primer he pensat; pobre senyor "Bertran" quina cornament més lluïda, clar, és que hi ha coses que no poden ser! Però després he pensat; carai amb el senyor "Bertran" quina sort el pudrit.
Com he dit, un relat molt tendre, molt. Felicitats i una abraçada

ah, sí senyor; si les paraules fossin...veritat?
Parlant del poema; té una musicalitat molt tendra. Segurament se'n podria fer una cançó. He de confessar que no estic segur del tot de copsar completament el seu significat. M'ha encantat el fragment "versos desgastats per les ferides. Adolorits per la vida, endormiscats per la melangia, sargits amb pedaços de diferents nits esquitxades d'estels solitaris" M'ha recordat una idea de poema que mai he escrit ("retalls" de felicitat) Ja no cal que ho faci, me l'has pres!
Abans he dit que em perdia en intentar entendre tots els versos que has escrit. Però crec que sí que entenc el fons.
Quan s'arriba a estimar amb intensitat, sempre hi quedarà algun retall (m'ha agradat la parauleta) d'allò que es va viure.
"els dits de les mans es cercarien, enfonsant-se en el pou del més absoluts silencis" quan parles d'enfonsar-se en un pou, és evident que li dones una connotació negativa. No crec que el silenci, per sí mateix, sigui dolent. Conec algú amb qui hi podria estar hores en absolut silenci... però sense deixar de comunicar-nos; amb mirades, amb gests, amb carícies a vegades.
Per acabar (sinó diràs que et foto massa parrafades) em vull referir a l'encapçalament; "Només allò que és o ha estat important... es repeteix en l'espai i en el temps.... d'una mateixa vida" Sincerament, no crec que les coses es repeteixin, si més no de la mateixa manera. Potser nosaltres ens obsessionem en reviure allò que ens va fer immensament feliços, però mentrestant anem vivint i cada vegada hi ha més condicionants que fan diferent qualsevol intent de repetir allò que fou. Algú em va dir: l'aigua corre, passa... i després busca-la ja! I tenia raó, hi ha coses que no s'haurien d'haver deixat escapar. Després només queda la resta de la vida per pensar què vas fer.
Un plaer llegir-te
T'estimo.

Una poema tècnicament impecable. Però molt més important que això, és el sentiment que transmet: intens, sentit, sincer... i compartit. Sí, durant molt de temps no hauria pogut viure sense tenir un petit indici que, aquella que estimava, bellugava per algun lloc, i que en algun moment del dia, havia pensat en mi.
És increïble com saber que la persona amb qui somies et té al pensament, et fa pujar la moral fins a l'eufòria. O baixar a l'infern més cruel sospitar que, en aquell moment d'enyorança, està donant, a mans plenes, aquell amor del que te'n creus únic propietari a qualsevol altre. L'amor, l'autèntic amor, ens fa millors persones, i poetes excel·lents... a vegades els versos són prenyats de ràbia i ressentiment per la felicitat que se'ns escapa. Altres (com la que exemplifica aquest poema) són com una carícia suau, etèria i delicada que percep qui el llegeix... Jo l'he rebut així, i em fa estimar, encara més, qui el va escriure. Creia que l'amor havia de tenir com a finalitat una vida o projecte en comú. Ara sé que no és així; es pot estimar a algú, i amb totes les forces, sense esperar res a canvi; senzillament perquè és impossible fer altra cosa.
A vegades pensem que, si aquella persona que estimem no està físicament amb nosaltres, és com si deixés d'existir. Però, a vegades, aquella persona no n'està tant de lluny; perquè, senzillament, ha arribat a formar part de nosaltres mateixos: "amb tu o sense tu"
T'estimo.