visita al regne del drac

Neret (rf),

Ja veus quin magnetisme té parlar d'un drac.
El teu relat també el té.
Subscric els comentaris que em precedeixen: l'ambientació és perfecta i és un relat diferent.
Però jo n'eixiria corrents! (d'aquests locals).

La pregunta és un encert, Neret.
Al llindar de la filosofia.

Jo et respondria que primer em definissis, què és per tu un drac.
Si la resposta fos un ésser fantàstic dins els mites i llegendes, ja et diria que no.

Curiós... la noia es baralla amb l'etiqueta de la cervesa. Segur que venç.

Enhorabona.
Segueix escrivint!
Molt agraït.
:- )

Sento haver trigat, però fa dies que només faig una petita ullada al fòrum i prou; he decidit treure tots els escrits del bagul dels records i no tinc temps per res més. Però et vull fer ni que sigui un comentari i em poso a la llista de deures per l'estiu comentar-te a fons, perquè em mereixo gaudir amb més relats teus.

Quasi m'ofega el fum del local. Només llegir-ho i ja m'han entrat ganes de sortir corrents. A mi, aquests locals, m'agobient del tot. El relat està força bé. I la pregunta final, la clau. Primer m'he pensat que t'havies equivocat. Diu: creus que els dracs existierien si creguessiN que existeisen? Em pensava que havia de dir: si creguessiM que existeixen. `Però ben mirat, no som nosaltres qui hem de creure en l'existència dels dracs. Són ells mateixos qui han de creure en si mateixos.
Per això la noia sembla irreal, oi? Ni ella mateixa està segura de viure.

Una abraçada
Glòria

Ostres! Aquest m'ha encantat. No sé si pel relat en si, o perquè toques un dels meus personatges preferits: Atreyu.

Per començar, un lloc ben curiós, aquest que ens descrius. No curiós per ell mateix, ja que locals com el que mostres estan per tot arreu (si més no a Barcelona, que és per on jo camino). Dic curiós pel que fa a la presentació: un pub de mala mort que esdevindrà l'amagatall del drac.

És curiosa també la relació que estableixes entre els dos personatges protagonistes. Persones atípiques en un escenari peculiar. Persones que s'han fet el mutu favor d'acompanyar-se, sense saber ben bé, ni tan sols elles mateixes, per quin motiu són allà:

*De fet, no té molt clar si li interessa la seva resposta, ni si ella estava realment pensant en res.

*Sap que a ella probablement li sobra la seva companyia, tot i que fos ella qui l'ha trucat, tant com a ell el violenta la d'ella. Però també sap que els dos necessitaven sortir a passejar, i encara que no sap, intueix, que aquell era el millor lloc on podien anar a raure.

Però el que m'ha agradat més ha sigut el joc reiteratiu de la llum. Al final del segon paràgraf ja ens indiques que la protagonista Sembla estar esperant a algú, però algú que és molt lluny i que trigarà molt a arribar, es veu en els seus ulls, en el reflex d'una llum llunyana, molt llunyana.

Aquesta llum encara apareix poc després, quan el noi la treu del seu ensopiment, però no foragita aquella llum dels seus ulls.

I ja al final, quan ella fa la pregunta clau del relat: Tu creus que el dracs serien reals si creguessin fermament que existeixen?, recuperes aquesta llum que havia servit per descriure'ns l'estat anímic de la protagonista, i ens trobem que s'ha produït un canvi: La llum, ara si que la veu clara.

Amb la pregunta, al mateix temps que se la plantejava, ha trobat la resposta: es tracta de creure's fermament que existeixes.

Fins la propera,

LLIBRE

... una de les millors històries teues que he llegit.... I amb la llargària escaient per la web...
El sentit màgic, la fragilitat -i permanència, al mateix temps- de les frases... Sobretot la final, redona, perfecta, colpidora...
Molt bo!

Que jo enviaria aquest sense cap dubte! Sincerament no m'he llegit tots els altres relats, però n'he llegit força i la màgia d'aquest m'ha encantat! També enviaria el primer de la trilogia de NY, ja et vaig dir que em va agradar molt!

Sort!

Thalassa