La nocturna ciutat

Nit tancada. I el carreró és ple de mirades
Plenes de vitalitat.

Ni un bri de tristesa desprèn la pupil·la
Que, envoltada de pobresa,
Observa el pas del temps, de les hores,
Sabent que no hi haurà canvis
En la vida:
S'és diferent des de la naixença.

Nit tancada. Tot és desvetlla i alegria.
Infants. Dones. Homes.
Germanor enmig de la brutícia.
I la lluna és testimoni
De l'esperança que no vindrà
Malgrat no haver indicis
De rendició, de defallença.

Nit tancada per a la ment oberta de la minoria...

Així doncs i com si fos el vespre
i les corredisses que s'esmunyen
entre els dits nits de la mà que toca
el cos que de somriures es fa
la blanca que penja a cor obert
que el com de la gresca duia rodes
de paper d'estrassa i del ritme
en feia una escala cap allà
on asseure's i fer-la petar
i tot esdevé nou i de nou
un nou que ens marcarà el compàs
i em força a arrossegar-me als teus peus
que jo serè aquell que s'està a terra
aquell que es repenja i sempre mira
com tots estan allà i jo no
doncs el que ho diu ja no sap si ho viu
i el vespre està com fos així doncs.

(De fons se sent una harmònica i un dels personatges, un home, es posa a cantar)

Aquí al carrer,
hora baixa
i tot suat...

(S'hi afegeix el so d'una guitarra)

Aquí al carrer
tothom sospesa
què s'hi pot fer...

(Harmònica, guitarra i bombo)

Tanta feina
cada dia,
i sempre tan suat...

(La gent segueix el ritme amb les mans i s'hi afegeix més gent a cor)

Cantem, cantem,
aquí a Harlem,
mentre descansem.

(La guitarra gemega i plora l'harmònica)

Al carrer
ens hi trobem
petits i grans.

(Torna a cantar el personatge)

Tanta feina
cada dia,
i sempre tant suat...

(L'harmònica toca sola durant molta estona i el cantant treu del pit tota la seva força)

Tanta feinaaaaaaaaaaa!
tanta feinaaaaaaaaaaaaaaa! (Repeteix)

(So de l'harmònica i guitarra esqueixant-se, la veu de la gent i moviments corporals a compàs).

Demà tot serà igual
aquí a Harlemmmmm!

(Personatge sol altre cop, amb veu forta)

Aquí al carrer,
hora baixa
i tot suat...

(Punyents acords de guitarra i harmònica plegades que van disminuint fins a fondre's en un xiuxiueig)

El regne de l'Àngel del Harlem

Recordo...

Aquella ciutat que no dormia,
on la lluna imperava
en tots els clatells
i la xispa esclatava
en les seves cares.

Recordo...

Com el barri somreia,
la gent es disfressava,
el carrer feia gresca,
la disbauixa regnava,
la festa hi era present,
el ghetto funcionava,

Soci, això és la vida,
viure al carrer
on de nit s'amenitza
i es teixeix
el dia a dia.

Si per un instant
tot es calmés
i tornés la serenitat,
vindria un cop més...
el regne de l'Àngel del Harlem.

Busco al carrer de nit
la companyia
del clan, la meva gent, de la família.
Poc que saben que em salven cada dia
de l'enyor d'un país que ja he perdut.

Fa fred aquí al nord
i tots nosaltres
sabem l'esforç per abrigar-nos
per sentr-nos germans, per no oblidar-nos
del sol i el cor calent que a dins habita.

Porto el vestit nou
i les sabates
enllustrades com si fos dia de festa.
Canto a cor que vols per les escales
aquest blues que s'alça trist fins les estrelles.

Harlem trena múltiples vides
asseguda a les escales
d' europeus habitatges,
clons a l'altra banda de l'oceà,
arrels que s'endinsen
en temps d'esclavatge.

Profetes, vagabunds,
artistes i quitxalla
fugen de l'al.liena ciutat
entre acords de jazz i
cants de gospel,
mentre la cuina del sud
es flaira en tot el veïnatge.

Congelats rostres negres,
disfressen de vius colors
la soledat compartida,
respiren glopades d'humanitat
mentre la nit riallera s'ho mira.

Nova York presumeix d'ell,
però el té oblidat en clubs tancats,
pare de fills cosmopolites,
mare de somnis de llibertat trencats.

angie

Mirades de color.
Somriures de sorpresa.
Inseguretat pel temor.

Pobresa en poder.
Riquesa en sentiments.
Felicitat en senzillesa.

Vides tranquil·les
si no fossin alterades
per l'ambició dels benestants.

Ànsies de poder
que desfan il·lusions
a canvi de monedes.

Mirades de color.

Càlides mirades
il·luminant cares humanes
marcades per la por.

Abocats al balcons i a les finestres
amb els ulls com a plats de porcellana
contemplen el carrer, bocabadats,
convertit en teatre de la Vida.

Són actors i espectadors alhora,
s'emmirallen amb el "show" de cada dia,
després vindran les lluites, les tragèdies;
gaudiran, patiran i esdevindran
amb el temps els herois del raval.

Assoliran tots els drets dels ciutadans;
artistes, esportistes, traficants,
empresaris, obrers i comerciants.

Avui toca mirar, però demà...
A la fi, potser demà, vindrà el gran dia!

***

Toqueu-me amb les vostres mans
negres com el carbó,
deixeu-me mastegar la vostra pell
fosca com una nit sense lluna,

sentir la vostres rialles
com un tro esmicolant el silenci,
devorar aquests llavis
molsuts,
àvids de tendresa blanca,

fondrem, amarar-me
d'aquesta foscor negra,
gaudir-vos, fins que el món
us estimi la pell i l'esperit
irrenunciable amb el que vau néixer,

Negres, bellíssims!

Dius que ara ja creixes
amb dignitat; i proclames:
"Al·leluia! Kirieleison! "
perquè ara peixes el teus fills
amb carn, ous i proteïnes,
- amb sort, una volta de cada set -.

Que ara ja veuen que som
persones, perquè vestim,
mitjons fins, barret i talons,
quan cantem les oracions
- Al·leluia! Kirieleison! -
de nobles i falses doctrines
- importades dels colons -.

Fins i tot menem cotxe,
nosaltres, abans deportats,
embadocats en les llibertats,
el benestar i el dret igualitari
- què lluny de l'esclavatge! -
Al·leluia! Kirieleison!

Volem oblidar que som negres,
perquè encara ho som, a Harlem,
com el blanc ens recorda
amb promeses consignades,
que ja som ciutadans, sí! - però de fireta- .
Al·leluia. Kirieleison.

Quan vas perdre la selva,
poble negre de Harlem?

A la vora de quin foc
expliques avui contalles?

On és el rugit calent
del lleó prop de les bardes?

On el coll de la girafa
que s'eleva entre els arbres?

On les fites de la nit
i les olors de les planes?

Mantens l'escalfor que crema
dels grans riures i paraules,
ànima negra que canta
la trobada i el contacte.

Ànima fresca que vibra
de passió i de cor ample,
cap suburbi et domestica
poble tendre, mel salvatge.

Beus d'aigües pures i riques
i entones cançons a l'aire
que somouen tots els cors,
i vols pau i riallades.

No et pot vinclar pas ningú,
poble germà, fullós arbre:
arreu del món, allà on siguis,
el teu cor lliure encén flames.

La nocturna ciutat s'anima
amb la joia de la vetlla.
La gent lluu
un bonic vestit
per gaudir al màxim
d'aquest nit.

Tothom surt,
es distreu,
oblida totes les penes
i els maldecaps
que ens persegueixen
com voraços tigres
dels quals mai
no podrem escapar.