Terra cremada (Repte Clàssic 363, 3)

Un relat de: deòmises

Terra cremada, mort, destrucció, l'hivern és cruel, i els flocs de neu. Infinita caiguda de neu que gela els ànims i les ànimes. Assolament, rostolls i camps erms, ruïnes fins on pot abastar la vista, fins a l'horitzó, que fumeja, roig de mort, negre de cruesa, i la fam i el dolor i els cadàvers, des d'ancians veterans a tendra canalla que no coneix encara la vida. Neu i neu i muntanyes glaçades, planície isolada enmig de la devastació. Plors que són vans, braços que suporten els ferits i els arrosseguen, cap a la llum que no existeix aquí, cap al buit.

Terra cremada, i a les meves espatlles hi ha els esperits dels soldats que han combatut per mi i han perit, sang i vísceres, absència de coratge, pendent per on rodola l'esperança i mans clivellades que recol·lecten els fruits de la pols; no hi ha queviures i l'aigua, ja escadussera, és putrefacta com la cobdícia de conquestes. Ombra, judici de la consciència, gruta insondable de tenebres intactes, el meu nom m'és desconegut ara. I la darrera plaga em segueix, desert interior.

On són els meus homes, on és la meva dignitat? Enterrats sota la neu, aquesta neu que s'amuntega en els camins i ens deixa dins del laberint de la perdició on només hi ha una sortida: la pròpia vida. Cauen un a un i les seves vides es barregen amb la meva agonia de no poder morir immediatament. He de suportar crits i dolor aliens, justícia. Reclamaran justícia quan sàpiguen que sóc botxí en lloc d'Emperador. Mort i més mort i restes de la derrota per on passi...

Es lleva sol en la seva cambra personal. Només un malson, que ja fa setmanes que es repeteix. Ha sentit la ferocitat del pànic dins seu, com un pes enorme que no desapareix ni quan desperta. Abans de reunir-se amb els generals ha de refer-se del tràngol d'aquest somni incessant. No poden veure'l dubtar perquè tenen fe en la seva estratègia, fins i tot en la difícil campanya contra Rússia, confien cegament en ell, en Napoleó Bonaparte, l'estratega per excel·lència, l'home capaç de conquerir el món sencer i de dominar-lo.

Comentaris

  • No ho sabia...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 23-03-2012

    que també tinguessis un relat sobre Bonaparte. Biogràfic, si tens un Napoleó amb tu...
    El trobo molt ben escrit i m'ha recordat la lectura de GUERRA I PAU, escabrosa per a mi, i terrible, per la part històrica.

    Mena.

  • Aquest Napoleó és exactament[Ofensiu]
    Romy Ros | 08-10-2009 | Valoració: 10

    com me l'imagino: somiant malsons i empassant-se el tràngol sense que els seus homes ho notin. Estic convençuda que tot sovint es devia dir a si mateix que ..."els reptes són sempre una qüestió de perspectiva. Nomñes són massa grans si ens els mirem des de baix." Enhorabona per aquest relat!

  • gypsy | 09-06-2009

    m'agrada especialment la descripció de la guerra, de la realitat sense amagar, gairebé se sent una olor de mort. I el patiment i la solitud de tots els protagonistes de totes les guerres, inclosos els botxins o estrategues. Tothom queda "tocat", ni que sigui en somnis que es repeteixen com un malson.
    Un plaer passejar per la teva prosa acurada i dura.

    gyps

  • Terra cremada coberta de neu[Ofensiu]
    nuriagau | 07-05-2009 | Valoració: 10

    Un relat, contextualitzat en la campanya contra Rússia, en què ens descrius el patiment dels innocents ("Cauen un a un i les seves vides es barregen amb la meva agonia de no poder morir immediatament.") i del seu general ("Ha sentit la ferocitat del pànic dins seu, com un pes enorme que no desapareix ni quan desperta.").

    Ens has presentat, en un paràgraf final en lletra cursiva, un general que pateix malsons i inseguretats perquè se sent oprimit per la responsabilitat de les conseqüències que, de les seves estratègies, s'estan derivant.

    Felicitats pel relat!

    Núria

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306077 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978