Detall intervenció

Repte clàssic 638. Samarretes. Segona part. Afegiu-vos-hi, ensamarreteu-vos!!!! (ja decidirem qui fa de 'jutge'

Intervenció de: Mena Guiga | 08-10-2016

Aquí sota copio el que el Deo demanava en aquest repte que ha quedat anquilosat i que cal avivar.
Demano més relats, seguint les pautes que ell va proposar.
Termini: diumenge, 16 a les 16 hores.


Repte DCXXXVIII (638): Samarretes
Intervenció de: deòmises | 06-09-2016
Potser fa temps que són importants en la vostra vida, o és una dèria de fa poc; potser són sinònim de llibertat i de República o un simple reclam publicitari sense que en tinguem constància.

Ara us proposo un repte en què les samarretes siguin les protagonistes, o un fil conductor dins de la història, des d'ara mateix fins el proper dimarts 13 de setembre, passada la Diada, a les 17:14h (potser els comentaris siguin de matinada...).

Sense paraules clau, sense obligatorietat de reivindicar, sense encotillar-se, però sense passar-se.

Endavant les muses i els musos!


d.

Respostes
Tixirtartist (fora de concurs)
Mena Guiga | 08/09/2016 a les 16:50 [Respondre]
La Juliana menjava verdura tallada massa grossa, feia fàstics i l'escopia.

-Una altra samarreta tacada, Juliana marrana!

Sempre havia de menjar el mateix, quan anava a veure'ls?

-Au, ara a buscar-n'hi una altra!

L'àvia Palmira no podia sofrir que fes allò. L'avi Palmiro, tampoc. Aquella era la raó més gran per la qual la nena de vuit anys només anava un cop al mes a cals avis paterns, els únics que tenia, qui regentaven una botiga d'estampació de samarretes. Com que eren generosos, n'hi regalaven per tal que en fes promoció i la Juliana els ho impedia: un cop rentades perdien color i forma i no era el cas.

La nena tenia un calaix de l'armari amb aquelles peces de roba, fossin de màniga curta, llarga o imperi. Cap d'elles feia goig: només podien ser usades de pijama d'emergència i de no-emergència i si no fos per la crisi haurien estat dipositades en un contenidor de 'Humana'.

La Juliana era una nena d'aspecte dèbil però de cervell i raó ferms. Això la va ajudar. De gran, un cop el pare va haver marxat al Brasil, la mare a Perpignan i els avis al sot, ella posseïa un caràcter gens victimista. Segurament algun àngel amb ales de qualitat li feia de custodi.

Entenent que la vida és un espavilar-se i l'actitud (enteniment respirat de l'alè del ser diví) va dedicar-se a reutilitzar les samarretes mai oblidades i les que van quedar al magatzem mai venudes. En feia pedaços o tires o bocins i amb original gràcia i combinant cromatismes, ideava i creava bolsos,motxilles, diademes, agulles de pit, punts de llibre, arracades, anells, fundes per a fundes, cortines, barrets i boles de Nadal i de no Nadal, etcètera. La Juliana era una veritable t-shirtartist. Aviat va aparèixer al Guinnes amb el rècord de les més variades utilitzacions de les samarretes no sent samarretes, per la qual cosa va ser homenatjada amb una Guinnes-t-shirt que no conservaria massa: ja tenia una nova pensada.


Mena
Samarreta abandonada
touchyourbottom | 08/09/2016 a les 17:23 [Respondre]
Era de color gos pollós com fuig o gat tinyós quan torna, aquella samarreta?

No ho podien saber.

El to mai vist els feia fer aquelles suposicions que un xic les enriolava. Van voler-ne saber la talla, però no tenia cap etiqueta. Senyal que no era moderna ni de franquícia tèxtil, que hauria tingut una llargada com de dia sense pa. Per això elles sempre les tallaven. Sí, que si les arrancaven després calia cosir el tall que s'ocasionava a la roba amb l'estrebada. I quina mandra. La samarreta bruta i rebregada trobada sota el pi més gran no comportava aquell problema.

Ignoraven si era d'home o de dona: no presentava cap forma definitòria que ajudés. No era ni massa curta ni massa ampla. Una de les mànigues, curtes, havia estat rosegada per alguna bestiola. Poca cosa. Si la peça es veia tacada d'humitat de bosc i de temps, una rentada amb aigua calenta la deixaria amb un aire ben autèntic i allò feia que les dues volguessin quedar-se-la, per marcar la diferència.

Havien fet aquella excursió per ser lluny de casa una tarda, xerrar de temes prohibits i fumar un lliri, la Sirla i la Sol. La Sirla era la més tatuada i la Sol la dels cabells amb més rastes. Els progenitors treballaven abillats amb trajo i camisa, amb elegància entatxonada i repugnant. Si les trucaven, aquell cop no tenien cobertura. Així ho al·legarien.

Un aire fred sobtat hostiaire les va animar a barallar-se per la samarreta. La tenien agafada entre les dues i l'estiraven, la desllanegaven. S'estriparia i haurien d'acontentar-se amb la part segurament ni proporcional amb la qual fer-se cosits als texans de fabela importats amb el zirka inclòs que un fetus encara ignorat al ventre de la Sirla patiria.

No, no caldria amoinar-s'hi. L'endemà van trobar les germanes mortes. Un llamp més ràpid que ell mateix va fulminar-les just quan el propietari d'aquell tèxtil emmerdat i ratat es dirigia a recuperar-lo i...si arriba a veure les noies: navalla fora, ben seves.





tyb
Aquí!
touchyourbottom | 08/09/2016 a les 17:31 [Respondre]
Era de color gos pollós com fuig o gat tinyós quan torna, aquella samarreta?

No ho podien saber.

El to mai vist els feia fer aquelles suposicions que un xic les enriolava. Van voler-ne saber la talla, però no tenia cap etiqueta. Senyal que no era moderna ni de franquícia tèxtil, que hauria tingut una llargada com de dia sense pa. Per això elles sempre les tallaven. Sí, que si les arrancaven després calia cosir el tall que s'ocasionava a la roba amb l'estrebada. I quina mandra. La samarreta bruta i rebregada trobada sota el pi més gran no comportava aquell problema.

Ignoraven si era d'home o de dona: no presentava cap forma definitòria que ajudés. No era ni massa curta ni massa ampla. Una de les mànigues, curtes, havia estat rosegada per alguna bestiola, i també pel darrere. Si la peça es veia tacada d'humitat de bosc i de temps, una rentada amb aigua calenta la deixaria amb un aire ben autèntic, desitjable per marcar unicitat, cosa que feia que les dues volguessin quedar-se-la.

Havien fet aquella excursió per ser lluny de casa una tarda, xerrar de temes prohibits i fumar un lliri, la Sirla i la Sol. La Sirla era la més tatuada i la Sol la dels cabells amb més rastes. Els progenitors treballaven abillats amb trajo i camisa, amb elegància entatxonada i repugnant. Si les trucaven, aquell cop no tenien cobertura. Així ho al·legarien.

Un aire de pluja, fred, sobtat hostiaire, les va animar a barallar-se per la samarreta. La tenien agafada entre les dues i l'estiraven, la desllanegaven. S'estriparia i haurien d'acontentar-se amb la part segurament ni proporcional amb la qual fer-se cosits als texans de fabela importats amb el zirka inclòs que un fetus encara ignorat al ventre de la Sirla patiria.

No, no caldria amoinar-s'hi. L'endemà van trobar les germanes mortes. Un llamp més ràpid que ell mateix va fulminar-les just quan el propietari d'aquell tèxtil emmerdat i ratat es dirigia a recuperar-lo i...si arriba a veure les noies: navalla fora, ben seves.


Profanar aquella samarreta abandonada tenia una etiqueta invisible amb un preu massa car.
Desvestida samarreta (fora de concurs)
Tanganika | 09/09/2016 a les 20:40 [Respondre]
La Fanny la lluïa tan tan tan sexyment aquella samarreta tan tan tan ajustada que...

-No és de roba! Està tatuada!

Quan el client de torn se n'adonava encara s'engrescava més. I s'abocava, embogit, als mugrons de pits generosos que no canviarien a color carn, sinó que es mantindrien fúcsia viu amb un fi fi fi finíssim estampat de gambetes a la brasa. S'hi arrapava amb frenesí amb el múscul desitjós més tòrrid que la menja dibuixada. La Fanny, per acabar-ho d'adobar, feia moviments exageradament sinuosos, atrevits, insistents i anorreadors de res que no fos direccionat a l'obtenció de clímax superlatius. Deia, gemegosa, marcant les esses:

-El tacte de samarreta és el tacte de pell i el tacte de pell és el tacte de samarreta.

Ho podia expressar en uns quants idiomes i en esperanto. El negoci era el negoci.

I esclafia a riure, cosa que posava encara més a l'acompanyant.

Aquella frase els la deixava anar abans de fer-los saber la tarifa, que era arxielevada...com, sí, aquella altra 'cosa'.

Després voldrien descobrir si la resta de peces tèxtils eren o no eren certes. Equivaldria a més excitació i extres que s'afegirien al cost final. I més rialles de la dona més demanada del club Fulanbulisme, la Fanny Sexyrreta.


TGNK


Respostes

  • RE: Repte clàssic 638. Samarretes. Segona part. Afegiu-vos-hi, ensamarreteu-vos!!!! (ja decidirem qui fa de 'jutge'
    aleshores | 08/10/2016 a les 17:35
    Dertilips
    Què ho fa que dugui aquesta sonrisa permanent als llavis?
    Li atorga un aire de confiança en ella mateixa i hi afegeix l’enigma?
    Doncs, hi estic d’acord, però diria que és quelcom defensiu per damunt de provocador.
    Elements, tots ells que li poden haver permès sobreviure incòlume, i destacar!, a la cort duranlleidal.
    Amb una actitud de permanent alerta i un cert narcicisme, com de qui s’escolta i es fa petons imaginaris, afegiria jo.
    I arrossegant la eròtica que dona el poder, per petit que sigui!
    Però ara a més del somriure enigmàtic ens apareix, l’altre dia, disfressada amb samarreta! Reivindicant allò que es poden permetre reivindicar la gent de dretes que no és altra cosa que una valentia en el terreny personal.
    Això ho fan bé: soł.lucionat el tema material propi, busquen la nova frontera en el carpe diem: només es viu un cop!
    Però també és una faceta de la gent antisistema. Fixa’t sinó en la Gabriel: la seva tranquil.litat exultant i el to de la seva veu quan parla. Hi ha també una samarreta, curiosament, pero sobre tot una íntima relació entre el pensament i el discurs!
    Les dues samarretes són diferents, tanmateix. En la segona coexisteix la raó social amb la raó personal.
    No n’hi prou amb la valentia torera de mostrar-te narcisament feble, si no se surt del mon del poder material sobre els altres, si se segueix tancat en el mon de la sang, l’estocada, la banderilla,…
    Uba valentia trista, millor que una covardia trista, és cert, però insuficient
    Gairebé diria dertilips! Tancada amb una sola joguina, Sí! Ho reconec! Però no vull abandonar les moquetes i els setials, no soc profundament lliure malgrat tot. Ha de pagar el peatge que els seus llavis no s’atorguin la íntima netedat que mereixen.
  • Mirades
    Caterina Llopart | 09/10/2016 a les 11:12
    Era un restaurant amb decoració vintage, amb làmpades de vitralls que creaven una atmosfera suau i càlida. Les cambreres, joves i primes, duien samarretes de màniga curta negres una mica escotades i els davantals lligats a la cintura, també negres, els arribaven als peus.
    No feia ni cinc minuts que s’havien assegut quan la Roser va comentar que tenia calor, es va aixecar i es va treure l’americana del vestit jaqueta blau marí que portava. Una de les cambreres va acudir amatent per portar-la al guarda-roba i no va dissimular que clavava els ulls als pits generosos de la Roser que s’endevinaven sota la llenceria que deixava veure una samarreta sense mànigues, molt fina, que havia comprat en una boutique exclusiva. L’escon en v mostrava una bona regatera. Sabia que ell la mirava, que elles la miraven, i això la començava a excitar. Finalment va intentar concentrar-se en la carta que tenia al davant.
    L’encarregada, una rossa que duia els cabells recollits en una cua de cavall llarga, va prendre nota tot llençant breus llambregades a l’escot de la Roser. Potser volia comparar, ja que la noia també tenia un bon pit, fins i tot es dibuixaven els contorns dels mugrons en la tela de la samarreta. Quan se’n va anar, la Roser es va tornar a aixecar, aquest cop per anar al lavabo. A refrescar-se, va dir. Va travessar la sala conscient que tenia moltes mirades fixades al seu cul, que remenava. En tornar, en lloc d’anar cap a la seva cadira es va dirigir a la del seu acompanyant, es va ajupir i li va fer un petonet als llavis. Només es va separar un instant i a continuació hi va tornar amb la boca més oberta, es va fer pas i li va passar la llengua. Després d’una estona, va atansar-li els llavis a l’orella.
    —M’he tret les calcetes —li va dir amb veu de confessió. I li va fer una mossegadeta al lòbul. Li hauria ficat la mà sobre la bragueta per comprovar si ja havia reaccionat, però se’n va estar. De moment.


    Els plats que els van servir tenien bona pinta, però ben just els van tastar. Les cambreres, quan els retiraven quasi sense tocar, no deien res perquè era evident que amb el que realment menjaven era amb la mirada. De moment.
    De tan en tant, la Roser tancava els ulls i recordava escenes que havien viscut al llit. I de tant en tant se li escapava un gemec. Se sentia tan mullada que, sense calcetes, temia mullar la faldilla i qui sap si la cadira. Quan van haver demanat el cafè i la infusió, la Roser es va incorporar i va arrossegar la cadira fins a la vora del seu acompanyant. La cambrera que els va servir les tasses es va ajupir per fer-ho i els va mostrar —segur que n’era conscient—, a través de l’escot, uns pits rodons i turgents. Al mateix temps els mirava als ulls. Tenia les galtes enceses. La Roser no va fer cas del que li acabaven de servir i va començar a fer petites mossegades a l’orella del seu acompanyant. Quan va descobrir que una cambrera l’estava observant li va somriure i va continuar sense deixar de mirar-la. Aquell joc l’excitava cada cop més. Va baixar cap el coll, sentia com ell respirava i l’escalfor de la boca molt a prop. Va tornar a pujar cap a l’orella per dir-li, gairebé gemegant en veu baixa, que estava calenta i mullada. Al mateix temps allargava el braç per ficar-li, no se’n podia estar més, la mà sobre la bragueta. També observava com les cambreres feien veure que estaven ocupades en alguna cosa però no deixaven de mirar. L’excitació que tot plegat li provoca va esdevenia insuportable.
    —Toca’m —li va dir tot arrossegant el cul a l’extrem de la cadira.
    Ell li va posar una mà als genolls i l’incità a separar les cames. L’estava mirant fixament als ulls. La mà s’endinsà i li ficà un dit. Després dos. Va escampar el flux lliscós pels plecs de la vagina, pel clítoris tibant, per l’anus.
    —¿Creus que elles també estan calentes?— gosà a preguntar amb els ulls gairebé en blanc. Al mateix temps, sota la taula, la mà de la Roser abaixà la bragueta, es feu pas pels calçotets i engrapà el penis ja inflat, calent, mullat. Les cambreres no es perdien detall. Potser elles també tenien les calcetes mullades i els mugrons tibants.
    —Tinc gana, joder! —gairebé cridà la Roser—. Et vull menjar!
    Voldria agenollar-se sota la taula i fer-ho però ja seria massa.
    —Anem al bany?¿paguem i al cotxe? —va suplicar.

    Es van composar una mica la roba, van pagar i van sortir al pàrquing. L’hotel més proper estava massa lluny; van entrar al cotxe directament al seient de darrere. Ell va seure i la va deixar fer. La Roser li va desfer el cinturó, i amb urgència li va abaixar pantalons i calçotets fins als genolls i tot seguit es va aixecar la faldilla i va seure d’esquena damunt seu. Va obrir les cames, li agafà el penis i el va conduir fins a l’entrada. Li cremava a les mans. Es va recolzar al respatller del seient de davant per ajudar-se a moure amunt i avall. Mentrestant, ell li havia descordat el sostenidor i sota la samarreta li acaronava els pits. Respirava cada cop més fort. La Roser es movia a poc a poc, buscant el propi plaer. Elevava el cos fins que gairebé sortia i tornava a baixar per clavar-se-la fins al fons. Quan va sentir que estava a punt —es barrejaven els gemecs— es va separar i es va remoure al seient fins que va arribar amb la boca al penis i se’l va empassar fins a la gola. El va xuclar, el va llepar, la llengua no parava. Fins que ell es va escórrer a la seva boca mentre xisclava de plaer. Estaven amarats de suor. Exhausts. Quan finalment la Roser va mig obrir els ulls, li va semblar veure les siluetes de dues de les cambreres que s’allunyaven del cotxe. La idea que havien estat espiant-los la va excitar de nou.
  • Viatge
    Vicent Terol | 15/10/2016 a les 13:21
    El nostre amic Andreu travessa sempre el mercat dels dimarts camí de l’estació de trens. Li ve de pas i no li ve de pas, però, des que un dia es va quedar encisat mirant els ulls de color ambre de la responsable d’una parada de samarretes, no hi ha setmana en què no transite per eixos carrers plens de gent disposada a comprar o a mirar sense comprar.

    Fa unes setmanes s’hi va aturar i va estar observant les camisetes, majoritàriament negres, amb cridaners noms de grups de música 'rock', 'punk' i 'heavy' i imatges contundents. Iron Maiden, Nirvana, Ramones, The Clash... Va observar de prop la dona durant uns instants, calculava que tindria uns trenta-cinc anys. Ella va percebre la seua mirada i s’hi va girar parlant:

    —T’agrada alguna de les samarretes?
    —Vull comprar-ne una —a Andreu li va semblar que havia parlat abans de pensar el que volia dir.

    Des d’aquell dia, el nostre amic ha anat desenvolupant una mena de relació cordial amb Cristina —així es diu l’altra protagonista d’aquest relat—, mitjançant converses amables que, sovint, han finalitzat amb la compra d’una nova samarreta. Ara mateix, són ja set les que ha adquirit; fins i tot en té dues diferents del grup Ramones, que mai no ha escoltat, però que li aporta —pensa— un aspecte més modern i transgressor. No parlen de música, Cristina i Andreu, sinó de coses com la feina, el temps o la varietat d’establiments xinesos que hi ha al barri on munten el mercat els dimarts. Ell sent que voldria anar més enllà, intentar veure-la en un context diferent, però hi ha una barrera d’incomunicació que atribueix a la seua timidesa, la d’ell. Quan no sap què dir, mira en silenci els ulls ambre de la venedora durant un parell de segons, i s’acomiada amb un somriure un tant ansiós. De vegades, com hem dit abans, compra una samarreta.

    Hui, Andreu s’ha preparat l’encontre amb Cristina. Mentre s’apropa al mercat, repassa la frase clau —«Què tal un cafè aquesta vesprada?»—, que podria ser una porta a noves experiències. Somriu fins que nota alguna cosa estranya en l’ambient de mercaderies i gent que compra o mira sense comprar, té percepcions diferents a les habituals a un nivell quasi inconscient: els seus passos el condueixen directament a l’objectiu i no es fixa bé en l’entorn. Però, sorprenentment, el nostre amic no troba la parada de samarretes. «Com és possible?», es diu a si mateix. Camina ara a càmera lenta i la seua ment elabora diferents hipòtesis a tota velocitat.

    De sobte, veu un lloc nou, amb camisetes molt distintes a les de la seua admirada venedora. Són de colors variats i tenen missatges suposadament divertits. Per exemple, n’hi ha una amb un dibuix d’un formatge i un text on s’hi pot llegir: «No em ratlles!». La responsable de la parada és una xica que s’assembla, de manera extraordinària, a Cristina, però amb deu anys menys i els cabells molt curts. Andreu no pot evitar dirigir-li la paraula:

    —Disculpa’m... Saps d’una paradeta amb samarretes de 'rock' per ací?
    —Ni idea. Però, més endavant, voldria jo vendre’n d’eixe estil. Crec que tenen més èxit.

    Ell es queda paralitzat. No diu res. Únicament observa els seus ulls ambre alhora que sent una olor antiga.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.