Cercador
Un home de Sabadell i un senyor de Terrassa. [temps real de lectura: 2 minuts]
Un relat de: Joan ColomCom a la dita del títol, el meu avi patern, que vivia a l’Eixample de Barcelona i duia barret, es considerava un senyor, tot menyspreant el meu avi matern, que vivia al barri de Sants i anava amb boina. Jo tenia més contacte amb els avis del carrer Mallorca que amb els del carrer Olzinelles, perquè havia nascut i viscut a casa seva fins als cinc anys i perquè era l’únic nét: fill únic de fill únic. I amb trenta anys em vaig instal·lar allà i he estat vivint-hi fins el meu trasllat a València fa vuit anys.
Els barcelonins, i en particular els qui hem viscut a l’Eixample, estem mal acostumats amb la quadrícula Cerdà i trobem laberíntiques les ciutats amb una trama viària menys regular. Pel que fa a nom de carrers, també ho tenim fàcil i ens fem un embolic en ciutats, com ara València, que tenen el costum d’assignar diversos noms a diferents trams d’un mateix carrer, encara que el traçat sigui rectilini. Els noms dels carrers de l’Eixample paral·lels a la costa, des de Marquès de Campo Sagrado a Travessera de Gràcia, me’ls sé tots de memòria, però dels que van de mar a muntanya, des de Tarragona-Numància a Sant Quintí, només me’ls sé ordenadament fins a Wellington-Sicília. Tanmateix Barcelona no sols és el Casc Antic, el primer eixample (el Raval), l’eixample Cerdà i els municipis perifèrics convertits en barriades: si us agraden els contrastos, també ho són Pedralbes i Ciutat Meridiana.
Per més que clamem contra la deshumanització de la gran ciutat, no dubtem a fer el sacrifici de seguir-hi residint, convençuts dels avantatges que hi reporta la concurrència de tota mena de serveis. Però no sempre ho vaig tenir així de clar: potser per haver descobert el camp tardanament, perquè fins els meus quinze anys a casa no la ballàvem prou grassa com per poder passar l’agost a la Fonda Bonay de Sant Pere de Torelló, l’impacte que em va causar el contacte amb la natura només va ser comparable a l’estat de melangia en què queia quan tocava tornar a Barcelona.
Per acabar, un fet que pocs coneixen: ¿sabíeu que Ildefons Cerdà va traçar l’Avinguda del Paral·lel i l’Avinguda Meridiana de manera que els seus eixos s’encreuessin sobre un far posteriorment remodelat i que avui coneixem com la Torre del Rellotge, en el Moll de Pescadors? Comproveu-ho sobre qualsevol plànol de Barcelona.
Aquest relat ha estat presentat al Repte Clàssic DCCXXXII i consta de 400 paraules, segons el comptador de Microsoft Word.
Els barcelonins, i en particular els qui hem viscut a l’Eixample, estem mal acostumats amb la quadrícula Cerdà i trobem laberíntiques les ciutats amb una trama viària menys regular. Pel que fa a nom de carrers, també ho tenim fàcil i ens fem un embolic en ciutats, com ara València, que tenen el costum d’assignar diversos noms a diferents trams d’un mateix carrer, encara que el traçat sigui rectilini. Els noms dels carrers de l’Eixample paral·lels a la costa, des de Marquès de Campo Sagrado a Travessera de Gràcia, me’ls sé tots de memòria, però dels que van de mar a muntanya, des de Tarragona-Numància a Sant Quintí, només me’ls sé ordenadament fins a Wellington-Sicília. Tanmateix Barcelona no sols és el Casc Antic, el primer eixample (el Raval), l’eixample Cerdà i els municipis perifèrics convertits en barriades: si us agraden els contrastos, també ho són Pedralbes i Ciutat Meridiana.
Per més que clamem contra la deshumanització de la gran ciutat, no dubtem a fer el sacrifici de seguir-hi residint, convençuts dels avantatges que hi reporta la concurrència de tota mena de serveis. Però no sempre ho vaig tenir així de clar: potser per haver descobert el camp tardanament, perquè fins els meus quinze anys a casa no la ballàvem prou grassa com per poder passar l’agost a la Fonda Bonay de Sant Pere de Torelló, l’impacte que em va causar el contacte amb la natura només va ser comparable a l’estat de melangia en què queia quan tocava tornar a Barcelona.
Per acabar, un fet que pocs coneixen: ¿sabíeu que Ildefons Cerdà va traçar l’Avinguda del Paral·lel i l’Avinguda Meridiana de manera que els seus eixos s’encreuessin sobre un far posteriorment remodelat i que avui coneixem com la Torre del Rellotge, en el Moll de Pescadors? Comproveu-ho sobre qualsevol plànol de Barcelona.
Aquest relat ha estat presentat al Repte Clàssic DCCXXXII i consta de 400 paraules, segons el comptador de Microsoft Word.
Comentaris
-
Molt bo[Ofensiu]MariaM | 27-11-2022 | Valoració: 10
Crec que el repte haurà estat superat hàbilment i agradable.
Tanco els ulls i ho veig.
Gràcies, Joan.
MariaM -
He après [Ofensiu]Prou bé | 19-11-2022
Una crònica/relat que es basa en el coneixement personal de fets i llocs.
Un bon escrit que ja et vaig comentar al repte.
Amb total cordialitat
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.
- Vint nanoocurrències sobre PA AMB TOMÀQUET [temps real de lectura: 3 minuts]
- Esferes.
- TOC, TOC. [temps real de lectura: 4 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre EL PEREPUNYETES. [temps real de lectura: 3 minuts]
- No és fàcil anar d'original o Els experiments, amb gasosa. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Fibonacci i cia. [temps real de lectura: 14 minuts]
- Fantasmes quotidians. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre INFIDELITAT.
- L'Smart Fortwo fantasma.
- Quina vida aquella! [temps real de lectura: 2 minuts]
- Els Dotze Apòstols i Les Tres Desgràcies.
- Vint nanoocurrències sobre LA PRIMERA VEGADA.
- El copista.