Una història petita

Què li passa? No s'ho sap explicar! Ha dormit bé quasi 8 hores i es nota prou descansada, però….aquell neguit estrany que la dessassossega, d'on li ve?. Es lleva en un rampell. La dutxa i vestir-se no li duren ni cinc minuts. Es pren un cafè fred d'ahir que troba sobre el marbre de la cuina. Sense ni agafar l'abric, surt del pis i prem impacient, el botó de fer pujar l'ascensor, que troba que triga molt en arribar. Travessa el petit vestíbul de la planta baixa, obre la porta de sortida amb una estrebada i surt al carrer, a la fresca del matí.
Comença a caminar, quasi corre, carrer avall cap a...enlloc!

(Fem una pausa i mirem aquesta dona que, ara com ara, no es reconeix ni a ella mateixa . Deu tenir als voltants dels 70 anys. Es conserva bé. Primeta, d'alçada mitjana, encara és prou atractiva. Sempre ha estat molt activa. Ha treballat fora i dintre de casa, molt, però també ha trobat temps per fer esport, per anar al cinema i al teatre i, sobretot, per fer-se amb la família i amics. Sortides d'excursió, passejades, reunions i celebracions... Ara, però, ja queden una mica lluny els temps en què feia cinquanta mil coses a l'hora per poder arribar a tot. Ara des que es va jubilar ha après a fer les coses d'una en una i a poc a poc! Hi ha trobat gaudi en això. Ho assaboreix tot més i millor. Viu sola i tranquil·la i malgrat conserva intactes les ganes de fer, és centre més en ser. Bé ja la coneixem una mica, de segur que suficient per seguir avançant en el relat d'aquest matí)

Va com d'esma, amb la mirada fixa, té com una premonició esperant quelcom. Cada cop camina més de pressa. Malgrat no dur abric no té fred, ni nota que el cel s'ha cobert de núvols i ha començat a caure una pluja fina. Avança i avança amb desfici i de cop... ho sap! El veu! . A la parada del bus que hi ha més avall. Està d'esquena però el reconeix malgrat els anys que han passat.. Sap segur que és ell. Ell, el motiu del seu neguit, de la pressa per sortir al carrer, de buscar no sabia què…Vol veure'l i poder parlar-li, mirar de recuperar complicitats perdudes. Apreta el pas. No veu que arriba un autobús que obre les portes i ell, sense girar-se ni intuir res, hi puja i marxa igual que va marxar sense mirar enrere fa molts anys. Se sent envaïda per la mateixa frustració i desesperança que ja va sentir llavors. I és ara, quan es "desperta" i recobra els sentits, que gira cua i se'n torna cap a casa.
Em faré un bon esmorzar, pensa. Passaré pel forn i compraré un pa de pagès que el fan boníssim. Quan arribi al pis en prepararé dues llesques amb tomàquet refregat i un bon raig d'oli, d'aquell del poble. Sal no, que no m'hi agrada. Potser m'hi posi dues llenques de pernil "del país" que, quan no saleja, per mi, és el millor, amb aquell gust de les coses d'abans... Ah! I un bon cafè, que el que m'he pres a corre cuita…
I llavors, el so d'aquella veu al seu darrere...i una americana damunt les espatlles...
Hola!... Roser!...t'he vist quan era dalt del bus i he demanat que obrissin les portes...no m'ho podia creure!... T'he reconegut a l'instant!... Cap a on vas?... Puc acompanyar-te?... Tinc tot el temps del món jo...saps?.......