Ulls de gat negre

Ulls de gat negre

Quan el meu fill gran es va emancipar va anar a viure amb la seva parella a uns dos quilòmetres de casa. Al fer la mudança, juntament amb les seves pertinences, la roba i quelcom més, també s’endugué el seu Negrito, vull dir el seu gatet, aquell felí d’ulls verds i pelatge negre de suau tacte. Se l’estimava molt. Anys enrere, quan el va recollir d’entre les runes d’una obra en construcció, estava desnodrit i presentava símptomes d’hipotèrmia, signes d’abandó. Amb la seva acció, derivada del seu bon cor, li donà l’oportunitat de sobreviure.
Hi ha una superstició de la cultura popular sobre els costums dels gats, segons la qual, quan se’ls aparta del seu hàbitat, aquests sempre hi acaben tornant per més lluny que estigui.
Per no temptar la mala sort, quan el meu fill va fer el trasllat se l’emportà dins un cistell tapat amb un tros de roba opaca perquè no veiés el camí. Però l’invent no va funcionar, perquè aquella mateixa tarda, en un descuit es va escapar. Passat gairebé un mes de la seva desaparició, i pensant que ja no el tornaríem a veure, vet aquí la meva sorpresa. Era plena nit, quan vaig sentir un soroll a la porta d’entrada que em va desvelar. Era el Negrito, el gatet del meu fill, tan estimat per tots nosaltres, que tot entonant uns constants miau miau es refregava la cua entre les cames. Després de recórrer un llarg camí, perdut i desorientat, el seu olfacte el va conduir de nou cap a casa. Jo no em considero supersticiosa, però després d’aquest fet, ho poso en dubte.
En la foscor de la nit, els seus ulls verds, ulls de gat negre, preciosos i brillants com dues estrelles, van il·luminar de nou les nostres vides.
Aquesta història, amb un final feliç, no és fruit de la meva fantasia, amigues i amics, és pura realitat.



Signat
Salina