Una segona oportunitat

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Mai he estat supersticiós, tant me fa un dia com un altre, un número o un color com qualsevol altre, però el meu viatge a Londres va estar a punt de fer-me canviar d’idea.

El cas és que, gràcies a un concurs, tingué la oportunitat de passar un cap de setmana a la capital anglesa amb totes les depeses pagades. La sortida des d’El Prat era un divendres, dia 13, pel matí, i la tornada el diumenge següent al vespre. Tot els meus amics em digueren que no hi anés, que un divendres 13 em portaria mala sort, potser s’estavellaria l’avió o cauria mort en un atemptat yihadista al mig de Trafalgar Square. Evidentment, no els vaig fer cas.

El dia del viatge, malauradament, em vaig despertar més tard del compte. L’alarma del mòbil no va sonar. S’havia quedat sense bateria. Pel que sembla no el vaig posar a carregar per la nit, com sempre faig. Després vaig haver de dutxar-me amb aigua freda. No hi va haver manera ni temps per solucionar-ho. A continuació, amb els nervis, em vaig tacar la camisa amb el cafè. I quan ja era al carrer, em vaig adonar que duia les sabates desaparellades, amb la qual cosa vaig haver de tornar a pujar per canviar-me-les. No vaig perdre el vol de miracle. Un cop assegut al meu seient, vaig pensar amb el que m’havien dit els amics, però tot em va semblar un seguit d’infortunis casuals.

Un cop a Londres, tant bon punt vaig deixar les maletes a l’habitació de l’hotel, em vaig disposar a recórrer la ciutat de pam a pam. Si volia veure-ho tot, m’havia d’afanyar.

Palplantat davant dels ascensors, no hi havia manera que arribés cap ni un fins a la meva planta, la número tretze —es veu que en aquest hotel no hi han supersticions que valguin— i vaig haver de baixar corrent les escales, torçant-me un turmell degut a una mala relliscada. Vaig caure i, en la caiguda, s’obrí la motxilla abocant per terra tot el seu contingut. A la meva Nikon se li va trencar l’objectiu. Ja no podria deixar cap imatge de la meva visita!

Quan, per fi, coixejant i maleint la meva mala sort, vaig arribar al vestíbul, no vaig veure el coi de rètol groc avisant que el terra estava mullat, així que vaig patir una altra relliscada amb la que gairebé em trenco coll i barres.

Però encara mancava la traca final, ja que, corrent, coixejant i amb el cul adolorit per la trompada, al anar a creuar el carrer, un taxi va sortir del no-res, em va envestir com un brau i em llançà pels aires sense donar-me temps a comprendre què em passava.

I ara estic aquí, després d’una setmana de l’accident, amb benes i escaioles per tot arreu, ajagut en un llit de l’habitació 1313 del Saint Thomas Hospital. I és que, tot i que m’ho varen advertir una i mil vegades, no vaig recordar, abans de baixar de la vorera, de mirar a la dreta.

Quan m’hagi restablert, com em dic Pep que hi tornaré a venir. En aquesta vida sempre he buscat les segones oportunitats. Hi ha qui creu en aquest proverbi tan ximple que diu que mai les segones parts foren bones. Però en el meu cas què podria anar pitjor? A més, vull demostrar als ocells de mal averany que tinc per amics que ser supersticiós és una bestiesa pròpia d’ignorants. Quan torni, això sí, no triaré, per si de cas, un dimarts ni un divendres 13, ni res que faci presagiar problemes, no sigui que la malastrugança en la que no crec sigui com les meigas.

Comentaris

  • Divertit[Ofensiu]
    magalo | 27-05-2022


    El teu relat ens ha semblat molt divertit. Et dic "ens" perquè li he llegit a la meva mare de 91 anys i també l'ha fet somriure.
    Jo no sóc supersticiosa però si em passesin un seguit de desastres un dia que portés el 13, potser també dubtaria, però després de tenir una plaça comunitaria de cotxe durant 30 anys amb el número 13, i no haber-me passat mai res, entendràs que no cregui en supersticions..

    Marta.

  • Mala sort[Ofensiu]
    Prou bé | 27-05-2022

    Molt mala sort que vas tenir! Potser tot es redueix al fet que no et sonés l'alarma! És a partir d'aquest fet que no vas fer res com ho fas habitualment i a cada entrebancada els "nervis " guanyen la partida. Crec que no cal descartar dies ni 13's... Pel proper viatge! Només vigila que la bateria del mòbil estigui al cent per cent!
    El relat és enginyós, ben descrit i amb el ritme que cal per atrapar en la història i fa somriure!
    Què ho fa que les ensopegades dels altres ens fan somriure?
    Torna a Londres, val la pena!
    Amb total cordialitat i amb bons desitjos!

  • Jo no sóc supersticiós, però...[Ofensiu]
    llpages | 25-05-2022 | Valoració: 10

    Un relat amè, distret i que dibuixa somriures intermitentment. Aconsellable per a totes les edats i per a tots els públics, això en sí mateix ja és un gran mèrit. I si en féssis un amb un seguit d'esdeveniments amb bona sort? Enhorabona, Josep Maria!

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

62 Relats

69 Comentaris

37535 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.