Història d'un soldat

Quan em vaig incorporar, com a alferes, a la caserna del regiment d’artilleria antiaèria de Jerez de la Frontera, no m’esperava viure una experiència que em colpiria més del que mai m’hagués pogut imaginar.
L’endemà de la meva arribada hi va haver un rebombori impressionant. Acabaven de portar el que quedava d’un soldat a qui li havia explotat a les mans una granada que es va trobar en el camp a on havien estar fent les maniobres militars reglamentaries. La versió oficial fou que el noi, imprudent, es va deixar portar per la curiositat en lloc d’avisar al seu caporal o sergent abans de manipular aquell element mortífer que devia portat anys i panys mig ocult en aquell indret.
Per sort no vaig veure el cos del desafortunat soldat, però sí les restes del seu uniforme, estripat i ensangonat. Aquella imatge em va fer pensar en la fragilitat de l’ésser humà.
A la pena de la seva mort accidental s’afegia el fet de que al cap d’un més i escaig s’hagués llicenciat i tornat a casa amb els seus éssers estimats; potser fins i tot l’esperava una novia a qui havia estat escrivint mentre malgastava el temps dins d’aquells murs de pedra.
Al capvespre d’aquell mateix dia em va tocar fer d’oficial de guàrdia. Aquella nit no podia conciliar el son, ni tant sols jagut en el rònec sofà que hi havia en una saleta adjacent al cos de guàrdia. No deixava de pensar en el malaurat soldat que havia perdut la vida d’una manera tan absurda. Així que vaig decidir fer un tomb pel pati de la caserna i els seus voltants. De pas aprofitaria a fer la rutinària visita als sentinelles que feien guàrdia a les garites més allunyades, no fos que s’haguessin adormit durant aquest servei nocturn.
Anava caminant maquinalment, quan, de sobte, vaig percebre una ombra que se m’atansava lentament. Li vaig donar l’alto i li vaig demanar el sant i senya. No va contestar i seguí avançant en la meva direcció. Estava a punt de treure la pistola de reglament que duia al cinto —només com a intimidació, ja que no se què hagués fet amb aquella arma, que mai havia utilitzat i ni tan sols sabia si estava carregada— quan aquella figura es detingué a escassos metres. Quan vaig ser davant seu, em vaig adonar, tot i la foscor regnant, que tenia sang per tot arreu. Anava a preguntar-li què li havia passat quan, amb veu tremolosa, em digué que no havia estat ell qui trobà la granada, que fou un company qui la va descobrir i l’hi la va passar, suposava que per fer-li una gràcia, com qui passa una pilota. Abans que aquell fantasma, o el què fos, desaparegués, va pronunciar un nom que no vaig arribar a entendre.
Així que aquell soldat havia mort per una terrible negligència d’un eixelebrat, o potser un malparit, que no rebria el castic que mereixia pel seu acte irresponsable. Des d’aquell dia vaig estar observant les cares de tots els seus companys, per veure si trobava un senyal de culpabilitat o d’angoixa en els ulls del veritable responsable d’aquella mort. Però tot fou inútil. Al cap de quatre mesos, un cop complert el meu servei militar, vaig marxar d’aquell lloc sense haver esbrinat la veritat.
Passat un temps, no gaire, una nit vaig sortir de gresca amb uns amics. A l’últim pub a on vàrem anar a petar hi havia, en un racó, la figura d’un soldat, como si fos un ninot de cera. Quan vaig demanar al cambrer què o a qui representava, em digué que no ho sabia, que era un caprici de l’amo, que tenia la dèria de col·leccionar tota mena de coses. Llavors m’hi vaig fixar més. En aquella cara inexpressiva vaig reconèixer la que jo havia vist aquella nit, quan feia la meva ronda com a oficial de guàrdia. Direu que són imaginacions meves, però, de cop i volta, em dirigí una mirada que feia basarda.
Des d’aquell dia, ja fa més de vint anys, sovintejo aquest pub. M’assec a la vora del soldat i li pregunto, en veu baixa, el nom de qui li va fer aquella mala passada. Fins ara no m’ha respost, però em segueix mirant d’una manera estranya, como si em volgués parlar. L’amo del local no entén què faig assegut tanta estona en aquest racó. La veritat és que jo tampoc.