Main Kampf

Un relat de: Josep Maria Panadès López
L’adolescència ens du, com és natural, molts records, uns de bons i d’altres no tant. Esprement la meva memòria a la recerca d’alguna anècdota mereixedora de ser contada per distreure la concurrència, he acabat triant una, de tipus romàntic i alhora grotesc, que va tenir com a coprotagonista una noieta que, a falta d’un nom conegut, va ser batejada amb el malnom de Mein Kampf.
Alta, rossa, ulls blaus i pell clara, passava cada tarda pel davant nostre. Per l’uniforme que duia sabíem que estudiava al col·legi de monges de la Gran Via, un conegut casalot modernista. Des del nostre observatori, sota un enorme plàtan d’una cantonada a mig camí de casa, el meu amic Xavier i jo la veiem caminar, tibada i cofoia, amb el llibres premuts contra el pit com si tingués por que els hi volguessin robar. Malgrat que es sabia observada, mai es van creuar les nostres mirades.
Després d’un temps veient-la passar, vam decidir seguir-la i descobrir on vivia. Cosa d’adolescents amb les hormones trasbalsades.
Al primer intent d’espionatge, però, ja s’adonà que anàvem al seu darrere. Ella s’anava girant tot sovint i nosaltres jugàvem a la dissimulació més grollera. Quan, a la fi, es va aturar, desafiant, ens vam esmunyir dins la primera botiga que teníem a l’abast i que fou una llibreria. Només entrar, el dependent, un home eixut i de cabells blancs, ens va preguntar què desitjàvem. Al meu amic no se li va ocórrer res millor que demanar si tenia un exemplar de Mein Kampf. No sé què hagués demanat si, en lloc d’una llibreria, haguéssim entrat en una cotilleria.
El cas és que, sense donar temps a que l’home ens respongués, vam tocar el dos. Però l’ocell ja havia volat.
Llavors, decebut i intrigat a parts iguals, vaig preguntar al meu amic:
—Però què li has demanat a aquest home, si es pot saber?
—Doncs li he preguntat si tenia Mein Kampf —contestà amb tota naturalitat, com si li hagués demanat l’hora.
—Això ja ho sé, però què coi és —vaig insistir, incòmode per la meva ignorància.
—És un llibre sobre la vida i ideologia de Hitler, que ell mateix va escriure.
—I què significa el títol? —vaig preguntar.
—“La meva lluita” —respongué.
«Jo també podria escriure un llibre amb aquest títol sobre la meva vida amorosa», vaig pensar.
Des d’aquell dia, aquella noieta desconeguda i esquerpa va passar a ser, per a nosaltres, “la Mein Kampf”.
Però tot i el fracàs del primer intent d’aproximació, no vam defallir i vam decidir provar fortuna l’endemà, però amb una tàctica que consistiria en dir-li un alt i clar “adeu”, sense qualificatius.
Però arribat el moment, els dos babaus no van poder verbalitzar res. Semblàvem germans bessons afectats pel mateix mal: una atrofia cerebral que impedia la parla i fins i tot el raciocini. Malgrat tot, no vam donar-nos per vençuts i per esmenar aquella greu omissió, vam emprendre una frenètica carrera al voltant de l’illa de cases en sentit invers al de la marxa de la nostra preuada venus amb l’objectiu de trobar-nos-la de cara i poder, ara sí, dur a terme la nostra salutació.
Vam córrer com llebrers i aconseguirem l’objectiu, però només en part, ja que, per culpa dels nostres exhausts pulmons, el que sortí dels nostres llavis no sabria com definir-ho. Un so gutural, tal vegada? Una espiració agònica? Una sibilància asmàtica? Quelcom sortí, però totalment inintel·ligible. Ni nosaltres vam poder entendre aquell avortament fonètic que produïren les nostres cordes vocals. Un aeeeeu podria ser el més semblant al que vam aconseguir articular amb un esforç majúscul.
Ens vam avergonyir tant d’aquest nou i estrepitós fracàs, que vam decidir desaparèixer del mapa i —per no veure-la i que no ens veiés—, replegar-nos cap a una altra cantonada i sota un altre plàtan igual de gran i vell, per seguir amb les nostres cabòries i confidències sentimentals, com si res hagués passat.
A Mein Kampf no la vaig tornar a veure fins després de tres anys, uns dies abans de la nit de Reis. Jo passejava per la Gran Via, a la vora de les paradetes de joguines, quan la vaig distingir entre la gentada que ens envoltava. Aquest cop tampoc es van creuar les nostres mirades, però la vaig reconèixer d’immediat malgrat el canvi físic que havia sofert. Aquell cutis blanc, immaculat, quasi angelical, estava cobert de les cicatrius pròpies de l’acne, restant-li aquell atractiu que tant ens va captivar. Havia canviat; segurament tant com jo. Fins i tot el seu posat no era el mateix. Em va semblar trista i absent. I anava sola; com jo.
Per què m’haurà vingut ara a la memòria?

Comentaris

  • ben escrit[Ofensiu]
    Atlantis | 13-10-2022

    Un anècdota, que ens pot recordar qualsevol de les nostres en temps d'adolescència.
    Molt ben escrit.

  • raipur escort service[Ofensiu]
    swetygera | 04-10-2022 | Valoració: 10

    My Name is Swety Gera From Raipur. I Working In Modeling.

    raipur escorts

    bilaspur escorts

    nagpur escorts

    bhubaneswar escorts

    nashik escorts

    puri escorts

    rourkela escorts

    dehradun escorts

  • Adolescència[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 03-10-2022

    Una etapa difícil i alhora emocionant. Un relat entranyable on descrius una situació on la falta de seguretat i confiança lògiques per l'edat us fan viure una situació inversemblant que no sabeu com conduir-la. Escrita amb un punt d'humor que fa que la lectura sigui molt agradable i amena.
    Molt bé Josep Maria.

    Cordialment.

    Rosa

  • Adolescència[Ofensiu]
    Prou bé | 02-10-2022

    Un relat que descriu molt bé i amb molta versemblança el comportament de l'etapa vital on tot és nou, important i transcendent. Bon desenvolupament de l'anècdota amb un final que reflecteix el que pot passar amb el pas del temps. Ja has esbrinat perquè hi has pensat ara?
    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

60 Relats

68 Comentaris

33704 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.