Sortint de la terra

Bona tarda. Des del programa ”Sortint de la terra” saludem als nostres oients d’arreu del territori. Avui ens hem desplaçat fins l’Alt Camp. Volem compartir amb tots vosaltres un testimoniatge inèdit d’algú que ha tingut l’amabilitat de concedir una entrevista en exclusiva.

Esperem que us agradi i aprofitem per agrair-li haver rebut l’equip del nostre programa. Aquí teniu el seu testimoni i el contingut del que ens ha explicat en el decurs de la conversa:

“Pels que no esteu massa avesats en l’àmbit culinari us diré que soc una tija floral. Entre un nap i una ceba, mai millor dit. Per néixer es pot dir que entre una cosa i una altra necessito un parell d’anys de gestació. I mal m’està dir-ho, perquè no vull semblar esnob, però ara que finalment m’he decidit a compartir-ho, puc dir-vos que soc de les poques cebes tendres, per no dir l’única, a la qual fan créixer calçada. Ben calçada. Això explica que durant la meva creixença m’hagi acabat estilitzant com una top model sense engreixar-me més del compte. I és que tota jo soc una sílfide de ceba si se’m compara a d’altres varietats de la meva família. Amb aquest tipet meu tan envejable comparat a les dolces o a les de Figueres!
Podríeu pensar que soc filla única de tan creguda que puc semblar-vos, però de fet, per ser-vos franca, puc dir-vos que no he crescut sola. Soc una germana de quadrigèmins. Si, si. Érem quatre creixent dins la foscor. Nodrint-nos dels mateixos minerals. Hidratant-nos amb l’aigua de rec i comptant amb l’ajuda d’insectes que ens visitaven de tant en tant fent-nos pessigolles a la tija i a les arrels. Sovint hi havia unes papallones que voletejaven pel nostre hort i també orenetes i moixonets que escoltàvem prop nostre.

Des de l’inici de la nostra existència podem dir que hem estat plantats endreçadament, arrenglerats, gràcies a un amable pagès de Valls que ens conreava, calçant-nos sovint per assegurar-se que el nostre procés de creixement fos el correcte. De vegades la seva gossa, la Boira, ens tocava amb la cua que brandava a tota pastilla com un ventilador.

Sense voler treure-li cap mèrit al nostre pagès, que sabem que patia moltíssim, sobretot amb la sequera actual, us he de dir que qui ens va portar a aquest món, va ser l’Abdul. Va esdevenir, com si diguéssim, la nostra llevadora. I li estem molt agraïts. Podeu pensar que el part va ser un pèl abrupte, doncs podria haver utilitzat una forca a modus de fòrceps. Però no li va caldre ja que ens va arrencar amb les seves mans i només ens va haver de sacsejar un parell de cops per fer caure alguns terrossos de les arrels. Ens va tallar les tiges i, degut a la humitat del terreny, que acabaven de regar, vàrem deixar-hi només algunes restes com a vestigis del nostre pas per aquell úter natural.

Els companys de l’Abdul, alguns també nascuts al Marroc com ell mateix i d’altres al Senegal, varen tenir-me una estoneta estirat sobre una caixa fins que ja varen decidir en quin manat em posaven. Em vaig sentir una mica atabalat amb tanta llum solar acostumat com estava a la foscor. Després, un cop comprovaren el meu aspecte força saludable, i el meu calibre òptim, em varen transportar amb d’altres nadons nascuts el mateix dia que jo, tots juntets. Per no separar-nos varen lligar-nos en un manat. Diria que érem vint-i-cinc.

Més tard varen posar-nos al magatzem afegint-hi al manat una etiqueta amb el nostre nom i la nostra denominació d´origen. En els pocs viatges que hem fet des d’aleshores sempre m’he sentit feliç perquè fem un bon equip. Puc dir que fem una bona colla amb els companys de manat. Tots junts fem pinya. Es nota que som de Valls!

Fem bromes, juguem a endevinalles i fem servir dites populars que parlen de la nostra família: que si et clavaré un ceballot, que si allà on no hi ha un all, hi ha una ceba, que si a on entra la ceba no entra el doctor, a Valls, cebes, alls i molts treballs, la ceba crua fa alçar la cua...Aquesta sobretot és la que ens fa més riure!
Tanmateix, el que no sabíem en néixer era que la nostra esperança de vida, certament curta comparada amb la d’altres cebes, serviria per perpetuar un àpat que uneix persones de tot tipus, amics, companys de feina, famílies, i ho aconsegueix tant o més que el dia de Nadal.

També us he de confessar que ens han arribat rumors de que les persones que ens compren son especialment geloses pel que fa a la recepta de la salsa amb la que ens degusten. Hi ha una mena de lligueta, molt competitiva, dins la qual cadascú es pensa que la seva és la millor. Es critiquen si algú hi posa bitxo o no, si fa servir més o menys ametlla o avellana, etcètera.

Com en totes aquestes rucades dels humans sempre hi ha competitivitat. Tothom es pensa que és millor que el veí. No s’adonen que per nosaltres, que ens hem criat en un ambient de solidaritat, de cohesió i amb valors socials, quasi bé m’atreviria a dir que som una miqueta sindicalistes. Sempre defensem al grup del qual formem part i això d’entrar en batalletes culinàries ens sembla un pèl ridícul.

Però tornant al tema del qual parlàvem, vull dir-vos que aquesta salsa s’elabora artesanalment. Cadascú a la seva manera, seguint la recepta que més li agrada. Es fa bàsicament amb ametlles, avellanes, tomaques i alls escalivats amanits per un bon raig d’oli d’oliva verge, i també una miqueta de sal i pebre per donar-li un punt picant.

En sucar-nos dins d’aquesta meravella de salsa feta única i exclusivament en el nostre honor, ens sentim feliços en veure que tot i que ens socarrimen per fora cremant sarments i posant-nos en una graella, el nostre interior es manté dolç i tendre. I és que ningú pot negar que tenim un tarannà amb un punt sensual. Només cal veure que quan ens despullen per primer cop i ens admiren bocabadats alçant els seus caps per degustar-nos, experimenten un plaer dels més exquisits de casa nostra.

A nosaltres també ens agrada sentir-nos dalt de tot. Quan un cop sucats dins la salsa veiem les cares dels humans amb el braç estirat cap amunt, i podem observar com gaudeixen del nostre gust. Tenim una perspectiva única. Som, per un moment, com uns petits drons sobrevolant la taula parada amb porrons de vi del Penedès i amb teules de fang. Ens serveixen embolicats amb paper de diari, ben calentons. Embrutem perquè estem escalivats però trobo que som molt bons.

El que està clar és que som l’enveja de les altres cebes que, tot i ser tendres i apreciades, no han aconseguit el nostre glamour. I és que per assaborir-nos n’hi ha que fins i tot es muden amb guants. Les nostres cosines de Figueres sempre ens ho diuen. I és que certament, tot i ser dolces i tenir aquella pell tan lilosa i femenina no han aconseguit seduir als comensals ni esdevenir tot un ritual com nosaltres. Amb la nostra salsa fem una parella insuperable.

Cap ceba pot competir amb naltros. Som els ceballots més originals i estaria bé que algú ens ho reconegués. Naltros sí que fem cohesió social!

Perdoneu que no m’hagi presentat fins ara però amb l’emoció de poder parlar de la meva vida concedint aquesta entrevista, m’he despistat un pèl.
Em dic Calçot Valls i soc de sexe no binari. Uns em veuen femenina perquè soc ceba i d’altres masculí perquè soc calçot.

Us agraeixo molt haver-me donat veu i permetre’m expressar el meu punt de vista aportant-vos el meu testimoniatge.

Gràcies per la vostra atenció i per convidar-me al vostre programa.

Ha estat un plaer.

Visca la terra i les calçotades!

Salut!"