Sisè sentit

En el mateix moment en què van tancar-se les portes, vaig saber que havia estat un error agafar l’ascensor. L’últim que vaig veure abans del metall fred i gris, van ser les seves arrugues sobre un somriure de satisfacció, i uns ulls tranquils, coneixedors de quina era la fi d’aquell moment. Una seqüència d’imatges de les últimes hores van recórrer la meva ment: un desconegut que s’interessa per mi a la barra del bar. Una xerrada distesa sobre la meva feina, i els importants descobriments que estava fent com a inspectora. Les preguntes adequades per interessar-se pels últims casos d’assassinat, i alhora per esbrinar-ne detalls que el cos de policia encara no havia publicat. Un sexe intens i delicat, el qual deixava entreveure la subtilesa i facilitat amb què ell havia decidit que el que faria amb mi des del moment que em va veure entrar a la recepció de l’hotel, seria jugar al gat i al ratolí, mentre em donava pistes de qui era realment. Però ell havia exercit el seu paper amb tendresa, i jo havia estat un ratolí expectant i encantat.

Els botons de l’ascensor s’anaven il·luminant un darrere l’altre, fins a arribar al sisè pis. La respiració se’m va començar a ofegar. Crec que el cos s’estava preparant; sabia que potser estava a punt de tallar-se definitivament.

Van obrir-se les portes, i vaig entrar al vestíbul buit, amb la sensació que algú hi estava a punt d’arribar. Vaig posar la targeta d’entrada a la porta de la meva habitació i la vaig tancar de pressa, mentre agafava el telèfon del moble de l’entrada. I en aquell moment, vaig saber-ho. Amb un somriure de resignació, vaig decidir no marcar cap número. La segona targeta d’entrada a l’habitació que m’havien donat a recepció, no estava sobre el moble.

Vaig aixecar la vista en mig de la penombra. Una silueta s’apropà des de més endins. Vaig percebre el mateix somriure tranquil que, per segona vegada, m’atrapava amb força dins aquella habitació. Però sabia que aquella seria l’última.




Carla Molina