Cap al Sud

CAP AL SUD


Sempre m’agradà anar cap al Sud, és com caminar costa avall. Sobretot a l’hivern quan el Sol es passeja baix i mentre avances t’acarona el rostre amb la tebiesa dels seus raigs.
Per això marxo cada hivern cap al Sud, cap a la terra dels avantpassats on les feixes són plenes d’ametllers, els camps d’oliveres antigues i recargolades i les vinyes dibuixen llargues fileres que es perden en l’horitzó.
Emprenc el camí sense mirar enrere, volent oblidar el fred i la foscor de les cambres de ma casa i el caràcter eixorc i desconfiat de la meva gent.
En el viatge gasto un caminar pausat i segur, ni arrossego una lentitud esgotadora ni em neguitejo amb una pressa innecessària; el ritme me’l marquen els batecs del cor i el paissatge que m’envolta i m’acompanya.
Allà al Sud la terra és seca i salvatge, un mossaic de pedres blanques rescalfades i argiles rogenques sota un cel que esclata de blau. Les flors i les abelles es pinten de groc; les dones somriuen acollidores, i es desconeix el fred al cor, el plugim trist i la boira issoladora. Tot és senzill, lluminós i concret: les nits es carreguen d’estels i de dolços perfums i els dies transcorren clars i diàfans.
El pensament, al Sud descansa, estintolat damunt de qualsevol pedrís mentre la flaire de l’espígol l’envolta i l’abalteix.
Passen els mesos, el temps es descabdella lent molt lent i tot sembla inmutable i feliç. Però llavors, com si algú hagués plantat una llavor d’inquietud dintre meu, m’adono que alguna cosa està canviant i a poc a poc el neguit i la intranquilitat s’emparen de mi. Tot el que representa la vida al Sud ―la claretat de l’aire, la bellesa dels camps, la simplicitat de la vida―, tot m’ofega i m’ofen. Em ve el record dels meus, de la sòlida casa plantada enmig de prats verds mullats d’aigualada, fins i tot en la memòria enyoro aquella boira que tot ho embolcalla i que abans tant em feia patir.
Al final m’envaeix una frissança absoluta i he de partir, gairebe fugir, en un inevitable viatge de retorn cap al Nord. Amb un pas viu i enèrgic que m’omple d’alegria m’apropo als meus, a la meva vida, a la meva terra.
I allà, costa avall, queda el Sud, oblidat, si més no fins al següent hivern.

o no?

Les nou i cinc. He mirat el rellotge en un acte reflex després de sentir un terrabastall ensordidor. Tothom xiscla. Corro cap a un dels finestrals i veig horroritzat la torre nord en flames. En el nostre edifici també hi ha hagut un impacte, un meteorit? Vaig a trobar a la Helen, corro esperitat fins al seu despatx. No hi és. Encara no puc processar l’abast del que succeeix. Corro fins a les escales i les enfilo saltant tant de pressa com puc. Hi ha un home estirat demanant ajut. M’hi atanso, està cremat i molt ferit. No puc fer res. Em demana que no el deixi. És negre i gros. Li ha caigut quelcom al damunt, no pot bellugar les cames. Fujo de les seves súpliques i recordo tot de sobte quan el pare em deia que mai no seria ningú, jo. Només un mediocre, un homenet indigne del cognom que porto. I ara fujo com un covard. L’olor s’ha tornat nauseabunda, de goma vulcanitzada, de plàstics barrejats amb cossos morts. Voldria vomitar, m’aturo en un dels replans i ho faig mentre els xiscles continuen. Tot sembla un infern. No em puc aturar, segueixo baixant escales de tres en tres. Tinc vint i quatre anys, no vull morir ofegat com una rata. Intento no mirar a tots els ferits que vaig esquivant mentre salto. Una rata que fuig. El pare ja m’ho diu que sóc el pitjor dels seus tres fills, el que mai no farà res important, el que no té coratge ni empenta. La mare no diu res perquè és submisa, però segur que també ho pensa. Voldria contemplar la mort a gran escala, però sense veure morir ningú. Sense sang, sense crits, sense cap figura humana. I en aquesta buidor, deixar anar la imaginació lliurement. Veure-ho des del televisor com els pares, en Rick i la Jane. Per què sóc aquí? Hi ha gent que salta per la finestra, ningú no vol morir cremat. He trepitjat el clatell esclafat d’una dona mentre saltava esglaons i duc la seva sang enganxada a la sabata. No sé a quin pis sóc. Només corro esperitat sense pensar en el que trobo. “Mike, ets un homenet, un pobre diable. Cap noia es casarà amb tu.” Pare, pare, pare! M’és igual, no m’importa, sóc el fruit imperfecte de les vostres perfeccions. Aquesta pudor de carn cremada és insuportable. A la guerra devia ser així l’olor dels camps, una barreja de sang i cossos desballestats. Voldria tornar enrere, avui a les vuit del matí. Vull arrencar aquestes imatges d’horror. Vull morir. Puc asseure’m i esperar a que la mort arribi. Ningú m’espera allà a fora. Si hi hagués una mica de pau, una mica de silenci per morir m’asseuria a esperar. Però segueixo baixant, ara amb els ulls mig aclucats, no vull emmagatzemar més imatges de dolor, de covardia, de no misericòrdia. Decideixo obrir una escletxa a l’esperança que l’angoixa desaparegui, i el sentiment de culpa per no haver ajudat a persones bones que morien soles. He de rescatar algun bon moment, he de lluitar per recuperar quelcom per seguir vivint. Continuo baixant escales que no s’acaben mai. Recordo un dia que el pare ens va pegar, que la Jane em va dir “Ens trobarem a Iowa, a casa de la tieta March sempre que ens necessitem, eh Mike? Serà el nostre secret”. No sé si podré anar enlloc, no sé si podré sortir d’aquí, Jane. Albiro que la sortida és a prop, m’he creuat amb bombers que rescaten gent, els ajuden i s’hi juguen la vida. Déu meu, jo no he ajudat, he fugit com un covard. Surto i la llum de fora m’esquitxa de més horror. Tothom plora, és ple de runes i d’una pols irrespirable. M’allunyo a poc a poc, com si jo ja no fos jo. He decidit que moriré en la catàstrofe. Marxaré algun lloc inhòspit i solitari. No cal que m’acomiadi dels pares ni dels meus germans. Podia haver mort allà a dins. Començaré una nova vida molt lluny d’aquí. Intentaré viure amb les noves pors, amb les noves culpes. Sobreviure deu ser això.

FUGIDA FALLIDA

Si no desaparec en dos minuts, estic perduda. Això no va bé. No sé perquè, però alguna cosa dolenta ha passat, alguna errada imprevista...

He seguit les instruccions fil per randa, he fet tot el que em demanaven, però ja sabia jo que això no podia sortir bé....

Estic suant, tinc els dits entumits. Les manilles no em deixen circular la sang, i estic en la més absoluta foscor. Em van dir que hi podria veure sense cap problema, però jo no veig res. Vaig a moure’m una mica cap a la dreta...

.... Riiiiiiiiis!!!

Hòstia, m’he estripat el vestit. I deu costar un ull de la cara, aquesta merda d’uniforme absurd. Què és això? Un clau? Què hi fot aquest clau, aquí...?

.... Creeec!!!

Ai, Senyor, i ara què passa? El peu dret se m’ha enfonsat... la fusta del terra s’ha partit? Com és possible?

Sento el silenci a fora, tret de les absurdes paraules del paio friqui aquest.... Què està dient?

Vaig a concentrar-me.... crec que està dient que és l’hora de la veritat! Però de quina veritat parla, coi, que jo estic aquí...!

He de desaparèixer, i ho he de fer ja!

Mare de Déu, on m’he ficat!

.... Nyigui nyeeeeec!!!!

Ai, quin mareig. Això es mou. Però només he donat una sola volta, i em va dir que serien dues!!! Què vol dir això, doncs. M’espero? Fujo? Com...?

Potser ara, si intento agenollar-me una mica....

... Clac clac!!!!

Ai, Sant Antoni, que la fusta de darrera ha cedit... Això és un drama, serà el fracàs més gran de la història d’aquest lloc.... com es diu? Buuuuf, estic tan nerviosa que no sé ni on sóc....

Arriba l’hora de la veritat: estic perduda, no trobo la palanqueta que m’ha de treure d’aquí... Espera, aquí hi ha una cosa que potser... vaig a prémer... (clic) No, no, no!!! això és el llum que em van dir que hi trobaria.... Millor que el tanqui, no sigui que la claror es vegi per l’escletxa de la fusta que he trencat.... (clic)

Bé, ja està, amb el colze he trobat el botó que em farà desaparèixer... Vinga, som-hi!

... Txiiiic, txiiiiiic, txiiiiiiic....

Oh, no, no funciona!!!!!!!!!!!!

I ja s’obre la porta !!!!!!!!!!

No, no, noooooooooooooooo !!!!

**************************

El públic es va quedar bocabadat i va esclatar a riure. Aquell va ser el més gran ridícul d’un mag damunt de l’escenari. El gran Judini es va posar vermell com un pebrot quan va obrir la caixa i va veure que la substituta de la seva ajudanta encara romania allà mateix, mig ajupida, amb el colze estirat tant com podia, suant i amb el vestit estripat a l’alçada del melic...

Aquell va ser el seu últim espectacle.

El campament no era prou gran per a tots nosaltres. Havia estat tan preocupat per arribar-hi abans de la nit i poder donar aigua a tots els nens del poblat, que no vaig adonar-me de les condicions pèssimes en les quals hauríem de romandre els propers dies. Els grans, que havíem tingut cura dels més menuts carregant-los a les espatlles tot el camí, abandonàrem les darreres forces en veure que ens venien a rebre corrents i ens deixàrem anar damunt el terra polsegós. El malson però, continuava i feia trontollar nostre futur més pròxim.

Desaparèixer. Volien que desapareguéssim de la terra que ens havia vist néixer, pel fet de pertànyer a una ètnia diferent, però aquest era també el nostre desig. Els contes que havíem anat creant durant aquelles hores de travessa tractaven justament d’això, fantàstiques històries de bruixots i estats màgics que ens convertien a tots en grans baobabs o en dolls d’aigua emmig de la selva. Els menuts escoltaven amb els ulls plorosos però l’esperança viva, i els grans, assumint la responsabilitat de dur-los a un lloc segur, allargàvem els minuts amb veu baixeta i deixant que la por se sentís atemorida per nostres somnis de nens. I enllaçàvem una llegenda amb una altra, una sota la pluja i l’altra sota la calor sufocant, i ens tornàvem invisibles com els esperits que ens guiaven cap a una salvació vestida d’interrogant.
I ara, abanderats per organitzacions humanitàries que no creien el que tenien al davant, els plors i gemecs ofeguen nostres móns imaginaris d’animalons salvatges jugant entre arbres carregats de fruits saborosos i ens ennueguem intentant aïllar la majoria de quitxalla d’aquells sons irreproduibles que estripen els tendals. La nit es fa llarga i ens acaba vencent la son.
En despertar, un carregament d’ajuda mèdica entra pel mateix lloc que ho havíem fet nosaltres. A la tarda, uns quants camions amb sacs de farina i arròs. I desaparèixer ha començat a ser possible, desaparèixer del nostre destí i obrir els ulls a un món que lluny del nostre també explicava contes i rondalles, i els nens escoltaven asseguts en rotllana, on els bons sempre guanyaven d’alguna manera i alguns dels dolents acabaven fent allò que nosaltres havíem anhelat tant: desaparèixer. Alguns, només alguns desapareixen…

he does not have to feel because he thinks
(the thoughts of others,be it understood)
he does not have to think because he knows
(that anything is bad which you think good)


e. e. cummings.


1997

Les ordres són clares. La Plaza de Mayo ha de ser desallotjada. De la forma que sigui; la finalitat, diuen, justifica els mitjans. Vaig protegit amb l'armilla antibales, encara que sé que no n'hi ha, d'armes de foc, i amb el casc de visera enfosquida. Igual que la resta de companys. Tots amb la mateixa fesomia, anònims, perquè ningú no ens pugui reconèixer. Ni assenyalar-nos pel carrer, si algun dia caiem pels suburbis de la ciutat. Això ho dubto... Estic preparat per quan sigui l'hora d'actuar.


1978

Em desperto amb l'estranya sensació de la fam extrema. Però estic saciat. Saciat i tranquil. No entenc, llavors, per què aquest rar pes al cor no sé d'on ve. Xisclo, crido la mare ben fort. El motiu ja aniré sabent-lo. Els manyacs de la mare arribaran en breu. La seva olor, malgrat que hagi canviat d'uns mesos ençà, em retorna la pau i la tranquil·litat que semblava haver-me abandonat una estona. El cap funciona i recorda amb vaguedat retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut. Diria que ho he fet. Però no. Somico i respiro amb dificultat. L'escena és dramàtica per qui la vegi des de fora.


1997

Les dones s'han reunit, totes amb la mateixa indumentària també. La tela d'un bolquer que els serveix de mocador per al cap. Ho he llegit en alguna banda. Em sona a llegenda urbana. Em vénen ganes de preguntar-los si ha estat usat. O potser també els fa fàstic la femta d'un fill propi. Ja m'agradaria que m'argumentessin les seves raons. Per què diuen que el Govern els ha pres els fills, els marits, els familiars. Tots els mascles, de preferència. El nostre país és enorme, potser han fugit, o han volgut desaparèixer. Criden, les que s'autoanomenen des de fa temps Madres de la Plaza de Mayo. La càrrega arribarà en breu. Ho intuïm. Jo també.


1976

Tinc gana. Molta gana. I no és d'ara. És una fam endèmica, que no la deixo anar ni després d'haver-me cruspit amb voracitat la curtíssima ració que ens toca a cadascú. Sóc el petit, de set germans, dormo en un racó de la casa gairebé a la intempèrie. Quatre parets que tenen poc d'empara. Un pany que, amb una ràfega de vent, cauria. Els vidres nus a les finestres. No hi ha diners per a cortines, ni per a persianes. La fam no és l'únic problema a casa. Ho diu el pare sempre. I la mare plora. Ens en sortirem, Cristóbal, repeteix sempre. Jo la creuria, però les entranyes gemeguen de tal forma... Cops i crits. Corredisses i jo callo més del que callava fins ara. Botes i sons metàl·lics. S'apropen les passes. I s'obre la portella que separa el meu racó de la resta de la casa. La llum fereix els ulls, avesats a la foscúria. Xisclo, crido la mare ben fort. M'alcen unes mans, que semblen enormes. M'encaputxen i la foscor encara és més densa. Alguna cosa em colpeja i quedo inconscient.


1997

Cal carregar contra les dones. Ens han començat a insultar. Ens mostren els retrats. Fotografies descolorides, degut al pas del temps. Les fesomies d'aquestes imatges són penoses, gent de baixa estofa. Busco un punt per no desorientar-me ni repartir cops sense solta ni volta. Topo amb un marc que conté un rostre de nen. Uns ulls enormes que sotgen, que miren de fit a fit a qui l'observa. Aquest retrat és idèntic als que he vist al llarg de gran part de la meva vida. Almenys en vint anys. Els anys anteriors són retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut.

No vull pensar. Em fixo en els ulls de la dona que subjecta la fotografia. Escupo ordres perquè s'aparti, malgrat que, en el fons, desitjo que no ho faci. Descarrego la ràbia contra el seu rostre, vull esborrar aquests ulls del meu cap. Aquesta no pot ser la meva mare de veritat. Jo no sóc un desaparegut. I menys ara, que fa tants anys que no conec la gana ni l'angoixa d'anar contra el sistema.


d.