Cercador
Si tornés a néixer...
Un relat de: Josep Maria Panadès López- Compartir:
La veia passar, tots els dies a la mateixa hora, sense que ella s’adonés de la seva presència, mig amagat en la portalada de sempre des que un matí d’hivern la va veure per primera vegada.
Al principi la seguia un tros del camí que recorria fins la parada d’autobús més propera. Més d’un cop va estar temptat de pujar-hi al seu darrera per completar el seu seguiment, però això li va semblar una pràctica més pròpia d’un assetjador que d’un enamorat. I és que, sense saber molt bé com ni per què, s’havia enamorat d’ella com un col·legial i ell ja tenia una edat, una edat més que suficient per estar casat i, fins i tot, per tenir fills, com feien la majoria de les persones.
Si bé ja s’havia resignat a no encetar una conversa amb ella, no podia deixar de veure-la a diari, fes fred o calor. Fins que un dia la va veure acompanyada. Aleshores va comprendre que havia arribat aquell moment tan esperat com temut, el moment d’abandonar els seus somnis, d’abandonar aquella portalada i tornar a la realitat. Perquè, malgrat la evident diferència d’edat, qui amb un mínim de seny voldria tenir relacions amb algú como ell?
De petit sabia que no era com la resta, però no arribava a valorar què significava aquella diferència ni quina importància tenia; només veia com el miraven els altres nens i com xiuxiuejaven amb les seves mares en veure’l passar agafat de la mà de la seva.
No fou fins molt més tard quan comprengué plenament les seves limitacions. Vull casar-me y tenir fills, li deia a sa mare; a la qual cosa aquesta contestava amb un mig somriure ple de tristor y de tendresa. És clar, fill, i tant que sí. Però per això he de trobar una noia como jo, ¿veritat?, afegia, sense rebre, aquest cop, cap mena de resposta.
Però és que quan la va veure per primera vegada, aquell matí, al tornar de comprar el pa, no va poder resistir-se al seu influx, fins que la crua realitat bufetejà la seva consciència. Mai no podré ser tan sols el seu amic —es va dir—, no amb aquesta minusvàlua. ¡Tot seria tan diferent si no fos como soc! Quina culpa tinc d’haver nascut amb la Síndrome de Down? Si tornés a néixer, segurament tot seria diferent.
Al principi la seguia un tros del camí que recorria fins la parada d’autobús més propera. Més d’un cop va estar temptat de pujar-hi al seu darrera per completar el seu seguiment, però això li va semblar una pràctica més pròpia d’un assetjador que d’un enamorat. I és que, sense saber molt bé com ni per què, s’havia enamorat d’ella com un col·legial i ell ja tenia una edat, una edat més que suficient per estar casat i, fins i tot, per tenir fills, com feien la majoria de les persones.
Si bé ja s’havia resignat a no encetar una conversa amb ella, no podia deixar de veure-la a diari, fes fred o calor. Fins que un dia la va veure acompanyada. Aleshores va comprendre que havia arribat aquell moment tan esperat com temut, el moment d’abandonar els seus somnis, d’abandonar aquella portalada i tornar a la realitat. Perquè, malgrat la evident diferència d’edat, qui amb un mínim de seny voldria tenir relacions amb algú como ell?
De petit sabia que no era com la resta, però no arribava a valorar què significava aquella diferència ni quina importància tenia; només veia com el miraven els altres nens i com xiuxiuejaven amb les seves mares en veure’l passar agafat de la mà de la seva.
No fou fins molt més tard quan comprengué plenament les seves limitacions. Vull casar-me y tenir fills, li deia a sa mare; a la qual cosa aquesta contestava amb un mig somriure ple de tristor y de tendresa. És clar, fill, i tant que sí. Però per això he de trobar una noia como jo, ¿veritat?, afegia, sense rebre, aquest cop, cap mena de resposta.
Però és que quan la va veure per primera vegada, aquell matí, al tornar de comprar el pa, no va poder resistir-se al seu influx, fins que la crua realitat bufetejà la seva consciència. Mai no podré ser tan sols el seu amic —es va dir—, no amb aquesta minusvàlua. ¡Tot seria tan diferent si no fos como soc! Quina culpa tinc d’haver nascut amb la Síndrome de Down? Si tornés a néixer, segurament tot seria diferent.
Comentaris
-
No hauria calgut...[Ofensiu]Prou bé | 12-07-2022
...tornar a néixer! El què cal és una societat diferent!
Tan influït per la seva minusvalia ni s'atreveix a encetar una conversa!
La resignació no és una bona virtud...
Amb total cordialitat -
Igualtat[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 11-07-2022 | Valoració: 10
Tots tenim dret a l'amor, siguis com siguis. Tots formem part d'aquest món i tots ens hauríem de sentir còmodes vivint-hi. No sempre és així i cal lluitar encara molt per la igualtat. Molta sort al protagonista d'aquest relat! Una forta abraçada.
Aleix
l´Autor
62 Relats
69 Comentaris
37627 Lectures
Valoració de l'autor: 9.64
Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.