El retrobament

Un relat de: Josep Maria Panadès López
S’ha fet fosc i continuo esperant. Em va dir que vindria a les vuit. Creia que no acceptaria, després de tants anys i de com va acabar la nostra relació. Tot i que no tinc cap remordiment pel que va passar, crec que li dec l’explicació que mai li vaig arribar a donar. Només li vaig escriure aquella nota tan ambigua que no deia el que hauria d’haver-li dit si hagués estat més valent i sincer. Però com podia fer-li entendre el que sentia últimament al seu costat? Tot i que em digué que la seva malaltia tenia tractament, amb cada brot, cada cop més violent, em feia més i més enrere. Senzillament, no podia viure amb la por al cos.

Avui, després d’haver desaparegut tant de temps sense deixar rastre, com un covard, ha arribat el moment de demanar-li perdó i de fer les paus amb ella i amb mi mateix. Espero que ho comprengui i em perdoni. Sembla que ha refet la seva vida amb un altre home i que li va be. Al menys això m’ha dit per telèfon. Quan li he proposat veure’ns, ha acceptat de bon grat. M’ha semblat que, fins i tot, li feia il·lusió. Bon senyal. Però potser a l’últim moment s’ha fet enrere i no vindrà. Esperaré.

Per fi. Crec que és ella. Sí, ho és. El seu caminar l’ha delatat. M’ha vist i m’ha saludat amb la mà. Ve cap a mi amb pas decidit. Sembla contenta.
Tan bon punt l’he vist aparèixer, el cor m’ha fet un bot. Mai he estat tan nerviós. Em suen els palmells. Me’ls eixugaré abans de donar-li la mà. Però li dono la mà o millor un petó a la galta? No, un petó no. No vull que em faci la cobra. Bé, faré segons vegi.
Ara ha accelerat el pas. Per què anirà tan abrigada si no fa fred? El fulard que li tapa la boca és el que li vaig regalar. Veig que encara el conserva. El barret que amb prou feines li deixa la cara al descobert i l’abric de solapes amples són els que es va posar l’última nit de Cap d’Any, poc abans de que jo fugís. Mira que n’ha passat de temps! Però per què s’haurà vestit tan elegant? Serà com a record dels vells temps? O per celebrar el retrobament? I què fa amb ulleres de sol quan són quasi les nou. No m’estranyaria que fos una de les seves rareses.


A en Robert no li donà temps de comprendre què passava. Tan bon punt s’aixecà i s’apropà a la Cristina per saludar-la, aquesta tragué quelcom de la bossa de mà i, mirant-lo amb un somriure estrany, li plantà davant la cara una pistola menuda i platejada. Després, un so estrident, una fogonada i el més absolut dels silencis.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

51 Relats

49 Comentaris

29610 Lectures

Valoració de l'autor: 9.52

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.