Amb o sense tu...

Una poema tècnicament impecable. Però molt més important que això, és el sentiment que transmet: intens, sentit, sincer... i compartit. Sí, durant molt de temps no hauria pogut viure sense tenir un petit indici que, aquella que estimava, bellugava per algun lloc, i que en algun moment del dia, havia pensat en mi.
És increïble com saber que la persona amb qui somies et té al pensament, et fa pujar la moral fins a l'eufòria. O baixar a l'infern més cruel sospitar que, en aquell moment d'enyorança, està donant, a mans plenes, aquell amor del que te'n creus únic propietari a qualsevol altre. L'amor, l'autèntic amor, ens fa millors persones, i poetes excel·lents... a vegades els versos són prenyats de ràbia i ressentiment per la felicitat que se'ns escapa. Altres (com la que exemplifica aquest poema) són com una carícia suau, etèria i delicada que percep qui el llegeix... Jo l'he rebut així, i em fa estimar, encara més, qui el va escriure. Creia que l'amor havia de tenir com a finalitat una vida o projecte en comú. Ara sé que no és així; es pot estimar a algú, i amb totes les forces, sense esperar res a canvi; senzillament perquè és impossible fer altra cosa.
A vegades pensem que, si aquella persona que estimem no està físicament amb nosaltres, és com si deixés d'existir. Però, a vegades, aquella persona no n'està tant de lluny; perquè, senzillament, ha arribat a formar part de nosaltres mateixos: "amb tu o sense tu"
T'estimo.