Tot és tant petit!

Un relat de: kefas

Tot és tant petit!
Petit és el lloc
petit és el temps
petit és el joc
de petits camins
que no van enlloc
Tot és tant petit
com gran és la por
de perdre el després
d'un temps que és adob
de la solitud
del futur suspès
de l'ànim confós
Petites paraules
omplen poc a poc
el buit que el temor
ha deixat als cors
I el cel no diu res
tan indiferent
com pertorbador
Tot és tant farcit
de fred i foscor
com els ulls d’un llop

Comentaris

  • poesia pura[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 01-04-2021 | Valoració: 9

    Ja he dit manta vegades que m'agrada la poesia dintre la poesia. Sí, perquè la poesia no està en la rima dels versos, ara ja no. .Hi ha també molta poesia en algun relats en prosa.
    La poesia es troba allà on els teus versos s'inpiren.Tu només l'escrius...

  • Petit, però molt gran![Ofensiu]
    Ness | 21-03-2021 | Valoració: 9

    No fa falta dir res més!

    ...Tot és tant petit
    com gran és la por
    de perdre el després
    d'un temps que és adob
    de la solitud
    del futur suspès
    de l'ànim confós...

  • bon joc de paraules [Ofensiu]
    Laura Serradell Meler | 15-03-2021 | Valoració: 9

    Bon joc de paraules i una mètrica molt acurada. Saps trobar les justes paraules.

  • Gràcies [Ofensiu]
    Marnusa | 28-01-2021

    Gràcies per omplir el buit amb empatia...
    Viure en petit és viure el moment. Sentir plenament sense por al present. És poder alçar la mirada sense que el cel se'ns mostri indiferent.

  • La vida és petita i el llop ens mira[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 28-01-2021 | Valoració: 10

    Com el principi de la vida i la morta com si fóra la mirada del llop, que ens aguaita. Amb un ritme meravellós i suau que vibra al llegir-la.
    Enhorabona, Kefas.
    Saluts i cuida't.

  • Petit el cor[Ofensiu]
    Homo insciens | 28-01-2021 | Valoració: 10

    Petit tinc el cor ara mateix. Encongit. En un món de petiteses que em van grans. On és fàcil perdre’m i trobar-me i perdre’m de nou, mentre suma el temps. On mirar endavant és veure enrere. Fent de la incerteses una certesa. Aprenent a mirar de cara als ulls d’un llop. I és que tot és tan pettit... M'ha agradat i remogut el teu poema!

    Per cert, sí, és sarcasme l'última frase de "Que tinguis sort!". No sé, em va sortir així...

  • La bona confitura [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 28-01-2021 | Valoració: 10

    Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. I diuen bé. Les coses petites seran les grans de demà. Una forta abraçada.

    Aleix

  • bon relat[Ofensiu]
    Atlantis | 28-01-2021

    M’agrada molt el poema, pel ritme i per la repetició i la contraposició de paraules.
    Un poema de to juganer però que mostra una realitat de solitud, fred i foscor.

    Bon relat.

  • La mirada del llop.[Ofensiu]
    SrGarcia | 28-01-2021

    Una poesia amb la retòrica i la mètrica de tota la vida.

    L’anàfora del començament fa entendre que les coses es precipiten com a una allau.
    Els versos són tots de cinc síl•labes (les he comptades amb softcatal.org), està molt bé que algú es preocupi de coses mètriques a la poesia. Els versos tan curts li donen un ritme accelerat, com de cosa que s’ha de produir de manera imminent.
    Les coses petites tenen una llarga tradició com a imatge poètica del que és humil i senzill, però no sembla que vulguis parlar d’en Patufet precisament.

    Com a bon newtonià, parles de coses que es fan petites, tan petites que es poden acostar tot el que vulguem al no-res. Sembla que parlis d’un món que es va fent petit i s’acosta al buit, al fred i la foscor, amb la indiferència d’allò més gran, el cel.

    Bon final. És més corrent parlar de la gola del llop, però hi ha una distància molt petita entre la seva mirada i la seva boca. Una bona metàfora del fred i la foscor que es van fent grans i tot ho tornen petit.

  • Petit[Ofensiu]
    Montseblanc | 27-01-2021

    En quin moment prenem consciència de que no som res? Quan ens adonem de la nostra extrema fragilitat? Jo diria que si tot va bé, si la infància transcorre amb "normalitat", si la joventut i els primers anys d'adult són més o menys plàcids, si anem fent, no és fins que els pares es fan grans, fins que les malalties comencen a trucar a la porta, fins que alguna desgràcia ens colpeja de ple. Maleït moment en que es fa la llum, la més fosca de les llums, i ja no té marxa enrere. Un cop prenem consciència del que som i el que pot passar en qualsevol moment, la vida és una lluita per intentar gaudir d'aquests camins que no van enlloc, per fruir de les més petites coses que ens envolten i oblidar que inclús el més invisible dels virus ens pot destrossar la vida. M'ho vas dir un dia, és impossible refugiar-se de la intempèrie quan aquesta és dins nostre.

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: