Dos minuts

[Jo tenia un molt bon amic, quasi o més que un germà, que va ser ionqui durant més de vint anys i va morir de la sida. Era un tio impacient i ansiós però genial, tot generositat i entusiasme. El seu record és cada cop més difós, però he rellegit alguns dels seus escrits i he decidit fer-ne una transcripció el més fidel possible, corregint les moltes i greus faltes d'ortografia i breus trossos d'angoixant desvari incconnex. Res més. És un homenatge personal que vull compartir, només això. Espero no ofendre ningú.]


*****

La meva desintoxicació del cavall va tenir moments duríssims, terribles, que ara recordo amb vergonya i una morbosa nostàlgia.

Un dimecres al matí, prop de les onze. La Carla era a la feina des de les nou, i jo encara no havia solucionat el dilema que em torturava des que m'havia llevat. Ja feia tres dies que no ens ficàvem res i, per tant, tenia la possibilitat de prendre'm la naltrexona i tornar a intentar de deixar-ho, almenys durant una temporada.
La qüestió era horriblement simple: la pastilla o jaco; bé, no tant fàcil, perquè si optava per la segona opció, encara em caldria convècer la meva dona de baixar a pillar alguna cosa. I ella hi estava totalment en contra, i des d'ahir al vespre duia posada l'armadura per a aquestes ocasions i estava alerta als meus inicials i subtils intents, i els havia rebutjat sense ni una paraula, només amb silencis mesurats i alguna que altra mirada assassina.

Però quan estàs enganxat un no no és sempre un no definitiu; al contrari, la rotunda i alhora tàcita negativa a la meva no formulada proposta demostrava que la Carla també hi estava pensant, si més no això era el que m'interessava creure per mantenir una porta oberta a l'esperança que defallís i em permetés d'agafar la moto i anar a veure el Quique. El tema era complicat, perquè pringar aquell dia volia dir quelcom més que una altra relliscada; si ens posàvem cegos, renunciàvem altre cop a iniciar la cura. Baixar el cap i retre's a la temptació no és una actitud pròpia de la Carla, i per això no suportava veure'm d'aquella manera, sense cap orgull, covard, incapaç de resistir els mínims efectes de l'abstinència.

Tot això jo ho sabia prou bé, i a contracor vaig decidir anar a buscar la pastilla per no fer-me fàstic una vegada més, per demostrar-li que estava equivocada i que encara podia comptar amb mi. Vaig agafar-ne mitja i me la vaig posar al palmell mirant-la com si es tractés d'una d'aquelles píndoles assassines de la Segona Guerra Mundial que els soldats i espies duien per suïcidar-se en cas de ser capturats. Si ingeria un tros de naltrexona estaria salvat durant un dia sencer: un cop dins ja no em caldria seguir elucubrant, ja no hi hauria res a fer, durant vint-i-quatre hores seria immune a l'heroïna per més quantitat que n'esnifés.
Vaig agafar aire i un vas d'aigua, i amb els ulls tancats me la vaig ficar a la boca i me la vaig tragar. Era asquerosa, s'enganxava a la llengua, i la meva gola semblava voler rebutjar-la. Uns instants i s'ha acabat, vaig pensar, just en el moment en què l'oxigen tornava a escolar-se cap als meus pulmons i la tensió del cos es reduïa agradablement relaxant-me els músculs fins aquell moment completament garratibats. Em van passar els calfreds, les cames deixaren de fer-me mal, i en el meu cap brotaven ja les alternatives possibles per substituir el cego descartat. Havia triat correctament i me'n sentia satisfet, la ment triomfant sobre el cos. Ara creuaria la porta que separa casa nostra dels despatxos de l'agència i li explicaria a la Carla que aquest cop no l'havia cagada.

Ja tenia el pom a la mà quan vaig notar que algú el girava des de l'altra banda; era ella, que somreia tímidament i mostrava una expressió entremaliada. Per l'escletxa que havíem format entre els dos em va dir en veu baixa:

-Escolta... he pensat que potser... d'això, vaja, que sí, que si tant t'entestes pots baixar a pillar un quartet. Però no més, eh? I una altra cosa: avui és dimecres, avui ens posem cegos, d'acord, però dissabte et prendràs la naltrexona i aguantarem un mes, fins a l'agost, fins després de les vacances. Què hi dius, m'ho promets?
M'ho preguntava mentre m'allargava set mil peles, i llavors, davant la meva reacció de sorpresa i contrarietat, va juntar les celles i em va mirar fixament als ulls abans de dir:
-No te l'hauràs pres, veritat?
-No, no, vaig contestar d'esma, quasi sense veu i tremolant imperceptiblement.
-I doncs?- insistia ella
-No res, és que quasi m'havia decidit per controlar-me i m'has agafat d'imprevist.
-Bé, si no ho vols, deixem-ho, però ara ja m'ho havies ficat al cap.
-Porta, porta, baixo cagant llets i estic aquí en un no res.
-Pobre de tu que et fotis res fins que no arribis aquí. Un quart és molt poc, i si et fas una ratlla de les teves a casa el Quique ja no n'hi haurà per a mi quan tornis. No oblidis que si m'enganyes t'ho notaré!

Aquestes van ser les seves últimes paraules. Tenia pressa, i girant cua em deixà allà tirat, sense ni sospitar la decisió irrevocable que jo havia pres dos minuts abans. M'havia passat la pilota i se n'havia anat segura que ben aviat tindria una ratlla de jaco esperant-la al bany. Ja no tenia sentit dir-li el que havia passat, així que vaig agafar l'americana i el casc i vaig sortir de casa. Però no vaig trucar l'ascensor, sinó que vaig córrer a l'escala -per on no hi baixa mai ningú- i en el primer replà vaig ficar-me tres dits, tots sencers, coll avall, amb la intenció de provocar-me nàusees i de vomitar tot el que pogués amb l'esperança que la pastilla encara no s'hagués dissolt i que els seus efectes en el meu organisme -si es produïen- fossin mínims.
Com que no havia menjat res per esmorzar, només vaig expulsar una glopada de saliva densa i viscosa, lleurament acolorida d'ocre; em va semblar que allò havia de ser les restes de la pastilla i, lògicament, significava que encara no tenia l'antídot a la sang. No sabia del cert fins a quin punt em podria col.locar amb el cavall que anava a pillar, però m'era igual. M'havia convertit en l'autòmat de sempre, i les meves cames ja caminaven per la ruta pre-establerta en el meu subconscient.

Al cap de dues hores, quan ja ens havíem polit la papela i la Maria viatjava pels seus paradisos particulars, jo seguia seré, absolutament desvetllat, amb les pupil.les minúscules i rascant-me com un boig però sense notar res de res, ni tan sols la deliciosa escalfor a l'estòmac dels moments inmediatament posteriors al primer toc, aquella sensació pròleg del retorn a l'infern on tot es posa al seu lloc i et sents plenament feliç.
Fruit d'una mena de càstig diví, l'únic que vaig aconseguir va ser un asquerós malestar que no desaparegué fins que a l'endemà, a les vuit i mitja del matí, després de trucar i despertar el Quique, vaig fer-me amb unes ratlles fiades que em vaig esnifar de cop, sense dilacions, a l'espera de notar com les parpelles cedien a la màgia del cavall i es tancaven sobre els meus ulls desperts.