Records del parvulari

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Recordo com si fos avui el dia que la senyoreta de pàrvuls em va castigar. Vaig haver de seure amb les nenes. Però el pitjor fou que vaig haver de compartir taula amb qui seria la responsable del primer atac a la meva autoestima i que vaig patir el meu primer entrebanc amb l’autoritat.
—Mama, una nena s’ha quedat amb la meva caixa de llapis de colors! —Li ho vaig dir tremolant. Sabia que allò no quedaria així. A més, era una capsa de llapis colors Alpino, poca broma, que tot just m’havia comprat pocs dies abans.
—Però, per què has deixat que te’ls prengués? No li ho has dit a la senyoreta?
—No me’ls ha pres, no me’ls ha volgut tornar —creia que no era el mateix que m’hagués deixat robar que no pas no haver sabut defendre el que era meu.
—Però per què? —insistí la mare. Cada cop em sentia més culpable i més desvalgut.
—Hem hagut de pintar junts. Ella s’havia oblidat de portar els seus i en acabar la classe se’ls ha quedat. Els hi he demanat però llavors s’ha posat a cridar dient que eren seus.
—I què ha fet la senyoreta? —ma mare insistia i jo em temia el pitjor quan entrés en escena el paper de la mestra com a àrbitre.
—Doncs quan li ha preguntat si eren seus, s’ha posat a plorar dient que sí. Llavors, la senyoreta m’ha agafat pel braç i m’ha dit, molt enfadada, que digués la veritat o em castigaria. Jo li he dit que eren de la nena perquè no em castigués —la veritat fou que la seva mirada acusadora em produí tal desgavell emocional que preferí perdre el que era meu que seguir endavant amb aquella situació tan violenta que només podia empitjorar.
Com era d’esperar, ma mare anà a l’escola per aclarir el malentès i, gràcies als seus dots de persuasió —per dir-ho suaument—, aconseguí les disculpes de la senyoreta i que la nena lladre i mentidera em retornés el que quedava d’una caixa de llapis de colors, que no era molt i el que restà semblava sortit de les restes d’un naufragi. Com pogué aquella criatura arrasar amb tot el meu arsenal pictòric en un dia?
El cas és que aquella criatureta es quedà sense els llapis però, també, sense càstig. Aquesta fou les primeres dues ensenyances en la meva curta existència: que hi ha qui, per sortir-se amb la seva, no dubta a utilitzar els crits i l’enganyifa, i que els veritables culpables no sempre reben el merescut càstig.

Comentaris

  • Lliçó de vida [Ofensiu]
    llpages | 12-12-2022 | Valoració: 10

    El més rellevant de l'anècdota és que, tot i el petit que eres, en vas treure unes reflexions sobre la condició humana, i això diu molt a favor teu, perquè un altre hauria tramat una venjança i punt (a no ser no ens ho expliquis tot, hahaha!). Enhorabona pel relat, està molt ben escrit!

  • Càstig i pèrdua [Ofensiu]
    Prou bé | 12-12-2022

    Un relat que fa pensar. És clar que, en ell mateix, explica una història pròpia de la infantesa i reflecteix sentiments i sensacions que tots vam tenir de petits. (Només de petits?)

  • Càstig[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 12-12-2022

    Una història que es reflecteix en una pura realitat a la vida quotidiana en molts aspectes. De relacions, polítics.... i un llarg etc malauradament. Callar no és justament la millor opció. Un relat amb molt missatge Josep Maria.

    Cordialment.

    Rosa.

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

62 Relats

69 Comentaris

38035 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.