El cas envitricollat del robatori de les joies de la Culona (aquí)

CALANC, CALANC, CALANC!!!!!!! CALANC, CALANC, CALANC!!!!!!!

Va sonar la campaneta de l’entrada principal del 21 de RelCat Street amb insistència.

- Oooooh!!!! Herc… Hercubolissss… truuquennn… -Va dir la Mildred Ferpecta amb la veu entretallada pels gemecs tendint a un falset final, asseguda a una butaca orellera amb una cama recolzada a cada braç, mentre subjectava amb passió (i les dues mans) un cap contra la seva flor secreta.

- Slurp!!! Xip Xap!!! Mmmmm!!! Upopeticafo... (és a dir, “un moment i acabo”)- va contestar l’empelfada veu d’un mascle concentrat en la seva tasca, amb la boca plena entre llepades, xarrupades, copets de llengua al clítoris i dits joganers.

CALANC, CALANC, CALANC!!!!!!! CALANC, CALANC, CALANC!!!!!!!

Mentre sonava la següent tanda de campanadetes a la porta, entre crits i gemecs la Mildred esclatava en un sonor orgasme, per alegria del “partenaire” i del veí de dues cases més avall, acostumat a escoltar “coses” i masturbar-se compulsivament les nit de Lluna plena imaginant què li estaven fent a aquella veïna tant llaminera que tenia.
El cap de l’Herculobis, molt graciosament despentinat, amb el coll de la camisa desgavellat i amb tot el voltant de la boca i la barbeta lluents de saliva i fluids vaginals, com un nen que s’acaba de cruspir una crep ben carregada de xocolata, però això si, amb els bigotis impol·luts i petrificats, va dir amb un somriure:

CALANC, CALANC, CALANC!!!!!!! CALANC, CALANC, CALANC!!!!!!!

- Tranquil·la estimada Mildred, es tracta d’un baró adult d’aproximadament un metre vuitanta, edat madura, militar retirat però encara de servei a la corona, amb algun problema escandalós i severament greu que cal que mantinguem en secret, i al qual li tiben les costures de l’entrecuix i de l’aixella del braç dret.
La Mildred el va observar crispada, amb cara de no creure’s el que sentia, mentre es netejava detingudament les intimitats.

CALANC, CALANC, CALANC!!!!!!! CALANC, CALANC, CALANC!!!!!!!

- I com heu deduït tot això, benvolgut Reboloirot?

- Molt senzill – va contestar aixecant una cella i adoptant una expressió formal i alliçonadora- He deduït que era un baró adult d’edat madura perquè de ser més jove, i per tant menys formal, la segona trucada hagués estat brutal al picador de la porta. La seva alçada és un altre tema evident, perquè de tenir deu centímetres menys, no hauria arribat bé a la campana i el toc hagués estat menys constant i desordenat. He suposat el seu passat militar i la seva ocupació oficial, per l’energia amb que ha trucat i perquè entre toc i toc han passat exactament 53 segons, lapse de temps amb que els mítics llancers de Hertfordshire-upon-Roastbeef es posen “firmes” (de posició i membre viril), fet que acostuma a provocar-los tensions a les costures de l’entrecuix. El tema de la costura de l’aixella l’he sabut perquè si t’hi has fixat, la campana ha sonat sense acabar de fet el seu recorregut de retorn. I finalment, estimada, que esta desesperat és evident perquè ha trucat quatre vegades i continua.

CALANC, CALANC, CALANC!!!!!!! CALANC, CALANC, CALANC!!!!!!!

La Mildred el va mirar amb una expressió severa i va dir des del fons de l’ànima:

- Però mira que arribes a ser imbècil!!! T’he dit mil vegades que em deixis treballar a mi i et limitis a dir estrictament el que et vaig dictant, carnús, més que carnús, que no arribes ni a actor mig dolent!!!! Que sembles el pallasso del Holmes!!!
No n’encertes ni una!!!
Sort en tens que ets un artista de les arts amatòries, que si no estaries parant el cul al Little Eye street (carrer de l’ullet, vaja).
Posa’t presentable mentre vaig a obrir!!!

(segueix Mena)
Akeron343 | 11/02/2019 a les 19:17
[Respondre]

Capixapter (= fusió de 'capítol' i 'chapter') II. MASSA CERVICALS
Mena Guiga | 13/02/2019 a les 16:34
[Respondre]
Es va espraiar perfum dels boscos pregons de Shonishire -que maten les fortors íntimes més insistens (o viceversa)- i, vestida castament i pulcra, tipus monja-acuirassada, amb roba de vellut i de pana, la senyoreta Ferpecta -d'edat si fa no fa unes quatre dècades- va dirigir-se a obrir, mentre el detectiu (de cinc dècades i escaig) encenia la pipa de 'després de'.

Era mitja tarda passada, passadíssima, la boira espessa i humida va malparidejar afectant el rostre i l'expressió del visitant, sumant un mostrar-se depressiu-trist o trist-depressiu a l'estat d'alarma que el duia a aquell domicili. La Mildred ho notà clarament:

-Copso que alguna cosa molt grossa (quan deia 'cosa molt grossa', la ment li anava a un altre calaix mental) ha succeït, oi, senyor...

-...exespia...Buddy Bubble...-va ser la resposta, dita de pressa, amb angoixa i xiuxiuejant.

-Oooh, quin honor, l'arxipopular Buddy Bombollós!

I la Mildred va treure d'una butxaqueta (la Mildred, a la seva indumentària, comptava amb hundred de butxaquetes...quasi mil, Mildred) una llibreteta de notetes per tal d'aconseguir l'autògraf.

Però el nouvingut encetà a girar el cap neguitosament cap a la dreta i l'esquera, abusant del circuit límit de la musculatura cervical que, en no permetre cert excés, el castigà deixant-li el coll clavat torçat en direcció Jellewery Av. (Avenue), d'on venue, ai, venia. Parlà, adolorit, mentre ella li estudiava el perfil que no trobà ferpecte, ai, perfecte: front sobresortit, nas xato i boca irrisòria de petonets de pitiminí passa-com-puguis. Dissimulà un somriure foteta i es resituà al que el moment demanava.

-Aaah, oh, com està! Passi, please, serà atès per Lo Hercuboli ipso-fàcticament. Voldrà prendre te vermell, blanc, negre...veeeerd?

La frivolitat mildreiana restà tallada per un so agut i un crit seguit. Buddy Bubble caigué abatut, tan llarg com era. Abans d'expirar va fer l'esforç de comunicar:

-...Protegeixin la Culona...la Cul...Culona...Erudith Nerudinha,...

Una bassa de sang -no se'n veia el color, per la foscor- s'afegí a la vorera en estat plorós -coses del clima d'aquell tros de mapamundi.

Una sentor de pipa carregada amb herba Mary, darrera seu la restablí de la sorpresa:

-I doncs, què? Crida l'Atanasi, que netegi la sang. No vinguessin ni mosquits ni vampirs. No?

El criat tenia el dia lliure, li recordà ella. Hercubolis rigué tontament, perquè no sabia què més fer o dir que quedés assenyat, oportú, ocurrent. La resposta fou una contundent bufetada d'una Mildred irada, perquè quan toca treballar...toca treballar.

(Segueix Allan... quan estigui ben recuperada)
Akeron343 | 15/02/2019 a les 10:48
[Respondre]

RE: (Segueix Allan... quan estigui ben recuperada)
allan lee | 24/02/2019 a les 17:41
[Respondre]
Amb la venia.( uix, tant mirar judicis injustos...)

I mentre l'ínclit detectiu mostatger s'apamava a quatre grapes amb un raspall vell i aigua sabonosa per tal de aturar el rierol sangonós, la Mildred rumiava, mentre distretament li etzibava puntades de peu abotinat al cul gravític del seu llepador a estones.
-mmmmm...- feu Ferpecta, agitant el capet de rínxols postissos- La Culona...no serà la Cubana...? L'hem sentit bé o volia dir-ne d'altra...? Què tindran a vere totes aquelles actrius que fan de velles en un piset...? No serà que deia La Madonna...serà un quadre d'aquests que valen dineros...? La Culona...mmmm...sembla el malnom d'una actriu vedette del Molino...serà del Bagdad...? I aquest paio, a banda de ser popular, qui nassos és i amb qui es fa...?

L'home als seus peus, el cul a compás de la fregamenta, la va dur a altres espais mentals.

- Calla!- va dir, retòricament, perquè allà no xerrava ningú més que ella- Recordes que l'any passat ens van convidar a un sopar, els comptes de L'Estimball? Sí, aquells que eren a punt de fer fallida del negoci de carruatges impulsats per urani radiactiu...? I sí que en van fer, de fallida i ben estimbats que estan...el fill gran es va fer jesuïta i la nena es va posar a treballar a la multinacional del reputat prèssec trossejat en vi de missa...allà sí que en va fer de diners la noia, amb aquelles idees genials, que van llançar l'empresa a l'estrellat. Trossos de pera perona en moscatell...cireres sense pinyol en cava brut nature...gerds banyats amb vi blanc pescador...ella va salvar l familia. O el què en quedava, perquè la pobra mare s'havia mort de ràbia en haver de reduir el servei...el pare va parar mig boig, enamorat d'una flautista ambulant...els germans xics, nen i nena again, van crèixer a escoles bressol de la Generalitat...un desastre immens...

L'home del bigoti, acabada la neteja, s'aixecava penosament; va respondre esbufegant i amb mala bava

- I què collons hi té a veure el compte aquest amb una dona de cul descomunal...? Per ventura al sopar vas veure algo que jo no sé trobar...?

Ferpecta va alçar els braços al cel. L'idiotesa d'altri li feia venir cor agre.

- Sí!! - va exclamar- No recordes la troupe de circ du Garbell que era als jardins per divertir els convidats...? No recordes la Lluna brillant penjada a un fanal, quan la nit va caure?- a vegades la Ferpecta deia coses poètiques com aquesta- Doncs no era una lluna de mel ni de paper ni res! Era el Cul gegant d'una dona recobert d'urani luminiscent!!!!

Jeee. Tot per vosaltres. ;-)))

RE: RE: (Segueix Allan... quan estigui ben recuperada)
rnbonet | 25/02/2019 a les 17:28
[Respondre]
El sintagma “urani luminiscent” va encendre la neurona dreta de l'Hercubolis i recordà, punt per punt, asimètricament amb la part mig tocada de la neurona esquerre, el cas aquell on ell, al costat del Buby Bombollós -que hem deixat estès embassat en sang a la porta- van intervindre al cas famós del “Creuer del Triangle Bermudenc”. Tot de cop es veié immers en el fastuós món del del trasatlàntic. Els espectacles de nit, acoblant humor, encant, màgia i cançons; les partides de tenis amb BB de contrincant; els dinars ben adobats amb licors digestius, els sopars a la taula del capità... El que més recordava, però, era la piscina del tercer, amb sílfides mostrant “pitram i fullam d'entrecuixa”, com acostumava a dir el company Montalbano.

I és que el cas pagava la pena. Cap ni un dels participants d'aquell creuer tenien accés a internet. Queixes a la tripulació, queixes que la tripulació traslladava al capità; queixes que el capità traslladava a l'empresa; queixes de que l'empresa traslladava a la companyia telefònica adient...
Res! Res de res! Cap solució!

El capità, vist que res no canviava, i que no era normal l'assumpte, va reunír l'Hercubolis, Montalbano i el Bubi B:

Miren vostés! -I cadascú va mirar al seu voltant i no van veure res d'anormal-.
Què cal mirar?- preguntà l'Hercubolis.
No em fota, mecatxumdena! Ja sap que els he convocat per l'assumpte...
“Assumció”, ha dit?- replicà del Budy, que només aclaparava trons.
Pau, pau... I a l'assumpte!- acabà el nostre heroi.

I el capità explica el cas, que tots els altres contertulians sabien i cap d'ells ignorava. I va ser, precisament, -mira per on!- després de moltes converses, molts 'daikiris' i sucedanis... i molt de pensar, deduir, investigar que...

TOT, TOT...

era degut a l'urani luniniscent que, d'amagat, transportava el vaixell, fletat per una companyia pro-residual catòdica...Mira per on!

No cal dir que l'Hercubolis i la seua secretària Ferpecta celebraren el segur fermament oclusiu del cas d'una manera d'alló més profitosa.

Us els deixe al camarot.

RE: EL CAS ENVITRICOLLAT DEL ROBATORI DE LES JOIES DE LA CULONA
alvinrr | 19/02/2019 a les 14:23
[Respondre]
I have read some of the articles on your website now, and I really like your style. Check out deer hunting games

Capixapter V. EL MISTERI
Akeron343 | 04/03/2019 a les 11:01
[Respondre]
- Esteu divagant!!- La veu entretallada i gutural d’en Buddy Bubble els va tornar al present en un instant... Amb les ultimes restes de vida (i d’aire als pulmons) va expel·lir les seves últimes paraules en aquest món...
- La Culona... la joia d_reial... la d_reina male us necessita... Neru... Erudith Nerudina...-i allargant aquesta última “a” va callar per sempre.

La Mildred havia oblidat el subtil defecte de parla del seu idolatrat Buddy Bubble. Quan havia dit la culona, es referia en realitat a les joies de la corona, les preuades relíquies símbol de la monarquia, d’una antiguitat difícil de concretar però que hom deia que de molt abans que l’home aixequés els menhirs contra el cel. Eren relíquies d’un preu incalculable, doncs cada monarca havia d’afegir una mica d’or o alguna pedra preciosa si volia, segons la llegenda, tenir un regnat llarg i profitós. No cal dir, que dur la corona durant un acte oficial, estava només a l’abast de les cervicals més resistents i monàrquiques del món mundial.

Neru... aquest nom rebotava a la seva ment, com un coneixement perdut en algun racó de seu vast coneixement... (de fons l’Hercubolis seguia recordant en veu alta casos resolts on tangencialment havia aparegut urani luminescent, festasses de celebració i altres detalls que no tenien res a veure...).

Però la Mildred estava absorta... Neru, la deessa de la lluna de l’antic regne de Nehekhara. Va recordar el conte que li explicava el seu pare, Sir Archibald Ferpecta, antropòleg, arqueòleg, podòleg, filòsof i antic membre dels llancers de Hertfordshire-upon-Roastbeef, desaparegut feia anys en estranyes circumstàncies, a les profunditats desèrtiques de l’Orient Mitjà, precisament cercant aquesta mítica ciutat-regne.
Neru, la deessa de la lluna i de les coses vives que poblen el món, esposa devota del déu Ptra, déu del sol i de les coses dures que resisteixen el pes de les coses vives... Recordava la rondalla que li explicava el pare, plena d’elements terrorífics, cerimònies màgiques, portals oberts a fosques dimensions d’ultratomba i adeptes que no dubtaven a immolar-se (i immolar els altres) en nom del nou món, que renaixeria de les cendres del vell.

- Hercubolis, estimat, fes-te un favor i calla- va dir punxantment. Acaba de netejar ràpid que tenim feina –va dir mentre marxava airadament escales amunt.

La Mildred passava el drap humit per la seva pell, a poc a poc... sentia el refrescant tacte de la gassa humida a les aixelles, als angonals, entre les natges, al sexe... l’Hercubolis va entrar i es va quedar embadalit mirant aquella dona, en sostenidors i curset, que de cintura en avall només duia les mitges fins a mitja cuixa. Es va acostar pel darrera i li va xuclar amb passió la pell del clatell, tot agafant-la per la cintura i incrustant aquell cul perfecte contra la seva mitja erecció, encara presonera dels pantalons. La Mildred es va girar amb decisió i agafant-lo per la corbata el va fer caminar enrere fins a fer-lo caure sobre la butaca. Es va agenollar entre les cames de l’Hercubolis, i davant l’estupefacció del mostatxut actor, va alliberar el seu sexe, se’l va ficar a la boca i es va posar a devorar-lo amb passió. En uns instants el sexe va esdevenir càlid marbre a punt per envair el paradís... en sentir-ho la Mildred se li va asseure de cara i va muntar-lo salvatgement, amb passió, amb ràbia mentre ell li arrencava el sostenidor i li xuclava els mugrons amb desig i li engrapava les natges amb vici. Uns minuts (i algunes postures acrobàtiques...) després ella sentia entre crits de plaer, el sexe de l’Hercubolis bombejant semen amb ràbia, a les parts més profundes de la seva intimitat.

Quan s’acabaven de vestir, la campana de la porta tornà a sonar. Un cotxer floridament vestit els esperava a la porta amb el magre i formal anunci – Sa majestat la reina mare els espera-.

Van entrar a la gran sala, amb les gruixudes cortines mal tancades que deixaven passar fines parets de llum, que feien encara més palesa la penombra que envaïa la sala.
El majordom que els acompanyava els va fer cinc cèntims del problema. Dos dies abans, en sortir el sol, havien trobat que a la corona reial, li faltava l’Estel del Sud, el diamant únic, gran, perfecte que el rei George, pare de la reina mare, havia portat de les profunditats de l’Àfrica per afegir-lo a la corona. Havien fet la troballa, amb la corona dins la vitrina, sense cap senyal d’haver estat oberta o forçada.

Una anciana, demacrada i ollerosa xiuxiuejava absorta“la joia del meu pare... la joia del meu pare...”

RE: EL CAS ENVITRICOLLAT DEL ROBATORI DE LES JOIES DE LA CULONA
Mena Guiga | 04/03/2019 a les 16:20
[Respondre]
La vetusta sobirana en veure el detectiu no va poder evitar deixar anar un pet de fonda satisfacció, també resultat d'haver endrapat carxofes supremes elaborades pels xefs més xefosos per tal que un problema defecaire se li arreglés. Els vegetals eren duts expressament d'Artichokshire-up-down-Shireartichok. La flaire procedent de l'anus de la gran dama va repugnar la Mildred, que per dissimular va demanar d'anar a l'excusat...tot i mirant-se el lacai que l'hi acompanyava...en el trajecte amb l'ascensor amb miralls...va trobar pertinent que...sí, alguna cosa, sí, alguna cosa durien a terme. Ferpectament que li venia de gust!

Mentre, a la sala Red Majesty -cada sala tenia un nom-:

- Si George aixequés el cap, el tornaria a posar a terra (li costaria poc, era baixet, baixet)...quin disgust, senyor Hercubolis...no m'ho sé treure del cap.

Hercubolis s'estava perdent amb tant de 'cap', no sabia què dir, així que, com sempre que li passava, va assentir fent posat d'entenimentat i amb el bigoti bellugant-se amb precisió. La reina va confessar-li un secret molt secret, sentint-se com hipnotitzada per aquell mascle que segur que de manera concisa i elemental li solventaria el problema de la pèrdua.

-L'estel del Sud, desaparegut! Això és molt gros!

Hercuboli es va mirar l'entrecuix. Com ho sabia?

-Viatjaré d'incògnit amb vostè i la seva ajudant a l'Orient. Una premonició noto (Hercubolis va fer cara d'interrogant), una intuïció m'hi condueix. I serà amb vostès dos i uns quants servidors i servidores. Jo aniré de vedette, la Culona, remenaré glutis i ventre fent la dansa d'a-veure-si-cago (perdoni aquest parlar vulgar). El diamant ha estat transportat per forces inusitades a aquelles terres. M'hi crida, en somnis, un fantasma, un tal Sir Archibald!

-És molt calb? Això de 'arxi' i 'bald'...

La reina quasi s'ofega rient per l'ocurrència. Tot seguit li sobrevingué un atac de tos molt estossegaire. Lo Reboloirot es va aixecar, sol·lícit, per fer-li uns copets a l'esquena. La gran dama els va notar tan ben fets que de resultes del benestar va escopir un queixal del seny reial. I dins el queixal hi havia una noteta en papir antic. Deia: 'La teva germana secreta té un queixal igual amb la mateixa nota'. Signat: S.A.

Mentrestant, al reial waterclosed, la Mildred s'escoltava el que Dindrey, el lacai, li xiuxiuejava ara a una orella ara a l'altra:

-Fa pinta d'usar maquillatge en barra, que jo també sé detectivejar. Aquell que gràcies a la seva punta perfilada és ideal per realitzar tot tipus de...detalls. I se li pot...treure punta.

Ferpecta s'embriagà de desig. S'hi van abandonar.

*******(preguntes:
-S.A, no era una societat anònima. Doncs, a qui pertanyien aquelles inicials, que no sigles?
-Acceptaria el detectiu l'expedició proposada per la reina?
-Qui aniria de viatge? La Culona, el lacai (que valia per quatre), Mildred, Hercubolis Reboloirot...
-El Bombollós, estava mort i remort?


(fins aquí Mena)