LES REALITATS QUE M'IMAGINO

L’Alba acaba d’arribar a la terrassa del "Mariola" i s'asseu tres taules més enllà d’on està el Joan xerrant amb la seva colla. La noia s’acomoda al costat de la Clara, que l'esperava, i li agafa la mà amb tendresa, se la porta als llavis i li fa un petó.

El Joan, que la veu, es queda mut, el semblant blanc. Fa mesos que, sense saber per què, només de veure-la voltant pel barri, se sent atret per ella, en silenci, no li ha dit a ningú. Amb la seva novia la cosa no rutlla, no sap perqué segueix amb ella. S'havia imaginat que coincidia amb l'Alba, que es coneixien, i ara s’ha adonat que a ella el que li agrada són les noies.

La seva xicota, la Fiona, el mira i li estudia el gest. N’està convençuda que últimament el noi ha estat distant perquè la va veure una nit amb l’Àlex, però, de tant que l’estima, va fer com si no hagués vist res, per por a perdre-la. I ara ella està neguitosa i sospita, per l'expressió que fa, que avui li confessarà que ho sap, i això la fa sentir insegura i mira de afalagar-lo.

Comencen a caure gotes, primer una pluja molt dèbil, però la cosa es va animant i els joves arrosseguen les taules i les cadires sota el tendal, i s’acosten els uns amb els altres, per tal de no mullar-se. Les mirades de l’Alba i el Joan es creuen, uns segons. Ell, decebut pel que havia descobert uns minuts abans, la retira de seguida. Ella l’hauria mantingut més estona, mentre li regalava un somriure, li fa patxoca. No s’hi havia adonat mai que formava part d’aquest grupet. Sovint els veu asseguts a la mateixa terrassa, i ves per on el Joan li havia passat desapercebut . Llàstima, pensa, i se n’oblida, perquè veu com la Fiona li reclama l’atenció i li passa el braç per sobre.

Torna a escoltar amb atenció les paraules de la seva amiga, el que li està explicant és important. Li agafa altre cop la mà perquè sàpiga que la recolzarà sempre que calgui. Ha tingut problemes a la feina i té por que la vulguin acomiadar.