Colors

Al poc de néixer jo, la meva mare, angoixada per la precària situació econòmica familiar, feia creure al meu pare que sortia a buscar feina, però el que feia en realitat era pidolar. El pare ho va descobrir quan un dia, camí de l’oficina de col·locació, se la va trobar asseguda al terra lluint un rètol que deia: Soc vídua, estic a l’atur i no puc donar de menjar als meus quatre fills—en realitat només n’érem dos, la meva germana gran i jo—. Als seus peus, una caixeta de cartró contenia unes quantes monedes de deu, vint i cinquanta cèntims. Al meu pare —astorat, esgarrifat, avergonyit i no sé quantes coses més—, amb la cara més blanca que el paper de fumar, li va donar una ombra d’infart i el van haver de dur a l’hospital. La mare, que el va acompanyar dins l’ambulància, anava comptant, segons veié el pare, que encara conservava un fil de lucidesa, els guanys d’aquell matí de “feina”.
Cap de les excuses que li posà la seva dona, plorosa, li valgué al meu pare per justificar-la, convençut de que havia perdut el seny o que patia una seqüela del que anomenen depressió postpart.
Un cop superat aquest ensurt, en sortir de l’hospital, el pare, encara trasbalsat, ensopegà, caigué per les escales i es trencà una cama. Cap a dins de nou i al cap d’una bona estona cap a casa amb l’extremitat enguixada fins l’engonal. I així durant tres mesos, amb la qual cosa la situació econòmica de la família composta per cinc membres, comptant amb l’àvia paterna, sí que va rebre un cop fort. La mare, ara amb motius, va haver de tornar a pidolar amb el coneixement —que no consentiment— del pare, que, vermell com un perdigot, s’enfilava per les parets.
Quan, a la fi, tot es va normalitzar, el pare amb una bona feina i la mare treballant cosint a casa —això sí que se li donava bé—, l’àvia es va morir de vella. La vam trobar asseguda en el seu balancí, groga com la cera. Si això, per si mateix ja va ser dolorós, el que més ens va trasbalsar va ser descobrir, entre les seves pertinences a la vella calaixera de fusta corcada, un fotimer de bitllets de mil pessetes. Aquesta troballa ens dugué a començar una frenètica recerca de diners per tots el racons de la seva habitació. Pel cap baix en vam trobar un milió de les antigues pessetes, que encara, per sort, es podien bescanviar per euros al Banc d’Espanya.
No ens ho podíem creure. Tant garrepa com havia estat en vida, tot i veient les nostres necessitats econòmiques, i ella amuntegant calés. Però, d’on havien sortit tants bitllets verds si la pensió de viudetat de l’àvia era molt minsa?
Aquest misteri es va aclarir en trobar un feix de cartes lligades amb una cinta de color rosa, una correspondència que l’àvia havia mantingut durant molts anys amb un suposat amant. L’home, que per motius socials i morals de l’època no va poder tenir relacions més íntimes amb ella, li havia anat regalant joies que l’àvia s’hauria anat venent a poc a poc. No hi vam trobar altra explicació.
Així que la meva venerable àvia havia mantingut una relació amorosa que li havia reportat, al cap del temps, uns bons calerons. L’home, vam suposar, deuria ser mort per ser tan o més vell que la seva amant epistolar. Però en això ens vàrem equivocar. Quan ja feia uns mesos del traspàs de l’àvia, ens va venir a veure. La seva inesperada visita va resultar en una nova sorpresa. L’home, Ramón es deia — «però ella sempre em deia Ramonet»—, estava tan pelat que ens va demanar si li podíem tornar les joies amb les quals havia obsequiat la seva estimada, i ara finada, amant durant tot el temps que durà l’idil·li. «Al cap i a la fi ja no les necessitarà», digué tan tranquil.
Però el sis mil euros feia poc que havien volat en l’entrada d’un cotxe nou.
No el podíem fer entrar en raó. No volia tocar el dos amb les mans buides. Per més que ens va voler fer pena —l’imminent desnonament del pis a on vivia, la seva miserable pensió com autònom que no li arribava per a més d’un àpat al dia, i un reguitzell de desgràcies— no veiem la manera d’apaivagar la seva exasperació ni de trobar una solució mínimament satisfactòria per ambdues parts.
D’això han passat dues setmanes. En Ramon —ara vol que li diem Ramonet— va haver de deixar casa seva i ara viu amb nosaltres ocupant el lloc —físic, no pas el sentimental— de l’àvia. La mare està negra veient com en Ramonet es passeja amunt i avall amb el seu batí de color de gos com fuig i amb pudor a tabac, i com es posa morat endrapant com un lladre. Esperem, però, que la presència d’aquest home —que té a prop de noranta anys—duri poc i faci un pet com una gla.
Amb tot això, podeu veure que a casa nostra les hem vist de tots colors.