El vell pallasso

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Quan de petit deia que de gran volia ser pallasso, tots se’n reien, pensaven que era cosa de criatures; ja se sap, aquests tipus de coses que es diuen sense pensar, com vull ser policia, bomber, astronauta o pilot de carreres.
Tanmateix, la seva insistència acabà fent pensar als seus pares que aquell desig ben bé podria ser degut a una verdadera vocació. I així, aquell nen, amb els anys, esdevingué un famós pallasso.

Ara ja du cinquanta anys de professió, des que s’enrolà en aquell circ desmarxat que va passar pel poble l’estiu del 70, i la veritat és que li va anar prou bé. Aprengué l’ofici com si hagués nascut per pallasso i el públic aplaudia d’allò més els seus números còmics en solitari a l’estil del seu idolatrat Charlie Rivel.

Després de molts anys d’anar de circ en circ, tan bon punt començaren a aparèixer els primers signes de feblesa, començà també la decadència, el declivi propi d’una vellesa incipient, la pèrdua de la fama que tant li costà guanyar, per caure, finalment, en l’oblit del públic i acabar sota la vella i deslluïda carpa d’aquest circ de mala mort.

A punt de complir els seixanta-vuit, no passa d’ésser un més d’una estrafolària troupe de pallassos, d’aqueixos que, amb les cares emblanquinades, amaguen el seu veritable semblant i el seu autèntic esperit d’artista frustrat, intentant fer riure a la canalla i a la gent gran amb ànima d’infant.

És la típica historia del pallasso trist, que riu per fora mentre plora per dins, ridi pagliaccio, de qui porta una existència en la qual s’ha instal·lat la pena i el dolor. Però al Gran Ronald o, el que és el mateix, a en Juan López Romero, el què li dol i corroeix, tant o més que l’oblit, és la soledat.

Dones hagueren en sa vida transhumant i a totes les va perdre per voler saltar d’una pista a una altra més gran, d’un cartell a un altre més gros, per voler passar de conegut a famós, de guanyar-se bé la vida a fer molts diners, de rebre aplaudiments a aconseguir ovacions, de passar, en definitiva, de ser Ronald el pallasso a El Gran Ronald. I per tot això, hagué de deixar anar llast i fer el camí en solitari.

En arribar al final de la seva carrera, sol i sense més companyia que el seu lloro, gairebé tan vell com ell, i essent un perfecte desconegut per a les noves generacions, pensà que encara podia tenir un moment de glòria, la seva gran actuació, i decidí dur a terme un número amb què el recordarien per sempre.

L’última nit en què El Gran Circo Impala oferia el seu espectacle en aquella petita ciutat de províncies, tornaria a ser El Gran Ronald. Introduiria un número inèdit i inesperat que deixaria astorat al públic i del que se’n parlaria per molts anys. Seria en el moment més esbojarrat de l’actuació, durant la batussa de pantomima amb els seus companys d’ofici, en la que fingia fotre’s un tret amb aquella vella pistola de salva manegada per a que sortís un raig d’aigua tintada de vermell.

Així doncs, arribat el moment, després d’accionar l’estri, amb mà trèmula, una detonació inusualment forta llançà el cos del vell pallasso contra l’arena, que es tenyí de roig, amb una sang tan real i abundosa com l’amargor que Juan López Romero duia guardada des de feia massa temps.

Comentaris

  • Egoisme[Ofensiu]
    llpages | 02-05-2022 | Valoració: 10

    Ja se sap, els artistes, encara que sigui sota la forma d'un pallasso que fa riure, tenen un ego que els agrada de conrear. El problema és que no se'ls faci massa gros, quan poden assolir-se extrems tan exagerats com el que descriu el relat. Bona prosa, bona temàtica, bona estona de lectura. A seguir escrivint, Josep Maria!

  • Fins al final[Ofensiu]
    Prou bé | 01-05-2022 | Valoració: 10

    El protagonista vol un final d'èxit i no mira prim per aconseguir-ho.
    Relat amarg amb molt contingut per reflexionar. Molt ben descrit!
    Amb total cordialitat

  • Excel.lent relat de l'amargor de la vellesa.[Ofensiu]
    cuidador_d-ossets | 01-05-2022 | Valoració: 10

    Bon dia, Josep Maria.

    Excel·lent relat teu, m'agrada molt, i està ben concatenat les diferents circumstàncies. Em sap greu pel pallasso, que al final perd la vida i tot. Que descansi en pau.

    La situació està molt ben aconseguida i fa que els lectors, almenys els de la meva mena, s'enganxin fins al final.

    Ja veig que portes més de 50 relats. Felicitats.

    A reveure.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

57 Relats

61 Comentaris

32883 Lectures

Valoració de l'autor: 9.61

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.