Camins que s'obren i es tanquen

Maria asseguda sota el sol suau de la primavera va fent anar els boixets. Pensa que la seva vida hauria pogut ser molt diferent, que va estar a punt de no poder triar...

Recorda molt bé aquella tarda quan molt abans que els homes sortissin a pescar s'havia atansat a la platja per mirar el mar i pensar, mig amagada entre les barques. El seu pare li havia parlat feia ben poc de'n Roderic, un xicot que li feia prou goig, però que venia amb torna. Si s'hi casava tindria que tenir cura d'ell, del seu pare i dels seus quatre germans xics, i això era una bona feinada. Més d'una amiga havia dit que no voldrien pas fer aquesta sort. Així que ella rumiava i rumiava posant pensaments a una banda i a l'altra de la balança. Es treballador i bon noi, té uns ulls com unes mores, i bons sentiments, que prou li va veure escapar les llàgrimes al enterrament de la seva pobre mare. I a ca seva tenen barca pròpia, i un bon hort. Però seré jo que l'hauré de fer rutllar per atipar tanta boca, per molt que m'hi ajudi el sogre i que tots em portin el peix..., i quin munt de roba per rentar i sargir, i quines cuinejades... Sis homes eren molta feina per una dona. I ella estava feta a una altra cosa, a casa la Maria eren només tres, i com deien les amigues, ella se les havia mamat ben dolces, perquè la mare i el pare l'havien consentida, i poca cosa feia a casa a part d'ajudar en la neteja i en la cuina, cosir una mica, i fer punta que li agradava molt. I vaguejar i rumiar com en aquell moment.

I va ser llavors que en un moment tot es va capgirar. Era una hora de calma al poble, dinats i cansats la gent païa abans de tornar-hi. La Maria tenia la platja per ella, i arrecerada a l'ombra d'una barca mirava el mar quan entre pensament i pensament es va adonar que s'acostava una vela que aviat va ser una nau menuda i arrodonida, que s'ajudava amb rems. Era una coca. No n'havia vist mai cap però la va conèixer pel que n'havia sentit a dir. Era una embarcació pirata de ben segur. Sentia bategar els polsos acceleradament. Mirava el camí des de les barques al poble, per veure si podia marxar d'una correguda, sense descobrir-se. Com era que no havia vist abans la vela?... En un moment la vida li canviava, podia fins i tot perdre-la. Pirates. Sabia que en podia esperar. Si tenia sort, podia ser tractada com una mercaderia valuosa. Quantes imatges de futurs possibles i horribles de dolor, esclavatge i mort li venien al cap amuntegant-se.

Però el moment va passar igual que havia arribat, com un buf de vent que de cop es cansa. Les campanes de l'església van començar a repicar amb força, tocaven a somatent i tot seguit el poble sencer era a la platja brandant el que tenien: forques, pales, bastons, algun trabuc... La nau va girar cua. Devien ser pocs homes, i sense la sorpresa no devien veure clar que se'n sortissin. L'home que encapçalava el grup armat que ara reia, saltava i ballava a la platja era en Roderic. L'havia volguda anar a trobar a la platja, havia vist abans que ella el perill i havia donat l'alarma. Tot i que ella encara no ho sabia tot això, el seu cor va prendre la decisió que el seu cap volia endarrerir.

Les noces van ser ben boniques pensa Maria mentre fa jugar els boixets. La filla petita la mira perquè en vol aprendre. I ella somriu, feliç i cansada. Li agrada la seva vida. En Roderic es un bon company, a l'hora fort, dolç i tendre. Dels seus germans, només queda amb ells el més jove, i els ajuda molt. El sogre ja no hi és. I ella fins i tot té alguna estona com ara, per sortir a fer puntes al sol i rumiar. I somiar, somiar per exemple que un vaixell se l'emporta lluny, que un príncep llunyà de pell fosca cau al seus peus, i que ella es reina d'un harem on un munt de noies formoses s'escarrassen perquè sigui feliç i res li manqui, i ella , a estones, quan li vaga, les ensenya a fer puntes de coixí. Si va poder triar una vida, per què no hauria de triar els somnis?. Amb tot de tant en tant llença una llambregada aprensiva al mar esperant no tornar a veure mai més cap nau pirata.