Croquis

...sols ser així. Es inconcebible al segle que estem que poc ha canviat tot plegat, l'esperança es que vivim un moment en que tot es remou i la possibilitat hi es.

El "jefe" del meu company deia: "El capital més gran que te l'empresa entra cada dia per la porta". No se si era seu. Això no treia l'abús del mateix.

Com a petita empresaria del Empordà ,he de dir que a pesar de que molts obrers en lloc del jefe farien el mateix o pitjor , el tan i el poc han de canviar i trobar-se més en un mig.
Anna

... fins i tot rabiós,furiós. Una pedra llançada contra la injustícia del capital.
L'enhorabona, amic!

Aquest és un poema de denúncia social, dur , com ho volia transmetre Klee.

Has copsat tota l’essència dels seus colors, de les expressions, has fet un retrat d’un retrat, desgranant-lo i definint-nos una part de la societat, baula imprescindible i ignorada, amb realisme, dolor i ràbia.

Magnífiques les tres estrofes i emotiva la darrera, implicant-nos-hi tots. Ojalà aquest crit d’esperança pogués fer-se realitat.

Un poema preciós, impactant i emotiu, digne de ser guanyador del repte.

Felicitats Carles!
Una abraçada
Núria

M'agrada el sentit de les teves paraules i com les encadenes.

Una abraçada.

a mida que el vas llegint, s'encén el neguit i quan el tornes a llegir vas pujant el to dels mots i els fas més atrevit, més sincer, més cridat, i entra millor, i quan l'acabes, a la quarta o cinquena vegada de llegir-li, no ho sé, m'he sentit en certa manera llibertat.

Però et fa pensar que encara ens queda feina a fer.

Una abraçada

Ferran

Quin poema, Carles! Conté dolor i tanta certesa que fa revoltar. Contra què? Contra qui? La gran màquina? El menyspreu dels afavorits? Uff. No te'l sé comentar bé, ja veus. Dir-te que Touché! Que és bonissim i fa mal. Una abraçada

a