Tu ets tu

el que ha de ser, oi?

ets molt asenyada, i saps el que vols

endavant

Cal aprendre a viure sense por, amb confiança amb un mateix, conservant els records del que hem viscut, visquent el present i procurant pel futur...
I mai deixar de ser un mateix, mai deixar que ningú ens manipuli, ens oprimeixi, ens discrimini o ens renti el cervell...
M'ha agradat molt ;)

a l'autoafirmació de la pròpia personalitat. Potser així d'entrada resulta un xic agosarada, aquesta qualificació, però és la impressió que m'ha deixat la lectura del poema.

Sobre el contingut, et diré tan sols que tot sovint em passa pel cap. Viure en un poble petit et dóna peu (o almenys a mi me n'ha donat) a reflexionar-hi sovint. Les aparences, d'una banda, i el bla-bla-bla a l'esquena, de l'altra, podríem dir que en són les principals causes. I al final, sí, ja no n'acabes fent cabal; feina tindries!

Pel que fa a l'estructura, et comento que l'últiam estrofa l'he trobada un pelet críptica. S'entén, però l'has de recomençar per no perdre de vista el sentit o significat pel joc de paraules (pretès o no) que hi dónes.

I res, que ja veus que estic poc inspirat! M'he desconnectat pràcticament de tot, d'RC, i del món i tot, ja que tinc examen d'opos d'aquí a 3 setmanes i vaig a un ritme una mica acceleradet, pq el temari és dens i em queda força per fer.

Gràcies pels teus comentaris!!!! I ja tornaran, espero, els de més contingut.

Una abraçada,

Vicenç