Amor etern

Un relat de: crohnic
Recordo com si fos avui el dia que la vaig conèixer. Era la noia més bonica que havia vist mai, me’n vaig enamorar a l’instant. Al cap de pocs dies ja havíem fet amistat, i passats uns mesos érem quasi inseparables. Malgrat el munt de coses que teníem en comú i la confiança que s’havia creat entre nosaltres, mai vaig atrevir-me a confessar-li el meu amor. La baixa autoestima n’era la causa principal.

A poc a poc, altres nois van començar a anar-li al darrera i fins i tot a declarar-se-li. La ràbia i l’enveja s’apoderaven de mi cada vegada que això succeïa. Maleïa la meva manca de valentia i em qüestionava quina hagués sigut la seva reacció si jo m’hagués avançat.

Va tenir diversos xicots, quatre si no em falla la memòria, no obstant, jo seguia totalment enamorat d’ella.

Un dia, que no vull recordar, va conèixer un jove amb qui va anar més enllà, s’hi va casar. Per altra banda, la nostra relació d’amistat s’havia refredat tant que, en el millor dels casos, ens trobàvem una vegada al mes. Aquell matrimoni em va enfonsar i va ocasionar que, poc temps després, decidís aparellar-me per tal d’intentar oblidar-la.

Així van transcórrer els mesos, els anys i més de mitja vida. Però, tot aquest temps no va ser suficient per fer desaparèixer aquell amor que habitava dins meu des que tenia quinze anys.

La incapacitat per oblidar va ser un dels motius, no l’únic, pels quals vaig decidir confessar-li el meu secret d’adolescència. D’aquesta manera, aquell dissabte de juliol vaig optar per revelar-li el meu amor, sense témer la seva reacció i a la vegada vencent les inseguretats que m’havien retingut durant tota la vida. “T’estimo!”, li vaig confessar melosament.

Després d’uns moments en els quals vaig evocar els millors moments de la nostra adolescència, vaig deixar el ram de roses damunt la seva tomba i vaig tornar cap a casa.


Comentaris

  • L'amor que va enllà[Ofensiu]
    allan lee | 09-11-2011

    que passa per sobre les línies negres del destí...m'ha agradat molt. He llegit altres relats teus. Tens un ritme que enganxa i bones idees. No m'extranya gens que rebis premis, ostres. Tens gràcia i eficiència. Una abraçada i moltes felicitats per escriure tan bé,

    a

  • podrien ser molts, els protagonistes [Ofensiu]
    liudmila | 16-10-2011 | Valoració: 10

    d'aquest relat... I també s'aprèn del sufriments aquests fins que intentem actuar amb una mica més assertivitat, que a vegades també sembla una mica més agressiva.

  • Arriscar-se[Ofensiu]
    annah | 08-06-2011 | Valoració: 10

    Cal arriscar-ho tot per amor... sense tants dubtes...
    Treure forces i valantia d'on sigui... Viure la bogeria de l'amor...
    Sinó... potser quan t'arrisquis a fer-ho pot ser massa tard...

    El teu relat m'ha posat la pell de gallina...

    Una abraçada...

    Anna

  • Si t'he de ser sincer...[Ofensiu]

    Si t’he de ser sincer et diré que he anat llegint sense massa convicció. La avantatge dels microrelats és aquesta que, encara que no t’enganxi en excés pel fet de ser curts són de fàcil lectura... però el final, que dóna sentit a tot el conte, l’he trobat fabulós i m’ha fet rellegir-lo de nou un parell de vegades. I cada cop m’ha agradat més.
    —Joan—

  • genial[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 03-06-2011

    ho has descrit perfectament, i deu ser ben cert, que quan no pots superar aquesta obsessió malaltissa del menystenir-se, no pots fer-ho en tota la teva vida.

    Un final que remata un relat ben pensat i ben narrat i de ben segur que si hauria fet el pas, haurien vist el dos que no els convenia fer de parella, i això ens porta a dir que cal sempre fer el pas, és millor viure un segon de vergonya que tota una vida perduda per una quimera (i no parlo de la Maite :-} ).

    Felicitats crohnic, un molt bon relat.

    Ferran.

  • Jo diria més aviat…[Ofensiu]
    iong txon | 03-06-2011

    "Amor malaltís" o bé "obsessió eterna". En aquest escenari que planteges la víctima silenciosa és el mateix protagonista, i la víctima anònima seria la parella del protagonista. Per això crec que es pot qüestionar el títol: es tracta més aviat d'un quadre de neurosi obsessiva, que s'origina normalment per una excessiva preocupació per un mateix (un gran egocentrisme), i no d'un sentiment tan elevat com el veritable amor etern. En el que ja és un clàssic de referència, "L'Art d'estimar", l'autor Erich Fromm cita les següents paraules de Karl Marx: "(…) Si estimeu sense engendrar amor, és a dir, si el vostre amor no engendra per si sol amor, si per mitjà d'una expressió de vida com a persones que estimeu no us convertiu en persones estimades, aleshores el vostre amor és impotent, és una desgràcia."

    Chapeau, en tot cas, pel relat: breu, concís, ben estructurat i amb el gir final de rigor. Malgrat la grandiositat del títol no n'he quedat decebut, enhorabona.

    comtearnau

  • Tendre[Ofensiu]
    EliesVF | 30-05-2011

    Tendre relat amb un final original i amb sorpresa. I és que com el primer amor no hi ha cap d'altre.

  • Quina sensibilitat[Ofensiu]
    Lavínia | 26-05-2011

    en expressar el sentiment que demostra el protagonista per a qui se n'ha anat per sempre.
    Et felicito.

    Lavínia

  • Amor autèntic[Ofensiu]
    Llorenç Garcia | 24-05-2011 | Valoració: 10

    Per què de vegades els millors amors són aquells que mai van arribar a materialitzar-se? L'amor es demostra moltes voltes quan transcendeixen situacions tràgiques i no és només un impuls visceral. El que persisteix.
    Relat també molt ben estructurat. El pom de flors crea el final sorpresiu d'una manera magistral
    Salutacions, gironí!

  • Tot d'una...[Ofensiu]
    copernic | 21-05-2011

    El final revela el secret ben guardat. Relat que manté la tensió i l'interés fins al final en el que la sorpresa és majúscula. Molt bon retrat d'aquesta etapa.
    I moltes gràcies per llegir-me.

    copernic

  • caram...[Ofensiu]
    Queca | 21-05-2011 | Valoració: 10

    Primer, gràcies pel teu comentari... m'agrada el que dius, que només morim quan ens deixen d'estimar... em reconforta, i deixa'm dir-te que sento lo del teu pare...
    D'altra banda, també voldria dir-te que aquest relat convida a reflexionar, que a voltes pensem que sempre tindrem ocasió de dir o fer, i ens oblidem que ningú té assegurat el demà. Per això és important aprofitar el moment... Quantes vegades he volgut tenir el valor de dir quelcom, i no l'he trobat...i com sempre, ja era tard. Però gràcies a persones com tú, que ens escriuen aquestes coses, ens recorden que sempre som a temps per a rectificar. Et seguiré llegint! De fet, dm sembla que ara mateix! Un petó!

  • Etern, sí[Ofensiu]
    nuriagau | 21-05-2011

    Una història d’un amor platònic d’adolescència narrat amb la dosi adequada d’intriga de manera que aconsegueix sorprendre al lector amb el desenllaç.

    La timidesa i la poca autoestima són dos dels més temuts enemics dels adolescents i els has definit prou bé en aquesta breu història.

    Enhorabona per aquest relat, crohnic! A veure quan et tornem a veure pels Nanoreptes!

    Ens seguim llegint,

    Núria

Valoració mitja: 10

l´Autor

crohnic

43 Relats

273 Comentaris

191778 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Potser seria hora que actualitzés la biografia ja que no la tocava des del dia que vaig començar a penjar relats...
Nascut als 80 i aficionat al bon cinema, la música (els meus gustos són variats, tant m'agrada la música heavy com els cantautors catalans), el Barça, la muntanya,... Enamorat de Girona i d'escriure (llàstima que no sempre es disposa del temps necessari per fer-ho) i orgullós de ser català...
Però bé, continuo pensant que parlar de mi no és important, prefereixo que parlin els meus relats... De totes maneres, amb major o menor mesura, crec que els relats sempre et donen algun indici per saber com és la persona que els ha escrit...
Gràcies per llegir-me i comentar-me...
Salut i relats!!