Semblances

L’Enric deambula neguitós pel passadís de l’hospital. Guaita el rellotge i surt a la terrassa exterior per tal de fumar-se una cigarreta. Uns minuts més tard, una infermera es dirigeix a la zona en la qual està esperant i li comunica que el seu fill ja ha nascut.

Una vegada se situa davant la porta de l’habitació, el cor se li accelera de manera exagerada mentre una suor freda li regalima esquena avall. Gràcies a l’empenta de la seva sogra, bada la porta i entra. Acovardit, s’apropa al nou nat que està en braços de la seva esposa i l’examina amb minuciositat. Tots resten en silenci, expectants a la reacció de l’Enric. Després d’uns segons d’incertesa, el rostre de l’home s’il·lumina. – El meu primer fil!!- exclama, exultant, l’estrenat pare. Aquell desassossec que patia s’ha esfumat al percebre que aquell bebè té unes orelles menudes i proporcionades, uns ulls de color marró fosc i un cabell negra com el carbó.

Durant mesos, pel poble corria el rumor que la dona de l’Enric s’entenia amb el florista holandès. Eren molts els que asseguraven haver-la vist eixir de la floristeria a hores intempestives. Malgrat que per ell allò eren simples difamacions, avui el pobre marit no les tenia totes.

Transcorren les hores i les visites d’amics i familiars se succeeixen. Tots surten desconcertats i esguardant a l’Enric amb compassió. En aquell moment un dels amics li deixa caure una frase que trasbalsa a l’home – Noi, t’admiro. Jo no tindria els nassos que tens tu!-.

L’Enric, torbat per aquell comentari, torna a contemplar el nadó. Per ell és evident que el nen i el florista no s’assemblen en res. Somriu al constatar que el petit té la pell molt morena, un to totalment oposat a l’esblanqueït de l’holandès. És un color excessivament fosc, poc comú entre els autòctons. De sobte, se li desdibuixa el somrís mentre evidencia que el nen té el mateix color de pell que el Roberto, el jove cubà que treballa d’ajudant a la floristeria.