L'ocell havia volat

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Sempre m’he vantat de tenir una memòria notable, especialment pels fets que van ser importants per a mi i que van afectar la meva autoestima, per bé o per malament. Prova d’això és l’experiència al parvulari que us vaig contar fa poc. El cas que em porta avui a escriure aquestes línies és un nou exemple del que us dic. Tot i així, permeteu-me que cometi una petita imprecisió que us podria semblar contradictòria, ja que només recordo com una tènue pinzellada la data i el lloc, però, en canvi, com un retrat extraordinàriament diàfan el que va succeir.
Per altra banda, és ben curiós com la música desperta records i ens pot transportar a temps pretèrits. I això és el que em succeeix quan, encara avui, sento la cançó del Beatles Norwegian Wood. Però anem al gra.
Deuria tenir divuit o dinou anys, no ho recordo bé. El que sí recordo nítidament és l’estada a un refugi de muntanya, la gresca vora el foc, la música i, com no, ella.
Va ser idea d’un amic que anéssim a passar un cap de setmana en aquell indret, la qual cosa jo presumia que seria d’allò més avorrit. Però per sort, o més aviat per desgràcia, com després es veurà, em vaig equivocar de mig a mig.
En un principi havíem de ser quatre amb ganes de gaudir de la natura, ningú més. Però l’endemà de l’arribada, dissabte, aparegueren dos nois i dues noies amb els que vàrem haver de compartir allotjament. Per fortuna, d’espai i lliteres anàvem sobrats.
Què té això d’especial? Doncs que en el grup dels nouvinguts, hi vaig veure un àngel. Una noieta rossa, amb cara angelical, uns ulls blaus com el cel, uns llavis molsuts —jo en deia petoners— i un somriure que enamorava. I jo, enamoradís de mena, em vaig sentir l’home més feliç del món i, per primer cop des que vam arribar en aquell lloc perdut enmig de la muntanya, vaig alegrar-me d’haver acceptat aquella estada que no em venia de gust. I més feliç que em vaig sentir quan vaig deduir que aquella bellesa, tan sensual i desitjable, no estava aparellada amb cap dels que l’acompanyaven. Tenia, doncs, via lliure per un apropament romàntic, malgrat que la meva timidesa crònica m’ho posaria ben difícil. Per si això no fos prou inconvenient, les meves expectatives van començar a trontollar de valent tan bon punt em vaig preguntar com podia esperar que una noia amb aquells atributs pogués fixar-se i sentir-se mínimament atreta per un estaquirot tan poc agraciat com jo. No tenia cap oportunitat, era evident, però el meu cor no deixava, malgrat els mals auguris, de bategar cada cop que se m’apropava.
Acabat el sopar, asseguts al voltant de la llar de foc, es produí un miracle. No m’ho podia creure, però vaig advertir en ella una complicitat que ho deia tot. Cada cop que les nostres mirades es creuaven, que era molt sovint, el seu somriure il·luminava l’estança molt més que les flames que ens escalfaven. Llavors, de sobte, els meus amics em van proposar tocar la guitarra, que sempre duia amb mi quan es tractava d’animar un sarau. Jo em vaig negar. Mai havia tocat davant de desconeguts. Però ella, entusiasmada amb la idea, va insistir tant que no em vaig poder negar.
Vaig témer, per un moment, que els nervis em traïssin i que el meu petit recital fes llufa, fent-me sentir ridícul davant la meva entusiasta i inesperada animadora. Així doncs, per sortir mínimament airós de la situació, vaig escollir una cançó que m’agradava molt i que els meus dits se la sabien de memòria: Norwegian Wood, dels Beatles. En acabar la meva actuació improvisada, vermell com un perdigot, no sé si per la calor de l’ambient o per l’emoció del moment, vaig enlairar els ulls per fixar-los en els del meu prematur i, de moment, amor platònic, i el que vaig veure m’omplí de goig. Tot d’una es llevà d’on era i va venir al meu costat alabant la meva traça i dient-me que aquella cançó era preciosa. I, com a recompensa i senyal d’agraïment, eufòrica com estava —potser el vi hi va tenir quelcom a veure—, em va fer un petó —cast i fugaç— a la galta. No us podeu imaginar el guirigall que es va organitzar. Tots rient i jo avergonyit i pletòric alhora.
Quan va ser l’hora d’anar a dormir, cadascú va enfilar cap a la seva llitera. I jo, arraulit dins el meu sac —quin fred que feia, renoi!— no podia agafar el son, pensant i pensant en l’endemà i com podia continuar aquella història que tot just acabava de començar. I rumiant, rumiant, vaig acabar adormit com un tronc.
Clarejava quan vaig notar que algú em sacsejava i una veu m’esbroncava per haver dormit fins tan tard. Em vaig llevar d’una revolada i el primer que em va venir al cap va ser la noia rossa d’ulls blaus i el plaent record de la nit anterior. Quan vaig sortir al menjador, cames ajudeu-me, només vaig veure les cares dels meus amics que, impacients, m’esperaven per anar d’excursió pels voltants. De la noia i els seus acompanyants ni rastre. «No ho sé, noi, han marxat. És tot el que et podem dir». Ni una trista nota. Res de res. L’ocell havia volat i jo em vaig quedar afligit a més no poder. Què il·lús havia estat!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

62 Relats

69 Comentaris

38067 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.