Taylorisme avant la lettre.

El genial historiador Jordi Pimpeny ha demostrat documentalment que el conjunt de procediments conegut com a taylorisme no va ser ideat per Frederick W. Taylor ni implementat extensivament per Henry M. Ford, per primera vegada. Molt abans que aquests dos estatunidencs, pels anys de la tercera carlinada, l’olotí Jesús Santamaria i Deuloféu ja havia organitzat en el seu taller d’imatgeria religiosa la producció en sèrie de figuretes de pessebre. Aquest costum nadalenc, d’arrel popular a Catalunya, havia experimentat una revifalla un segle enrere, en hibridar amb el pessebre napolità importat pel borbó Carles III. Ja no s’acceptava improvisar ninots barroers sinó que cada cop més la gent demandava figures ben modelades a un preu assequible. Així que els procediments artesanals van quedar relegats a la fabricació d’imatges per al culte, perquè la de figuretes de pessebre va experimentar un canvi revolucionari: cada personatge tenia el seu propi motlle (en realitat, els dos mitjos motlles eren usats per estampar mitges peces de manera independent, per no haver d’usar argila massa líquida i poder desemmotllar abans, unint després ambdues meitats) i donava lloc a una cadena de muntatge. Les cadenes únicament confluïen per coure totes les figuretes en el forn, però després cada una era restituïda a la seva línia específica, on l’especialista en aquell personatge la pintava de cap a peus. De primer s’havia pensat que es guanyaria temps evitant que els pintors haguessin de canviar de pincell, especialitzant-los per colors i fent que totes les figuretes passessin per totes les mans, però el cronometratge dels temps morts i de la durada total del procés van evidenciar que la hipòtesi era errònia. El geni català, il·luminat en aquest cas per la Marededéu del Tura, havia inaugurat una nova era: un petit pas per al olotí però un gran salt per a la humanitat.

Actualment, Jordi Pimpeny està investigant la molt probable filiació catalana de l’arquitecte modernista Victor Horta, fins ara pretesament belga. La seva mort en 1947 donà llum verda a una sèrie de maniobres, per part del règim franquista, inscrites en l’estratègia general d’esborrar de la memòria col·lectiva les figures catalanes internacionals i la seva obra, ja que no podia fer-ho amb la dels artistes i científics que havíen treballat al país. En el cas de l’arquitecte, començaren per canviar-li el nom i la nacionalitat, i així fou com Víctor Horta i Gant, fill de Matadepera, passà a ser Victor Horta, de la ciutat de Gant. I la culminació de la campanya fou l’enderrocament, en 1965, de la seva obra més emblemàtica: la Casa del Poble de Brusel·les, construïda entre 1896 i 1898 per encàrrec del Partit Obrer Belga. La demolició, que l’especulació urbanística dugué a terme malgrat fortes protestes internacionals, fou possible gràcies als bons oficis de la reina dels belgues, l’espanyola Fabiola de Mora y Aragón, i a les influències del nazi Léon Degrelle, refugiat a Espanya, en l’Ajuntament de Brusel·les. I, seguint amb arquitectes, Pimpeny té en cartera demostrar la catalanitat de Frank Lloyd Wright, l’obra més coneguda del qual, la casa Kaufmann, està indiscutiblement inspirada en els molins d’aigua prepirinencs.