I tot per haver tret la palleta curta

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Feia molt anys que no veia nevar tan copiosament. És una cortina blanca que no em deixa veure més enllà d’uns pocs metres. Fa un fred que pela. A qui se li va ocórrer venir a passar el cap d’any en aquest indret tan inhòspit? Ben bé que ho sé: Una bogeria dels meus dos amics de l’ànima a la que m’he vist empès, a contracor.

Teníem queviures més que suficients. L’alimentació no era, doncs, un problema. L’única cosa que m’amoïnava era el fred. A la cabana no hi ha electricitat, així que ens hauríem d’escalfar amb el foc de la llar. «Tot ho tenim controlat», digué en Quim. «Nosaltres ens encarreguem de tot», afegí en Pep. «Tu només has de dur el cotxe», digueren tots dos, per acabar de convèncer-me.

Ningú va pensar, però, en la llenya. Ens ho hem jugat a palletes i m’ha sortir la curta. Així doncs, m’ha tocat a mi resoldre el problema. Però com soc maldestre amb la destral i les poques branques que he trobat pels voltants són massa humides, no he tingut més remei que fer el que he fet.

I ara soc aquí, de tornada cap a la cabana, arrossegant un atrotinat carretó ple de llenya que, per sort, he pogut comprar al poble més proper. He hagut d’anar a peu —què són sis kilòmetres?— perquè el meu cotxe no està preparat per a aquest gruix de neu. «L’únic de què t’havies d’ocupar i, ves per on, t’oblides de les cadenes», m’han recriminat, amb raó, aquells dos. Però això és el que passa quan una cosa es fa de mala gana.

No para de nevar i s’està fent fosc. No sé què és pitjor, si la neu o la foscor. Ara encara hi veig menys. Em recorda quan, de menut, em vaig perdre de nit al bosc. Quina por que vaig passar! Però, a diferència de llavors, avui no hi ha ningú que vingui a buscar-me.

Aquí no hi ha cobertura. El mòbil com si no hi fos i no trobo cap senyal que m’orienti. Les meves petjades fa hores que es deuen haver esvaït. Estic esgotat i començo a preocupar-me de debò.

Quin fred fa! Tinc les mans i els peus com el glaç. Quasi no me’ls sento. Les cames no em responen. Cada cop em costa més avançar.

Mai m’hagués imaginat acabar així, ajagut damunt d’un llit de gel i amb la neu com a llençol. O potser com a taüt? Què deuen fer en Quim i en Pep? Hauran sortit a buscar-me? Em trobaran? Arribaran a temps? Tinc molta son. Se’m tanquen els ulls. No sento res. Diuen que la mort per congelació és dolça.

I tot per haver tret la palleta curta. Mala sort la meva.

Comentaris

  • Quan es fa a contracor...[Ofensiu]
    Prou bé | 05-02-2022

    Passa, allò que passa que, sortosament, no sempre és morir congelat.
    Un relat fantasiós i fantàstic (en el sentit de magnífic).
    Pot ben pensat,d'estructurar i resolt...O no?
    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

57 Relats

61 Comentaris

32883 Lectures

Valoració de l'autor: 9.61

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.