos. Devia pensar que m’havia trastocat del tot, però es una bona noia, i m’ho va portar l’endemà. Gaire bé tot eren avisos de missatges o de temes nous en els meus fòrums de novel·la negra que no devien haver ajudat a donar seriositat a la meva imatge davant de la Maria, però també hi havia el que jo em temia: “He tornat a fallar. Però a la tercera va la vençuda. Demà al vespre ho celebrarem.” No hi havia dubte. Li vaig demanar a la Maria que avises la policia, em va mirar com si m’hagués begut l’enteniment i va marxar dient que ja tornaria demà que potser estaria més tranquil. Tranquil no n’estava gens us ho ben asseguro, i el que es l’endemà, ja em veia mort. Si no hagués estat immobilitzat al llit, amb la cama allà penjada d’aquella manera, hagués tocat el dos. No em vaig atrevir a esvalotar les infermeres amb la meva història no fos que em posessin un tranquil·litzant. I llavors va entrar el paio de la moto, el malparit fins i tot duia el casc a sota el braç, perquè el reconegués, amb un somriure estúpid se’m va acostar, em va impedir trucar el timbre de les infermeres, i vaig saber que havia begut oli quan el coixí em va tapar la vista i l’aire.

Em sembla que vaig arribar a perdre la consciència però va ser només un moment. I llavors l’habitació estava plena. Hi havia la infermera, la Maria, i també uns policies, un d’ells s’enduia el malparit emmanillat. Jo em pensava que no, però es veu que si m’havien cregut tots plegat i vetllaven per mi, ves per on. Al final tot va resultar ser un embolic d’herències. Jo vaig fer la meva deducció policíaca que per això soc un bon aficionat a aquestes coses: Es clar devia envair-se correus electrònics amb algun parent meu per això m’arribaven a mi per error. El policia em va dir que no, que de fet l’herència en qüestió era de banda de la meva mare, i el sonat de la moto era l’únic implicat, un cusi que anava darrera meu en la llista d’hereters d’un oncle a punt de palmar-la. Mira per on. I llavors, això dels missatges? Doncs me’ls enviava expressament per posar-me sobre avis, el molt cafre a més d’un inútil era un cregut, i va pensar que només pelar-me era massa fàcil. El millor de tot plegat es que ha millorat molt la meva relació amb la Maria, i em sembla que de retruc amb la resta de la humanitat. La real, vull dir, la de carn i ossos, perquè en els fòrums jo sempre he estat encantador, ja ho sabeu.

Comentaris

  • peres | 03-02-2006

    m'agrada aquest relat perquè és molt simple, no hi ha cap trampa, ni giravolts ni ziga-zagues: tot directe cap al final. Estem tan acostumats a històries on mai res no és el que sembla, que mentre anava llegint anava pensant "segur que no és el motorista", "segur que és una confusió", "segur que al final...", i al final, patapam, tot és com hauria sigut si no fóssim tots plegats tan complicats. I per tant, de retruc aconsegueixes la sorpresa que buscaves: perquè segur que cap lector no havia pensat que una història, per fi, pogués ser senzilla.
    Gràcies, m'has fet passar una bona estona. A veure si el jurat del premi et valora el relat com es mereix.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de NEULA

NEULA

29 Relats

94 Comentaris

42805 Lectures

Valoració de l'autor: 9.34

Biografia:
M'agrada escriure, el teatre, la ràdio,la poesia. Vaig fer servir Relats en Català per penjar els meus primers relats i encara recordo la il.lusió que em van fer els primers comentaris. També hi he passat bones estones llegint. Ara no estic tant per aquí , perquè temporalment presideixo un Planeta, que es diu Lletra i que aplega gent amb ganes d'escriure de Mataró. Si ens voleu coneixer tenim un blog: planetalletra.org
Gràcies.