Testimoni d'encàrrec [Primera meitat]

*

Des que vaig resoldre el cas dels quadres desapareguts, que la meva fama va augmentar ràpidament entre el gremi dels investigadors. Dia a dia tenia més feina. Tanta que vaig arribar a pensar en contractar un ajudant perquè em fes bona part dels treballs de carrer.

De moment, però, no ho he fet. Crec que serà millor esperar que es consolidi la meva estabilitat financera.

M'encanta el quadre que em va pintar en Domènec Puig Taboada. Va saber captar la meva mirada inquisidora que deixa entreveure la meva gran sagacitat. Per això l'he posat aquí, en el despatx, darrera de la meva taula. Tot client que entra, queda gratament impressionat, si és que ja no hi venia, i decideix immediatament comptar amb els meus serveis.

En aquests moments estic paladejant un got d'aigua fresca de la nevera amb unes gotes de llimona. La calor quasi ofega. En igual situació estava quan se'm va presentar en Cassimiru Mir i Miró... Un jove d'uns vint-i-cinc anys...

-Bon dia. El senyor Mas Portes?
-Jo mateix. Passi, passi...
-Moltes gràcies -em digué en Cassimiru.
-Segui, faci el favor... Vostè dirà.
-Veurà... No sé com començar...
-No és preocupi, vostè expliqui's com pugui, que jo ja l'entendré. De totes maneres, si és possible... pel començament... Això... això facilita les coses.
-Ja ho entenc, ja.

En Cassimiru va quedar callat. Semblava que li costava de parlar i d'endreçar les seves idees. Quan jo ja anava a insistir... en Cassimiru començà a parlar.

-Senyor Mas Portes, em dic Cassimiru Mir i Miró.

Vaig veure que es tornava a encallar, i, d'una manera displicent, vaig insinuar.

-Molt bé, senyor Casimir. Ara ja sabem com ens diem. Ara podrem parlar amb més confiança.
-Perdoni, senyor Mas Portes. Jo em dic Cassimiru... Cassimiru...
-Perdó. No el volia molestar.
-No, si no és molèstia... El que passa és que tota la vida a casa m'han dit Cassimiru. Ja sé que els Fernandus, Fransiscus, Federicus, Carlus... i d'altres, actualment són: Ferran; Francesc; Frederic; Carles... Jo no; jo encara sóc en Cassimiru. Què vol que li digui!

Vaig quedar bocabadat d'aquesta dissertació. Però no podia pas deixar veure que ho estava i vaig afegir.

-D'acord, senyor Cassimiru, d'acord!
-Estigui tranquil, que no em molesta. La veritat és que, últimament, cada vegada que conec una persona nova, les primeres paraules sempre, sempre són les mateixes: "Com és que no adapta el nom al català?"
-No es cregui -el vaig tallar, en un intent que no s'allargués massa en explicacions del tot innecessàries-. No es cregui, senyor Cassimiru, això amb mi no li tornarà a passar. No veu que ja portem parlant una estona i m'he adonat ràpidament...
-Sí, senyor Mas Portes, he pogut comprovar que capta ràpidament qualsevol indirecta. Això m'omple de confiança en veure que segurament hauré fet molt i molt bé de venir a demanar-li ajut.
-Digui sense embuts, senyor Casimiru.
-Gràcies! Veurà el meu cas... El meu cas és que... Fa un parell de setmanes em va venir a veure el meu amic Alfred Janer...


--- oOo ---


-Cassimiru, t'he vingut a veure perquè necessito que em facis un favor.
-Tu diràs -vaig contestar-. Però... suposo que no serà cosa de diners... Ja saps que el meu sou no dóna per gaires alegries...
-Cassimiru, Cassimiru, no pensis malament de mi. Ja saps que estic ben situat.
-Doncs digues, digues!
-Recordes la nostra veïna Clàudia?
-La Clàudia Pruna? I tant que la recordo! Era una nena preciosa que ens tenia el cor robat a tots els nois del barri.
-Veig que la recordes perfectament.
-Oh! I tant! Encara ens veiem. Treballem a la Ferreteria Ferret: ella n'és la caixera i jo el comptable.
-Millor que millor! Necessito dels teus serveis.
-Tu diràs!... -vaig dir un xic gelós.
-Veuràs, Cassimiru. La Clàudia i jo hem sortit unes quantes vegades...
-Ah, pillo! -vaig protestar... més gelós encara.
-Sí, la veritat és que, si de petita era una preciositat... actualment...
-No hi ha paraules! -el vaig tallar gelós a més no poder, per no sentir una barroeria.
-M'ho has tret de la boca!
-I... el favor que m'has de demanar, quin és?
-Veuràs, Cassimiru. Si bé no és de tant bon recordar, tu deus recordar també el seu pare, el senyor Hortensi...
-No cal que me'l recordis pas. Alguns dies ve a buscar la Clàudia...
-Millor que millor! Això vol dir que us coneixeu...
-Jo, sí. Ell fa veure que ni em veu i amb prou feines contesta quan li dic "Bona tarda, senyor Hortensi".
-No hi fa res. Et coneix. Amb això, ja n'hi ha prou.
-Ja n'hi ha prou... per què?
-Ara t'ho explico. La Clàudia i jo...
-Sí, ja m'ho has dit... heu sortit unes quantes vegades -el vaig tornar a tallar, encara amb més gelosia.
-Ja ho sé que t'ho he dit! Però, bé t'he de donar una explicació completa, no creus?
-Està bé. Digues... Què vols que faci?
-Doncs hauries d'intentar sortir amb la Clàudia.
-Què dius, ara! -vaig quasi cridar, amb la gelosia escapant-se entre les dents.
-El que sents. Hauries d'intentar sortir amb la Clàudia.
-Tu! Tu, el meu amic Alfred Janer, el meu veí de tota la vida, em demanes que surti amb la teva xicota!?
-A més a més, hauries de fer veure que ja fa temps que sortiu.
-Què dius?
-Això, que hauries... que hauríeu de fer veure que fa temps que sortiu junts.
-Però... però tu saps el que em demanes?
-I tant. Que surtis amb la Clàudia, que no està gens malament, i que tots dos feu veure que ja fa temps que sortiu junts.
-No! no, sí ja t'he entès, ja.
-Doncs perquè m'ho fas repetir?
-Perquè no puc creure que vulguis que surti amb la teva xicota.
-No ho és pas, la meva xicota. Només hem sortit unes quantes vegades.
-No m'ho puc creure! No m'ho puc creure! Vols que surti amb la teva xicota i et quedes tan ample... I dius que hauríem de fer veure que la cosa fa temps que dura... Què vols dir, amb això?... Que ella n'està al corrent?...
-Sí! I repeteixo: no és la meva xicota.
-Què vols dir? Que passa alguna cosa? Que em voleu carregar el mort -o el viu- a mi?
-I ara! No siguis tan mal pensat.
-Veuràs, venint de tu, que sempre has sigut un faldiller tastaolletes... No és que em pugui fiar gaire... Encara que de la Clàudia... No! no!... De la Clàudia, no en puc dubtar gens.
-Bé, si ja t'has calmat una mica, et diré de què es tracta.
-Però... no es tracta de sortir amb la Clàudia?
-Sí! Però t'he de donar algunes explicacions més... No fa?
-No cal... O sí? Què li he de dir? "Clàudia, vols sortir amb mi?..."
-Més o menys. Ella et dirà ràpidament que sí. Ja està convingut.
-Això! Recorda'm que sortirà amb mi per fer un paperet... i jo faré un paper d'estrassa!
-Imaginem per un moment que una vegada... ja fa bastants dies... vau sortir a donar una volta amb el Mercedes del senyor Hortensi...
-Alfred! Alfred que et veig venir!
-Què vols dir?
-A que vau tenir un accident i ara me'l vols encolomar a mi?
-Més o menys...
-Ah, no! Això sí que no. Això no és un favor...
-Home, no em voldràs fer creure que et pensaves que el favor era senzillament sortir amb la Clàudia. Això era una bicoca...
-Doncs, mira... ja pots buscar un altre pardalet...
-Cassimiru, Cassimiru, tu i jo sempre hem estat bons amics.
-Doncs potser ha arribat el moment de deixar de ser-ho!


--- oOo ---

Es tractava d'un cas força estrany. L'Alfred Janer li proposava al meu client Cassimiru Mir i Miró que es presentés a casa del senyor Hortensi i li digués sense embuts. "Senyor Hortensi, estimo la seva filla Clàudia".

Sí, veritablement, en Cassimiru era una pardalet. El senyor Hortensi, segons ell mateix el va descriure, era un home ferreny que l'ignorava i... a més a més, suposant que encara fos viu després d'aquesta comunicació, l'hi havia de dir que, circulant amb el seu Mercedes, el del senyor Hortensi, ell, en Cassimiru i la seva... perquè no!, la seva promesa havien presenciat un accident, un home força corpulent: Roc Roca -anant a peu- havia atropellat un motorista de nom Cristòfol Carreres.

Pobre Cassimiru! I perquè ho havia de fer: senzillament perquè l'Alfred no tenia permís de conduir... Bé, sí que en tenia, però l'hi havien retirat per acumulació de multes.

Pobre Cassimiru! Ell tampoc en tenia, de carnet. Ell sí que no n'havia tingut mai.

Pobre Cassimiru! Va venir a mi per demanar-me consell. Volia saber si podia actuar com a testimoni -testimoni d'encàrrec-, ja que, ell, no l'havia presenciat pas l'accident. D'una banda, ell considerava l'Alfred un bon amic de tota la vida i creia de bona fe que li podia fer un favor, però, noi, quina mena de favor! D'una altra banda, pensava que era la manera d'acostar-se a la Clàudia...

Clàudia... Clàudia... M'agradava aquest nom i també m'agradaria de conèixer-la, ja que sembla que era un bombonet de molta consideració. Bé, no ens desviem de la feina. L'inconvenient més gran era el senyor Hortensi i les conseqüències que en podien derivar. "Què he de fer?" em preguntà i jo li vaig dir que ho deixés a les meves mans: "De moment, no faci res. No es comprometi. Faré algunes indagacions i ja li diré quelcom".

Crec que el vaig deixar bastant convençut que, amb el cas a les meves mans, estava tot molt controlat.

De totes maneres, no veia gens clar per què l'Alfred Janer havia donat el nom de Cassimiru Mir i Miró. No n'hi havia pas cap necessitat; solament eren testimonis. No feia pas cap falta de dir que conduïen.


--- oOo ---




Els que quedin molt intrigats, que sàpiguen que la continuació ja és escrita. Els que no en quedin gens... poden deixar-ho córrer!