La maleïda boira

Des que era un nen, sempre m’ha fet por la boira. Caminar per un bosc emboirat em produïa un neguit incommensurable. Pensava que en qualsevol moment sortiria del no-res una bèstia o un monstre llegendari que m’arrossegaria cap el seu cau i em devoraria viu en un tres i no res. I això és un sentiment, crec jo, generalitzat. Per què, sinó, en les pel·lícules de terror hi acostuma a sortir la maleïda boira? Boira és sinònim de foscor, de pèrdua, de desaparició.

Quan conduïm en un dia boirós, anem amb compte per no sortir-nos de la carretera i perquè això no ocorri ens ajuden els nostres llums antiboira i ens guiem pels llums dels cotxes que ens precedeixen. I quan, per fi sortim a la claror, sembla que s’hagi obert el cel i respirem tranquils, sabent que el perill ha passat.

Però mai m’hagués imaginat que aquesta boira tan estranya amb la que ara em trobo de tant en tant fos molt pitjor. I és que, tan bon punt entro dins seu, perdo la noció del temps. Per sort, de moment, són poques les vegades que l’he de creuar. Quan surto, confús però alleugerit, intento recordar què ha succeït, però és del tot impossible, i temo el moment de tornar-hi a entrar.

Quan li ho explico a la meva dona, no diu res. Només em mira amb tristor. Però jo ja sé el significat de la seva mirada. També sé que, de moment, aniré entrant i sortint d’aquesta boira espessa en la que desaparec cada cop més sovint. I arribarà un dia que m’atraparà per sempre i no en podré sortir.

He pensat deixar escrit a la meva dona i als meus fills que quan ja no els reconegui i m’hagi convertit en un mort en vida, m’ajudin a abandonar aquest maleïda boira per sempre. No sé si després trobaré la claror que acostuma seguir a la foscor ni si se m’obrirà el cel. Però, al menys, no tornaré a desaparèixer en mans de la bèstia que se’m menja els records i tots, per fi, respiraran tranquils.