Vells retrats i bells records

'Gràcies a la màquina de retratar es poden retenir rostres familiars, somriures que no envelliran mai, testimonis a través del temps. Sí, uns records i unes pinzellades que cal materialitzar perquè el que vivim no se'ns escapi. I així a cada canvi de situació, de paisatge o d'amor necessitem la fotografia per a retenir-lo.'
(fragment de 'Petjades sota l'aigua', Maria Dolors Orriols, 1984, Eumo Editorial, p.13)


Aquell hivern es despedia amb les darreres perles de gel que desglaçaven de les branques ansioses de dansar amb la primavera. La màgia del foc aviat quedaria substituïda per la bellesa infinita dels colors de les margarides, la ginesta o les flors dels cirerers, pruneres i ametllers. La línia divisòria era tan fina que es feia difícil d'advertir-la a plena consciència. Però sabien que hi era. L'una més racional, l'altra més passional. L'una més gran, l'altre més jove. L'una més espiritual, l'altre més vivencial. La línia entre l'hivern i la primavera es teixia lentament com el traç que deixen les aranyes quan caminen, sense fer soroll i sense ser massa visible. Aquell canvi de rasant només es veu amb perspectiva quan mires enrere. Mentre ho vius, mentre camines, no en prens consciència.

Havien passat tants hiverns, tantes primaveres, tants moments d'aquella fotografia. I malgrat tot, sentia encara aquell escalf de mans subjectant aquella branca que hauria volgut brotar encara una mica més, però que el pes de l'hivern li havia impedit. Olorava aquell instant compartit al seu costat. Llavors tot podia ser realitat. Somiaven que era possible fer créixer i plantar de nou aquella branca caiguda. Que era possible seguir caminant encara que els viaranys no fossin planers ni compartits. Que era possible donar-se la mà quan rebrotaven malsons. Que era possible reconstruir aquells ponts caiguts amb uns quants troncs. Que era possible saltar aquells murs saltant d'una branca a l'altre d'aquell roure centenari. Que era possible volar amunt com aquella merla. Que era possible sentir-se estimada embolcallant-se amb la manta al sofà i abraçant aquell coixí de llana. Que era possible curar les ferides amb una abraçada. Que era possible allunyar els malsons sota els llençols. Que era possible adormir-se tot fent-se pessigolles al braç.

Aquella fotografia esdevenia una autèntica perla que guardava amb cura a dins de la seva capsa de records perquè no caigués en l'oblit. Com aquella branca, aquella fotografia la subjectaven pensant que malgrat tot, encara era possible seguir caminant, seguir anhelant, seguir vivint.



Una cançó per acompanyar aquest relat:
Perles de gel, Eduard Canimas