Vint nanorelats sobre RITME! [temps real de lectura: 3 minuts]

Un relat de: Joan Colom
"10, la dona perfecta" (Blake Edwards, 1979).
Abans i després d’aquesta pel·lícula moltes parelles han fet l’amor al compàs del "Bolero" de Maurice Ravel.

Apnea del son.

Sentir el marit roncar compassadament no la molestava gens, l’ajudava a dormir. Era quan parava de roncar, que se sobresaltava.

Competència percussionista.

Quan en aquell conjunt tocaven alhora baterista i percussionista —aquest segon, a les congues—, gairebé mai es posaven d’acord.

Els anys no perdonen.

A ell, que s’havia passat mitja vida de guitarra rítmica d’aquell conjunt, li van diagnosticar arrítmia.

En compàs 2/4.
Ve
nen, passen, busquen, troben, mai s’aturen. Sempre avant, caminen vora el riu i miren l’aigua com s’esmuny i corre avall.

En compàs 3/4.

A la pista de ball ara sona aquell vals. Les parelles, girant, ben amunt, ben avall, ara venen i van.

En compàs 4/4.

Les bagasses bonaerenses ballen tangos per la tarda. Per la nit, quan es fa fosc, van buscant homes pels carrers.

John Coltrane a la cruïlla (1959 - 1960).

Entre "Giant Steps" i "My Favorite Things" passà del saxo tenor al soprano, de la tonalitat a la modalitat i...

L’altra trempera matinera.

Per infondre-li trempera cada matí, el despertador el treia del llit al ritme de la "Cavalcada de les valquíries".

"La consagració de la primavera" (Ígor Stravinski, 1913).

En aquesta obra musical, potser la més rupturista del segle XX, els ritmes són canviants i es trepitgen entre si.

La puntualitat és la cortesia dels reis.

Assegut Joan davant del portàtil, cada cop que mirava si Ivan havia aparegut al Fòrum repicava a terra més frenèticament.

Llar, dolça llar.

Quan tornava a casa d’una jornada sentint picar monòtonament el martell piló, trobava a faltar quelcom i posava heavy metal.

Més sobre Antonio Carlos (Tom) Jobim.

De "Samba de uma nota só" a "Águas de Março", moltes composicions tenen una melodia mínima: només ritme i harmonia.

No demanis als demés el que no puguis fer tu.

Posava el metrònom a tota hòstia, i després ningú no era capaç de seguir aquell ritme.

Polirítmia.

És difícil resistir-se a la polirítmia de la música afrocubana o afrobrasilera, de vegades força complexa, i no moure l’esquelet.

"Ritme boig" (Mark Sandrich, 1937).

Musical protagonitzat per Fred Astaire i Ginger Rogers, amb cançons de George Gershwin, que morí a Hollywood aquell mateix any.

"Russian Lullaby" (Louis Armstrong & his All Stars, 1950).

L’infant era tan marxós que calia posar-li aquesta non-non, que comença amb un trio de piano, contrabaix i bateria.

"St. Thomas" (Sonny Rollins, 1956).

El sens dubte millor saxo tenor dels cinquanta va incloure aquesta composició, de ritme caribeny, al seu disc "Saxophone Colossus".

"Take five" (Paul Desmond, 1959).

Falsament atribuïda a Dave Brubeck, fou composta pel saxo alt del seu quartet: la primera peça jazzística en compàs 5/4.

"Two of a Mind" (Gerry Mulligan & Paul Desmond, 1962).

En aquest disc, saxo baríton i saxo alt juguen a improvisar contrapuntísticament, sobre la base rítmica de bateria i contrabaix.

Comentaris

  • rebecs[Ofensiu]
    Urkc-Eduard | 15-02-2023 | Valoració: 10

    entretingut i divertit, amb fons cinic profund
    mercis