SISÈ MANAMENT

Tens tota LA raó del món, les monges ensenyaven el pecat a qui no l'havia comès. ÉS com allò de que ens havíem de confessar els dilluns, jo no recordava haver pecat, i sempre deia que m'havia barallat amb els meus germans, cosa falsa. Els pecadors et feien sentir pecador. Una forta abraçada, Montserrat.

Aleix

M'ha agradat aquest relat. M'ha fet pensar en l'escola on anava, una escola privada sense monges, però que un cop a la setmana venia un capellà per ensenyar-nos el catecisme.

M'encanten les teves històries que moltes coneixem.

Una abraçada,

Materile (Maria Teresa Galan)

Gràcies pel teu amable comentari al meu poema Cauen les estrelles, on em dius que és "Molt bonic".
Una abraçada.
Perla de vellut

que les necessitats fan espavilar molt i en aquells temps en sobraven unes i en faltaven d’altres. Real com el temps passat.

Realment era així. Amb el teu relat ens has tornat a descriure el què vam viure. Com una pel·lícula, les protagonistes de la qual érem nosaltres i aquelles monges que volien dirigir els nostres passos.
Mirant enrera, però, veig que ens en vam sortit millor del que es podia esperar. Vaja que el final de la pel·lícula no es tan tètric com es presagiava en un principi.
Jo també he escrit sobre el mateix tema. Pecats franquistes s'anomena el meu text. I és que quqn vaig veure el tema del qual havíem de tractar aquest mes, vaig pensar de seguida en aquells manaments de la llei de Déu que ens pregonaven i que no practicaven. Vaja una hipocresia total!

Perdona. La frase literal d'Adam diu: "Si T'agarre, t'espatarre". Que Bernat Baldoví em perdoni.

Doncs sí que era una carrinclonada tot això...

Dues coses m'han agradat: "Parlava en castellà...posava com exemple Eva". M'imagino a Eva parlant en castellà i a Adam dient-li: "Si t'agarre, t'esparre"; tothom sap que el paradís terrenal va ser a València (a Favara, en concret; Bernat Baldoví és indiscutible).

També m'agradat que les noies no havien sentit parlar de pecats fins que les monges els hi explicaven... els donaven idees, com qui diu. Tampoc eren tan dolentes les monges, eren l'internet de l'època.

Així era, tal com ho expliques.
Ara, jo no recordo que m'haguessin parlat de la concupiscència. Això sí, recitava el "No fornicaràs", sense ni imaginar-me que podia dir. Ens en feien recitar tantes de coses que no enteníem!
Fins al proper mes-relat, Montserrat!

Una vella coneguda olor és aquest text teu que recrea l'escola catòlica,apostòlica i romana d'aquella època. De monges hi ha de tota mena com en tots els estaments professionals. Hi ha haver un temps, l'època de la meva padrina quan anava a estudi, devers el 1900, en que sa majoria, totes les monges eren catalanes i tot es feia en català, llevat un dia a la setmana en que parlaven castellà per tal que es familiaritzés amb aquesta llengua les alumnes, en aquella poca, del tot monolingües catalanes.

Molt ben descrit, Montserrat.
Abans, en els anys seixanta hi havia molta acció de repressió...
Has aconseguit relatar aquest, amb molta cura i molta ingeniositat, ja ja ja ...
Una abraçada.
Perla de vellut