Tant de bo algú ens hagués dit

Un relat de: Montserrat Agulló Batlle
Tant de bo algú ens hagués dit

Era el mes de agost, feia uns dies que estàvem de vacances i uns quants de la colla vàrem planejar anar a passar tot un dia a Cala Prona, a la zona del Cap de Creus. Hi aniríem amb una menorquina dels pares d’un d’ells.

Vàrem matinejar, volíem arribar a lloc abans que el sol fos massa fort. Un cop al moll on estava amarrada La Gavina, els set, quatre noies i tres nois, vàrem pujar a bord i, posant en marxa el motor, la barca va anar sortint lentament del port. El dia semblava perfecte, el mar estava tranquil, ni un sol núvol al horitzó.

Ens vàrem creuar amb barques que tornaven d’haver estat pescant tota la nit. Ens va estranyar que alguns pescadors ens fessin signes amb les mans, tot assenyalant el cel. En aquells moments cap de nosaltres va saber captar el que ens volien dir, i inexperts com érem, els responíem saludant-los amb els dos braços enlaire.

Al cap d’un parell de hores llargues d’anar costejant a prop dels penya-segats, les vistes eren magnífiques, vàrem arribar als voltants de Cala Prona. Desprès de llançar l’àncora i un cop posat el tendal, no vàrem trigar a capbussar-nos per explorar el fons d’aquell mar color turquesa. La tranquil•litat era absoluta. Fins i tot semblava una mica estrany que, sent el pic del estiu, estiguéssim sols en aquell indret paradisíac. Que petits ens veiem en la immensitat del mar, però que grans en comparació amb els peixos que, espantats, nedaven fugint de nosaltres.
Nedar ens va obrir la gana. Que bones les amanides de tot tipus que vàrem compartir i la síndria vermella i sucosa per postres.

Després de dinar i, estirats a coberta, el vaivé suau de la barca va propiciar que féssim una bona migdiada.
Ens van despertar uns moviments bruscos de la barca i la veu d’un dels nostres companys, alertant-nos d’una línia negra que es veia amenaçadora i molt ben definida a l’horitzó.

No podíem badar. Amb rapidesa i sense parlar massa, vàrem plegar el tendal i aixecant l’àncora vàrem començar la tornada amb el motor a tot gas. La línea negra semblava avançar cada cop més depressa cap a nosaltres. El vent feia que ‘la Gavina’ que, al matí lliscava suau pel mar, fos ara una joguina de les onades.

Aviat vàrem ser conscients que el temporal, cada cop més fort, ens atraparia abans d’arribar a port. Què podíem fer? Les roques dels penya-segats, al contrari del matí, eren realment intimidadores i, les cales on podíem refugiar-nos, massa petites per intentar entrar-hi sense perill.

Al anar-nos apropant a cala Tavallera, tots ens preguntàvem el mateix: seria prou ampla per intentar fer-hi un amarratge d’ emergència?
La decisió va ser unànime. Enfilant-la pel bell mig i aguantant la respiració vam arribar a la platja. Es va sentir un fort sotrac i la barca es va aturar en sec. Mig atordits vàrem saltar a terra deixant-nos caure sobre els còdols . Estàvem salvats!

Al cap de molta estona, es varen sentir unes veus que s’apropaven. Eren familiars i amicsque havien anat resseguint a peu la costa tot cercant què havia sigut de nosaltres. Quin alleujament al veure’ns estirats a la platja amb la barca mig ensorrada al nostre costat. Esgotats i desconcertats pel pànic que havíem passat, no vàrem tenir ni esma per aixecar-nos i abraçar-los. En aquells moments ens sentíem totalment uns nàufrags que ens havíem salvat de ser engolits sense pietat per les onades.

-Tant de bo algú ens hagués dit - anàvem repetint mentalment com un mantra els set de nosaltres. Si tant sols haguéssim sabut entendre el que els pescadors que tornaven a port, ens indicaven tot assenyalant el cel...

Cap de nosaltres oblidarà mai l’ensurt d’aquell estiu. Vàrem aprendre que, un mar en calma i amable, pot transformar-se en poques hores en un mar esfereïdor.

Malgrat l’experiència viscuda, continuo sent una gran enamorada del mar. Li tinc però un gran respecte. ‘Encalmat’ em relaxa i els dies ventosos, quan la costa es converteix en un paradís pels surfistes, m’agrada veure com aquests juguen desafiant les ones. El mar, immens, enigmàtic, inabastable, sempre majestuós...

Comentaris

  • Avís per a navegants[Ofensiu]
    llpages | 27-01-2025 | Valoració: 10

    De la calma a l'angoixa, el relat sap incrementar la tensió del lector de manera mestrívola. Lliçó de vida i ... de bona escriptura!

  • Desconeixament...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 26-01-2025

    imprudència...? La mar té els seus riscos, malgrat la seva bellesa i la seva immensitat, cal tenir-li un gran respecte. Encara bo, que tot va acabar en un ensurt, i sobretot en una bona lliçó apresa.

    Aventures i desventures, d'un dia, que tant de bo algú us ho hagués dit.

    Una abraçada Montserrat.

    Rosa.

l´Autor

Foto de perfil de Montserrat Agulló Batlle

Montserrat Agulló Batlle

63 Relats

240 Comentaris

12975 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Montserrat Agulló Batlle. Barcelona,1946


He conegut Relats en Català gràcies a la meva filla gran que, sabent la meva afició a escriure, em va animar a apuntar-m'hi.

Vaig néixer a la postguerra i recordo que a l’escola, on l'ensenyament era malauradament tot en castellà, ja m’agradava fer ‘redacciones’, algunes d’elles bastant fantasioses, segons les monges.

A la família sempre hem apreciat molt els poemes de la meva mare Mª Dolors Batlle (1910-2000). Els que va escriure de jove durant els temps convulsos de la guerra civil, transmeten amb molta força el que va representar per ella i per tants l’horror d’aquells anys. A vegades, pensant amb ella, he intentat escriure poesia, però sempre ho he trobat extremadament difícil. La narrativa és el gènere en el que em trobo més bé.

A part de relats curts he escrit dues memòries, en una explico les vivències dels dos anys en que vaig fer d’au-pair a Londres i en l’altre el dia a dia d'una joguineria de Cardedeu (El Gat Corneli).

Des de fa més de 30 anys visc a Cardedeu. Tinc quatre fills i sis nets, a qui de vegades dedico alguns dels meus escrits.

Compartir els meus relats em fa il·lusió i és alhora un repte per mi. Espero viure aquesta nova etapa com una mostra més de la meva estima per l’escriptura.