La sospita

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Feia molt de temps que m’ensumava que el meu marit m’era infidel o, en el millor dels casos, que duia entre mans algun negoci tèrbol. Els seus retards inexplicables al tornar del treball, a hores intempestives, i sobretot les seves freqüents absències els dissabtes pel matí demostraven que m’amagava algun secret inconfessable.

Per molt que l’interrogava, no hi havia manera de treure-li res convincent. Tot excuses. Que si el seu cap era un explotador intransigent, que tot ho volia en un temps record, que si se li acumulava la feina i no tenia més remei que anar al despatx fins i tot els caps de setmana si era necessari. I així tot un seguit de mentides que em treien de polleguera. I como els homes no saben mentir, cada cop que el posava entre l’espasa i la paret, les seves orelles envermellien com dos pebrots —dels vermells és clar— i un tic nerviós li feia tremolar les parpelles. No calia sotmetre’l al detector de mentides ni injectar-li el sèrum de la veritat. Ell solet es delatava. Però de paraula, ni una.

Creient que hi havia una dona pel mig, vaig tafanejar el seu mòbil, a veure què trobava. I entre els seus contactes hi havia una tal ANA, així, en majúscules, amb la que havia tingut, pel que semblava, moltes converses telefòniques. Com no tenia WhatsApp no vaig poder veure cap missatge, ni escrit ni oral. Enfurismada, pensant que em prenia per una brètola cornuda, vaig decidir seguir-lo allà a on anés en aquestes escapades de cap de setmana.

Era un dissabte gris, com el meu ànim. Plovia i feia un fred que pelava. ¡Cagondena! L’home del temps ben be me la va fotre. «Sol i núvols i, com a molt, quatre gotes». ¿Quatre gotes? I una merda, un temporal en tota regla. Plovia a bots i barrals. I per què em queixo? Doncs perquè ell anava en el nostre atrotinat Renault Clio, que encara funciona prou be, i jo vaig haver d’agafar la Vespino que feia un munt d’anys que teníem arraconada al garatge.

L’animaló motoritzat de dues rodes, per sort, no em va fallar, però Déu n’hi do la feinada que tingué per a no perdre de vista el Clio, que semblava que em volia fer la punyeta. Afortunadament, l’aiguat impedia circular a més de trenta per hora, de manera que vaig reeixir en el meu intent d’arribar just a temps.

L’edifici en què va entrar el meu marit no era pas el de la seva oficina. Coneixia molt bé on treballava. La de vegades que l’havia hagut d’esperar a la sortida quan només era el meu promès! Així doncs, què hi anava a fer allà? Era on vivia la gata maula de la seva amant? O potser era el centre d’operacions dels seus afers il·legals? La màfia, potser? No, no podia ser això, el diners haguessin rajat com l’aigua de l’aixeta i, en canvi, anàvem més aviat justets. Ben pensat, m’hauria emprenyat molt més que es tractés d’una casa de barrets que, posem per cas, la seu d’una lògia maçònica. Amb prou feines arribem a fi de mes i ell gastant-se els calés en donotes. Malparit!
L’espera fou de l’alçada d’un campanar: gairebé tres hores aixoplugada sota la marquesina d’una parada d’autobús. Un polvo no necessita tant de temps, caram! A sobre, no me’l podia imaginar en aquesta tessitura, el molt fastigós.

Però finalment aparegué per la porta. No anava sol, uns quants individus, amb pinta sospitosa, l’acompanyaven. Fins que es van separar i cadascú prengué una direcció diferent. Ell duia a la mà un portafolis que no li havia vist mai. El vaig seguir sense que se n’adonés. Tant bon punt va obrir la porta del cotxe m’hi vaig llençar a sobre. Esporuguit pel ensurt, va fer un crit i el maletí se li esmunyí de les mans, cosa que vaig aprofitar per fer-lo meu. El seu contingut hauria d’explicar l’estrany comportament del meu marit. Seria la prova del delicte. El que vaig trobar, en l’obrir-lo, em va sorprendre d’allò més: una estranya màscara, com la que havia vist en alguna pel·lícula o documental, no ho recordava, i un munt de papers amb un segell al damunt on posava, en tinta vermella, Agrupació Nacional Anonymous. Agrupació Nacional Anonymous? ANA!!

De sobte, tot va cobrar sentit.

Comentaris

  • Prou bé | 08-05-2022

    Un relat original, molt distret, en què res és el que sembla i una bona lliçó!. No és bo fer suposicions sense cap base! Encara que... A vegades és difícil no sospitar...
    Bona feina!
    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

57 Relats

61 Comentaris

32883 Lectures

Valoració de l'autor: 9.61

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.