"Un Bambi políticament correcte", relat dissortadament rodó (i SHS 199 al 204).

Un relat de: Joan Colom
L'últim relat s'ocupava de la pel·lícula Bambi, de Walt Disney, rememorada a través d'un quadern que havia trobat, entre molts altres llibres de contes, en una tauleta situada només entrar a la biblioteca municipal que freqüento pels matins, on gairebé sempre algú ha deixat llibres per a qui se'ls vulgui endur. Després d'una rapidíssima ullada al quadern, havia arribat a la conclusió que l'episodi més dur de la pel·lícula —la mort de la mare de Bambi, abatuda pels caçadors— havia estat suprimida deliberadament de la narració, seguint les ridícules directrius dels pontífexs de la correcció política, segons les quals els infants han de preservar la seva innocència en un entorn de cotó fluix per tal que segueixin ignorant els aspectes més desagradables de la vida. Però un cop enllestit el relat sobre aquell quadern de la col·lecció Disney de l'Editorial Everest, publicat en 1998, plenament convençut que no havien deixat cap referència a la mort de la mare, havia descobert que això no era del tot cert: l'episodi havia estat eliminat del text i les imatges, però el pare de Bambi li revelava aquesta mort de manera més o menys eufemística: Tu madre ya no està, hijo —le explicó el Rey del Bosque, acercándose a él—. Se ha ido para siempre. Ahora tienes que ser valiente y esforzarte por ser como a ella le hubiera gustado que fueras. Yo cuidaré de tí.

Doncs bé, sou lliures de pensar el que vulgueu, però un ben asseguro que el que us explicaré tot seguit no és una invenció sinó una mostra més que la realitat supera la ficció. Just al cap d'una setmana de la troballa del quadern, en el mateix lloc he descobert una altra versió de Bambi, igual de prim però de tapes dures i de la col·lecció Disney Club del Libro de l'Editorial Salvat, publicat en 1999, en què un "EXPURGO" estampat a la primera pàgina aclareix que ha estat esporgat del fons de la biblioteca. Aquesta sí, no només omet tota referència a la mort de la mare —simplement, el personatge deixa d'aparèixer a partir de l'episodi de l'estany glaçat— sinó que, per deixar-la encara més assèptica, també se n'ha suprimit l'incendi del bosc.

Si us fixeu en el títol del relat precedent —qualificat de "sortosament frustrat" perquè presenta una versió de Bambi que m'havia precipitat a titllar de típic cas d'autocensura, havent d'acceptar després que sols s'hi havia aigualit el tint dramàtic d'alguns episodis— i del present —qualificat de "dissortadament rodó" perquè aquí sí que estem davant d'un clar exemple d'autocensura, amb omissió d'episodis sencers— veureu que els adverbis sortosament i dissortadament revelen un posicionament més proper a l'original de Disney que a la correcció política. I és que la plorera en el cine Fantasio devia de ser una experiència catàrtica que igual em va anar la mar de bé. Una cosa es que col·loquialment donem per fet que Disney ens va traumatitzar amb aquelles històries truculentes i una altra que realment ens ho creguem. Als que vam tenir la desgràcia d'educar-nos en les escoles religioses nacionalcatòliques dels anys cinquanta, segurament ens van traumatitzar més aquelles històries pietoses que ens asseguraven com un nen virtuós de comunió diària se'n podia anar a prendre pel sac, per a tota la eternitat, només per haver tingut un mal pensament just abans de morir-se.

D'altra banda, a Disney, que dos anys abans de Bambi havia tingut la gosadia d'il·lustrar "La consagració de la primavera" d'Igor Stravinski amb un relat evolucionista de l'univers i de la vida, en la magistral pel·lícula Fantasia, això en una societat tan conservadora com l'estatunidenca, que encara avui promou en moltes escoles el creacionisme, no se li pot negar el mèrit de presentar els caçadors —els qui cacen per plaer, no els caçadors-recol·lectors que ho fan per subsistir— com a exponents de la maldat humana: recordeu la força que té en els EUA l'Associació Nacional del Rifle. Si les preferències socials en els primers anys quaranta no haguessin estat influïdes significativament per l'entrada del país a la Segona Guerra Mundial, probablement les estadístiques haurien mostrat certa davallada en el nombre de llicències d'armes de foc llargues, atribuïbles a Bambi. Se non è vero, è ben trovato, no?



Exclusiu per als aficionats als Sudokus Hexagonals Simètrics:

— Les opinions i suggeriments que creguis que poden interessar a tots els jugadors, envia'ls com a Comentaris al present Relat.

— Les demandes d'arxius i les consultes relatives a la resolució de SHS concrets, envia-les a l'adreça joancolom47@gmail.com.

— Si vols anar al primer relat de la sèrie amb enllaços als SHS, per assabentar-te de les regles del joc o del procediment de resolució aconsellat, fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb la Plantilla Hexagonal (full pautat per a 6 SHS), fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb els SHS 199 al 204 (enunciats i solucions), fes clic aquí.

Comentaris

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 23-01-2020

    Per tancar aquesta evocació dels "cines de barri" coneguts (la majoria de reestrena, però també els que en deien "de reestrena preferent" i els que van assajar la fórmula "sala de repertori") que van anar tancant o que van passar a ser d'estrena, recordo que l'any 1995 van tancar els dos últims: a Gràcia el "Texas" i a Horta el "Dante". Curiosament, després d'un temps tancats, tots dos van passar a la cadena Lauren, com a multisala d'estrena, però no es van mantenir gaires anys: el primer va ser recuperat per Ventura Pons, amb el nom original i una oferta variada de pel·lícules ja estrenades, i del segon no en sé res.

    Per sort, el "Maldà", a les galeries d'igual nom, en el Barri Gòtic, va seguir funcionant uns anys amb programes dobles en versió original subtitulada a l'espanyol, i després d'alguns canvis segueix funcionant amb diverses pel·lícules al llarg del dia. I ho deixo aquí, perquè la nostàlgia és un estat anímic que podem permetre'ns de tant en tant, com qui es pren una copeta, però que no és saludable abusar-ne i acabar ancorats en el passat.

  • Certament....[Ofensiu]
    brins | 20-01-2020 | Valoració: 10

    SÍ...Era ben curiós que es pensés que la innocència dels infants havia de ser protegida per mitjà de retallades subjectives. Per més que es volgués evitar, el dolor, la crueltat i la tristesa, , sempre han estat, i seran, part ineludible de la nostra vida.

    Renoi! Quina llista tan llarga de cinemes desapareguts m'han enviat! Alguns els he conegut, d'altres no, però tots formen part de la meva, la nostra, història. En recordar-los, no em ve a la memòria tan sols l'argument o els colors d'algunes pel·lícules que hi vaig veure, se'm fan vius, sobretot, detalls com els que tu m'expliques....un senzill entrepà, una bossa de patates fregides, una paperina de cacauets...Torno. a sentir molt a prop l'escalfor de les persones que m'ho compraven, els meus pares.