Una història de gats (bastant insòlita)

Una història de gats (bastant insòlita)

La meva afinitat amb els gats em ve de molt petita. Cada estiu amb la família anaven a casa de l’àvia a un poble petit de l’Empordà. Molt a prop de la casa hi havia una masia i als meus germans i a mi ens agradava anar a tafanejar les quadres dels porcs, de les vaques, també hi havia una mula molt gran. Una de les coses que ens agradava més era que ens deixessin anar a buscar ous al galliner. Aneu en cura de no esvalotar les gallines i sobretot no trenqueu els ous! ens deien. Pels voltants de la masia hi havien molts gats assilvestrats, que els meus germans i jo jugàvem a empaitar-los, anant molt en compte de no acabar esgarrinxats. La mare ens va ensenyar des de molt petits com havíem de conviure amb aquests felins. Era una mica gat la mare, els coneixia tant bé!

Una de les coses que li agradava molt ensenyar-nos eren amagatalls on hi havien gatets acabats de néixer. Aquests sempre estaven en llocs bastant inaccessibles, a resguard de qui els hi pogués fer mal. Eren molt bufons, nosaltres els hi portàvem llet i miques de pa, i així amb el beneplàcit de les seves mares, a poc a poc ens els anàvem fent nostres.
Aquest preàmbul ajudarà a entendre la història, realment insòlita, que va tenir lloc molts més anys més tard a Londres, on havia anat a fer d’au-pair en una família anglesa, els Reckitt’s.

La Karen i la Margaret, les nenes que tenia al meu càrrec, tenien a la meva arribada un parell de ‘guinea pigs’, uns petits rosegadors que tot i ser completament inofensius, semblaven més aviat unes rates gegants que anaven deixat pel per tot arreu. Les nenes dormien amb ells i cada matí quan les anava a despertar, el primer que veia eren aquests animalons entre els llençols.

Feliçment al cap de poc varen canviar de mascota i varen adoptar una gateta negra i blanca, la Mildred. Semblava una joguina de peluix. De tant remenuda que era, havíem d’anar en compte de no trepitjar-la. Al cap de poc tots vàrem començar a dir-li Minnie, quedant-li per sempre aquest diminutiu.
Una de les meves noves tasques va ser tenir cura de la Minnie. Les nenes m’ajudaven i la veritat es que m’encantava. Com que a la casa no hi havien sofàs, els llits de les nenes n’eren un bon substitut. Sovint venia a la meva habitació. El terra era de moqueta i es posava en qualsevol racó. Segurament també em vigilava que no em saltés les seves hores de menjar. Hello Minnie! li deia, -I like you to stay with me-, no sé si entenia gaire el meu anglès, però segur que li agradava veure que li feia cas.
Quan ja va tenir uns mesos, li deixàvem una de les làmines de la finestra de la cuina oberta perquè pugues sortir al jardí. Li encantava explorar tots els racons no sols d’aquest, també els dels jardins veïns. Sempre però tornava al seu confort habitual.

La Minnie, ja devia tenir quasi un any, quan desprès de unes festes de Nadal que havia anat a passar a casa, al tornar les nenes em varen donar la gran notícia, Montse, Minnie is pregnant! Els gatets naixerien a la Primavera.
La Minnie embarassada! Em varen venir al cap els gatets petits de la meva infància. Com seria viure-ho en un ambient tant diferent i sens dubte molt més acomodatici d’una casa anglesa?

Quan s’acostava la data del part, estàvem neguitosos pensant quin lloc triaria la Minnie per parir. Mrs Reckitt s’havia informat molt bé del fet que les gates sempre busquen quan arriba el moment un lloc amagat i tranquil.
Seguint aquestes directrius vàrem posar capses de cartó amb papers de diari i coixins, escampades pels llocs de la casa que pensàvem podien ser els adequats. Cada matí quan els pares i les nenes marxaven, jo em quedava encarregada d’estar alerta i vigilar d’aprop la Minnie.

Com que ja s’havien acabat les classes del trimestre i m’estava preparant per uns exàmens, em passava moltes estones a la meva habitació estudiant. M’agradava molt que la Minnie vingués. Ens fèiem companyia mútuament.
Un matí però, en comptes d’arraulir-se en un racó i quedar-se adormida, la vaig notar inquieta. Els seus miols eren també diferents. Hauria arribat el moment?

De cop, la Minnnie va fer un salt i es va instal•lar just darrera meu, a la butaca on estava asseguda. Vaig pensar que es tranquil•litzaria i s’adormiria com feia altres vegades, però alguna cosa estava passant. Es bellugava com si no sabés trobar la millor posició.
-Minnie, be quiet!-, li vaig dir, i tot girant-me quina va ser la meva sorpresa al veure que el primer gatet ja havia nascut...- Oh! God, that is not possible!-. Em vaig aixecar amb compte de que no s’espantés i per sort no vaig tenir que fer de llevadora, ja que la Minnie tot i ser primípara ho estava fent perfectament. De manera instintiva vaig córrer les cortines perquè l’habitació quedés més recollida.

Després del primer, varen néixer el segon, el tercer i el quart. Tots bellugant al seient de la meva butaca. Una escena molt tendra, difícil d’oblidar.

Vaig telefonar a la Mrs Reckitt que va venir d’una revolada. Vàrem col•locar els gatets i la mare en una de les capses que havíem preparat i la vàrem deixar a la meva habitació que havia sigut el lloc triat per la Minnie.

La meva habitació era una de les típiques ‘basements rooms’ molt freqüents a Londres, que tenen accés per dintre de les cases, però també pel carrer. Això fa que tinguin un punt d’independència que personalment agraïa molt. Durant uns dies la meva habitació es va convertir en un lloc de pelegrinatge de la família, veïns i coneguts per conèixer als gatets, Jo em sentia molt cofoia; alguns em felicitaven i em miraven com si no s’ho acabessin de creure. Es veu que no és gaire normal que les gates s’apropin a un esser humà al moment de parir. Ves per on la Minnie em va triar a mi!

No tot però va acabar aquí. Al cap d’uns dies es va decidir que seria millor traslladar els gatets a la caseta de fusta del jardí, doncs déu-n’hi-dó l’enrenou que feien a les nits. A la Minnie no li va agradar gens el canvi i un matí la vaig veure portant, agafant-los amb la boca, un per un a tots els gatets cap a la meva habitació. Com que la capsa de cartó ja no hi era, els anava deixant damunt el coixí del llit.
No cal dir l’afecte que els vaig agafar. Si la Minnie era bufona, els gatets eren re-bufons. Tots de color blanc i negre. Un era una copia exacte de la Minnie. Es va decidir deixar els gatets a la meva habitació i així tothom content. Aquests també es varen anar tranquil•litzant
.
Eren quatre joguines perfectes. En pocs dies cadascun d’ells ja tenia quí el volia adoptar. Com que els gatets havien d’estar amb la mare almenys un parell de mesos, vaig calcular que no els veuria marxar. Tenia previst tornar a casa abans.
Vaig pensar seriosament la possibilitat d’endur-me un dels gatets amb mi. Però els tràmits eren complicats i vaig desistir. Hauria sigut, sens dubte, el millor record dels meus dos anys viscuts amb els Reckitt’s.

Anys més tard, amb els fills petits, vàrem adoptar un gatet negre i blanc que recordava molt a la Minnie. Era el ‘Corneli’. Va arribar un Nadal dintre un mitjó i va ser el Rei de la casa durant gairebé dinou anys.

Adoptar un altre gat? Mentre m’ho penso, tinc cura dels gats dels meus fills quan aquests marxen uns dies. La Caliua, la Rita, el Mawi, la Queen, la Flama, uns gats preciosos que em fan recordar la Minnie... Cats for ever!