Un privilegi (i SHS 163 al 168).

Un relat de: Joan Colom
Un privilegi poc merescut: haver conegut en Joan Margarit, actual Premio Cervantes. Una minusvalidesa de la qual en sóc parcialment responsable, per desídia: ser incapaç de penetrar en el món màgic que —suposo— amaga la poesia, fins i tot en la de Joan Margarit, que diuen que és planera i concreta, just en les antípodes d'autors tan críptics com, per exemple, Salvador Espriu.

Fa mig segle vaig tenir Joan Margarit de professor de Càlcul d'Estructures en la ETS d'Arquitectura de Barcelona, fent tàndem amb el seu inseparable col•lega Carles Buxadé. Tots dos havien estat pioners, almenys en Catalunya, de la utilització d'ordinadors (voluminosos IBM que s'alimentaven amb targetes perforades de cartolina) en el càlcul d'estructures. Recordo que en 1968 (als trenta anys!) va guanyar la càtedra d'aquest departament, i els deixebles de la primera promoció del Pla d'Estudis de 1964 vam anar a rebre'l al baixador del Passeig de Gràcia, quan tornava de Madrid. Crec que va ser en aquela ocasió quan vaig assabentar-me que en Margarit també era poeta, i que tenia un recull de poemes publicat, "Doméstico nací".

Tres anys després jo estava força desanimat per la triple circumstància de tornar d'una mili de quinze mesos a Ceuta, sense els dos permisos de què havia gaudit tothom, per tenir antecedents policials, haver perdut una mitja novieta en aquest llarg parèntesi i haver-me trobat amb un panorama professional decebedor a Barcelona: tots el companys de promoció, que s'havien lliurat de la mili o havien fet Milícies Universitàries, ja agrupats en equips més o menys estables i treballant a tot o a mig gas. Pensant que si canviava d'ambient almenys no veuria tot el dia la cara de preocupació dels meus pares, m'havia anat de Les Corts a Sarrià, a viure temporalment al pis que un amic havia posat en venda. Un matí vaig anar a desdejunar a un bar, crec que per la plaça d'Artós, on vaig coincidir amb Joan Margarit. Ens vam saludar i em va preguntar, suposo que per cortesia, com m'anava la vida, i a mi em va faltar temps per deixar-li anar, amb tot luxe de detalls, la meva batalleta personal, perquè veiés que, si no era la persona més desgraciada del món, poc n'hi faltava. En Margarit, sense alterar-se i com si el que m'explicava no tingués massa importància, va dir-me que la vida, de vegades, et posa en situacions difícils, i que no hi ha més sortida que acceptar la realitat i intentar remuntar-la. Ell i la dona s'havien trobat que la filla d'un any tenia una estranya malaltia que no només comportaria retard mental sinó nombroses limitacions físiques, com no poder desplaçar-se sino era en cadira de rodes o amb l'ajut de crosses. No puc recordar si ja li havien diagnosticat la Síndrome de Rubinstein-Taybe, que he trobat gràcies a Google, o encara anaven de metge en metge intentant esbrinar què li passava a aquella nena, però el que vull deixar palès és la lliçó que em va donar, segurament sense proposar-s'ho. En Joan Margarit és aquest homenot. I la filla, qui trenta anys més tard es moriria i seria recordada en el recull de poemes "Joana".

Pel que fa a aquest últim premi i tenint en compte que quatre dies abans li van concedir al basc Bernardo Atxaga, també escriptor bilingüe, el Premio Nacional de las Letras, em pregunto si això forma part d'alguna estratègia de concil·liació amb les "nacionalitats" dissidents, per esborrar de la memòria col·lectiva la mala llet del Borbó en la seva intervenció en els mitjans, el 3 d'octubre del 2017. I també em pregunto que farà Joan Margarit el 23 d'abril, quan se l'esperi a Madrid, a la cerimònia de recollida del premi, de mans del Borbó, que normalment es clou amb un discurs a càrrec del guardonat.



Exclusiu per als aficionats als Sudokus Hexagonals Simètrics:

— Les opinions i suggeriments que creguis que poden interessar a tots els jugadors, envia'ls com a Comentaris al present Relat.

— Les demandes d'arxius i les consultes relatives a la resolució de SHS concrets, envia-les a l'adreça joancolom47@gmail.com.

— Si vols anar al primer relat de la sèrie amb enllaços als SHS, per assabentar-te de les regles del joc o del procediment de resolució aconsellat, fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb la Plantilla Hexagonal (full pautat per a 6 SHS), fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb els SHS 163 al 168 (enunciats i solucions), fes clic aquí.

Comentaris

  • Trolls i bots[Ofensiu]
    SrGarcia | 19-11-2019

    Moltes gràcies, Joan Colom.

    Tens tota la raó del món. Aquests comentaris trolls amoïnen, excepte a qui tingui la intenció d'anar de putes a Bangalore; m'imagino que seran pocs a Relats en català.

    He llegit al fòrum que consideren que són bots i estan mirant la manera d'eliminar-los, faran bé. Mentrestant trobo que el millor és no capficar-s'hi i no fer-los cas.

    Les teves paraules són molt amables; te les agraeixo.

  • Ampliació de la resposta a SrGarcia:[Ofensiu]
    Joan Colom | 18-11-2019

    En un altre ordre de coses, vull que sàpigues que no he esborrat el relat gràcies al teu comentari. Ho aclariré. Aquest és el que m'han publicat més ràpidament: divendres a la tarda el vaig escriure a corre-cuita i a les vuit del vespre el vaig enviar; a l'endemà, a dos quarts de deu del matí ja me l'havien publicat i l'intrús que es fa dir van anh nguyen ja hi havia deixat el seu pseudocomentari "hotmail login email". Com que no tenia l'ordinador a mà, em vaig limitar a marcar-lo amb un "[Ofensiu]" convençut que no serviria de res, com he pogut comprovar nombrose vegades, i vaig deixar per a mes endavant l'eliminació del relat, únic procediment que funciona per desampallegar-se d'aquests falsos comentaris: em guardo una còpia del relat, destrueixo l'original amb l'opció "Eliminar" i, fent servir la còpia, torno a enviar-lo. De passada aprofitaria per esmenar quatre errades que, amb les presses, se m'hi havien colat. Però a les set de la tarda vaig connectar-me a Internet amb el portàtil, amb la intenció de dur a terme aquesta operació... i em vaig trobar que, mentrestant, SrGarcia m'havia fet una visita. I, com que per a mi els comentaris de SrGarcia són tot un privilegi, potser no tant com haver conegut Joan Margarit pero déu-n'hi-do, he optat per deixar les coses tal com estaven.

  • Resposta a SrGarcia:[Ofensiu]
    Joan Colom | 18-11-2019

    En el càlcul d'estructures la feina àrida era realitzar les operacions aritmètiques manualment (vull dir amb regle de càlcul, un estri que avui només trobaràs als museus, o amb calculadora), però ells, Margarit i Buxadé, van ser dels primers a dissenyar programes informàtics que t'estalviaven aquesta feina. I, ja en aquells temps, havien fet aportacions interessants, com l'anomenat mètode MARGABUX (unes taules que et servien per al predimensionat dels pilars i jàsseres d'una estructura porticada de formigó armat), un programa per al càlcul de malles espacials d'acer i un métode de càlcul de de membranes de formigó armat basat en la seva assimilació a malles molt primes. Tot això és feina creativa, com també ho són encàrrecs professionals tan singulars com la remodelació de l'Estadi de Montjuïc (avui Lluís Companys), la rehabilitació del Monument a Colom o el càlcul de l'estructura principal de la Sagrada Família.

    Pel que fa a les intencions de Joan Margarit de cara a l'acte de 23-04-2020, sembla que té pensat el que ja ha fet en circumstàncies semblants: res de preparar un discurs ad hoc sinó llegir alguns dels seus poemes, prèviament seleccionats. Almenys això és el que vaig entendre de l'entrevista que li van fer divendres passat en "Els matins de TV", el vídeo de la qual pots trobar a "TV3 a la carta".

  • Evocació[Ofensiu]
    SrGarcia | 16-11-2019

    Una evocació molt bonica. Sempre està bé recordar els vells professors.
    M'ha sorprès que en Margarit es dediqués a una feina tan àrida com el càlcul d'estructures, no ho sabia. Això sembla indicar que un poeta pot sortir al lloc més inesperat.

    Sobre l'últim paràgraf; sembla que sí, que els dos premis els han donat per això. Sobre que farà, no tinc cap dubte: farà el que cregui oportú, no cal anar dictant a ningú quines han de ser les seves paraules.