Tot per la pàtria

Era difícil entendre d’on treia aquella fortalesa inesgotable, i més després de tot el que li havia tocat viure. L’Adela passava les hores ocupant-se dels combatents: sargint-ne la roba, escrivint-los cartes al front... Havia decidit fer-se padrina de guerra, potser per a mitigar el neguit d’aquella solitud sobtada i prematura. A cada missiva, inflamada de mots d’alè i d’un entusiasme impostat, transmetia coratge a aquells soldats anònims que, dia rere dia, maldaven perquè la propera nit no esdevingués eterna.
L’apatia i la manca d’implicació inicials de l’Adela, que havien estat objecte de tota mena de murmuracions, havien donat pas a una empenta inesperada. Abillada amb una boina vermella, una camisa del color blau de Prússia i una faldilla negra, es veia amb altres dones bolcades amb la causa i que, com ella, havien perdut el marit al camp de batalla. El seu cas era diferent. Un alt comandament li havia comunicat que el seu home, el Genís, havia mort durant una emboscada, però mai no van trobar-ne el cos.
La postguerra va apaivagar aquell ímpetu desfermat , i l’uniforme va deixar pas a un dol rigorós que pintava la seva indumentària d’atzabeja. Aviat va deixar d’admetre visites i limitava les converses al mercat o al safareig públic a la mínima expressió.
Va passar així quatre dècades fins que, desaparegut el dictador, va obrir per darrer cop la trapa secreta que donava accés a les golfes. Va fer un gest i va esperar uns segons, mentre el lleu espetec de la fusta i un so de passes esmorteïdes indicaven que algú s’hi atansava. Enfilada a l’escala, va ajudar un home de rostre clivellat a baixar-ne els graons: el Genís. El desertor que havia llençat el fusell i abraçat la clandestinitat feia 40 anys. Cansat però envaït per un glatir llargament oblidat, va sortir al carrer i, amb l’emoció d’un infant, va deixar-se acaronar pel sol i el vent. I fou llavors quan l’esguard, enfonsat en el de la seva dona, se li va entelar de llàgrimes i vida.

Gregal