Sí, no, sí, no, sí

Una escampada de gat als parabrises. Pobre bitxo. Passat l’ensurt, i una vegada vaig aconseguir parar el cotxe, vaig baixar per comprovar l’estat del mixino. Havia esgotat en aquell instant totes les seves vides. Això que els gats saben caure potser anava per d’altres, aquest va quedar esmicolat.

Havia caigut des del segon pis en el moment en el qual jo premia l’accelerador per creuar el semàfor en verd… groc… I vermell!!! Evidentment, “la Urbana” estava al xamfrà, esperant que una conductora o conductor la cagués en un matí de dilluns que prometia, un dia més, deixar socarrats els ciutadans.

Va apropar-se un atractiu guàrdia, a mi, si mes no, m’ho va semblar, que era guapo. Les meves amigues, anys després, van dir-me que jo tenia el gust atrofiat pel que fa a aquest tema. Però això és una altra història. Va deixar que els seus dits juguessin amb el boli que duia a la mà, mentre mirava el pelatge de l'animal ple de sang, i donava instruccions perquè vinguessin a retirar-lo. I a mi em va deixar, des d’aquell instant, enamorada perduda. Tant va ser així que aquella mateixa nit el tenia ficat al llit, amb la multa reposant a la tauleta de nit.

Tres mesos després compartíem pis, en una onada constant de passió i petons arreu. Tres anys després compartíem pis, en una onada constant de crit i retrets. Sis anys després compartíem pis, en una onada constant de calma absoluta.

De si el gat esparracat, de pelatge negre, va portar-me mala o bona sort, això és una cosa que encara he d’esclarir.

Pel gat, pobret, va ser dolenta. Si hagués tingut l’oportunitat d’opinar hauria pensat que creuar-se amb un humà és, sens dubte, designi de mala, molt mala sort.