COMENCEN LES VOTACIONS DEL MELOREPTE

Estimats amics, quatre poemes increïbles. Gràcies per participar-hi amb el vostre geni i la vostra creativitat, i gràcies per mantenir viu el MELOREPTE. Sou genials!

I ara, comença el torn de votacions fins demà a les 10 del vespre.

ENDAVANT: podeu votar els participants i tots els autors relataires.

I aquí, els poemes a escollir: podeu votar per 2 poemes.



Llar estimada


Obre els ulls petita. Cavalca
i siguis teva, lliure; brama!
Flama, enlaira't lluny, amunt
més enllà de les carreteres prohibides
les cançons oblidades,
les històries no explicades
que van quedar enterrades
en dèbils forces amagades.

Tendra abraça'm.
Dolça acaricia'm.
Saps que l'escalfor,
la que em mulla les cames
i em dóna fred als matins
despertant-me de l'ahir,
és teva, vida.

Vine, aquí, bonica, ara.
Més enllà dels alts arbres,
les grans muntanyes,
les cascades.
Retorna a la terra,
la que estimes, l'enyorada.
Amb mans de nina capturada
en l'instant més precís del record.

Pertanys a la llar admirada,
la que et veié per primera vegada
a la que tu somrigueres
il·lusionada.

Obre els ulls bonica,
la casa torna a ser teva.
Benvinguda.



Una fotografia


A recer de la veu, l'esquitx de l'aigua
s'infiltra de nou en els somriures
que ens fan reviure els passos de l'ahir,
tastant l'amarg i el dolç de la nostàlgia.
Els sons de llunyania ens apropen
al cim de la muntanya dels records,
amb un estrany sabor de pertinença,
com si la immensitat pogués tocar-se.
I el temps, cansat, s'ho mira sense alè:
els anys de caminar amb el silenci
han fet feixuc redescobrir el paisatge.
Tot sembla mut, i tot crida ben fort
sobre el paper d'una fotografia
que enfronta una mirada amb l'oblit.



I tu no ets aquí


L'ample vall aclapara els meus sentits,
Tanta llum, tanta llum...

De la mirador on sóc, observo
els camins que travessen els prats,
rius de vida seca
esquitxats de petites felicitats.

Verds d'ordi per madurar
encenalls de groc guspirejant.
Enllà de l'horitzó,
em vares deixar.

Tanta llum, tanta llum...
I no veig els teus ulls.

I el teu mirar aclaparat
ja no pot veure els camins,
qui sap el què veuen
enllà d'aquest món oblidat.

La nítida boira s'espesseix
i esborra tota senyal de vida
tots els camins oberts,
i a les palpentes t'orientes.

Fa mal a la vista.
Fa mal en el cor
quant ja no ets aquí
per respirar aquest aire amb mi.

Tanta llum, tanta llum...
I tu no ets aquí.



Arbres fosos


Camins agrestos somriuen
mentre les valls guaiten celísties
amb arbres fosos en la nit
xuclats per la brisa
de totes les matinades.

Una llum somorta
envaeix la planura,
un caminant es perd
al bell mig de les ombres
i dels boscos il·limitats


Endavant, amics!